Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 11 de febrer de 2011

Farmàcia i comerç a la Catalunya rural dels segles XVIII i XIX: els llibres de comptes d’una nissaga d’apotecaris

(Aquest article recull la ponència presentada en el curs d'estiu de la Universitat de Girona realitzat a Sant Feliu de Guixols)
  1. Salutació
Bona tarda a tothom. Després de les dues conferències d’aquest matí centrades en la Medecina, entrem ara en el món d’una altra branca de la Salut que és el de la farmàcia i per això estem en aquest Museu, seu de la col·lecció Tomàs Balvey, un marc ideal per aquest tema.

  1. Justificació
Abans de començar: a la carpeta trobareu la còpia d’un recent article meu publicat a la Revista de la Societat Catalana d’Història de la Farmàcia. Aquest article concentra el cos bàsic del que avui us parlaré. De fet ara us exposaré el que he pogut seguir investigant des del dia que vaig tancar l’article. Ho dic perquè seria interessant de que poguéssiu complementar el que diu l’article amb el que tinc previst exposar-vos avui.

Anem al gra. Com figura en el programa, la meva intervenció versarà sobre Farmàcia i comerç a la Catalunya rural dels segles XVIII i XIX: els llibres de comptes d’una nissaga d’apotecaris. Desgranant aquest títol, voldria situar diversos termes que aniré desenvolupant al llarg de la meva conferència.
             -  projecte d’investigació: en primer lloc, cal especificar que el que aquesta tarda us presentaré forma part d’un procés d’investigació històrica de tres llibres de comptes de la nissaga d’apotecaris Forés-Carulla de l’Espluga de Francolí, del que ja he pogut publicar 2 articles en la Revista de la SCHF. I com a procés, vull dir que no és un tema tancat, sino que encara hi estic treballant. Per això caldria considerar el que avui sentireu com conclusions provisionals.
-        Comerç: al llarg de la conferència, quan parli de comerç, em referiré  al sistema principal, que no únic, de compravenda de serveis que els apotecaris tenien establert ja des de l’edat mitjana: les Conductes. I en concret el que anomenaré com a Conductes particulars o d’apotecari. Trobareu la justificació d’aquesta denominació, la seva definició i característiques en l’article esmentat. També voldria afegir que consideraré aquí a l’apotecari com a un botiguer, un petit comerciant. Segons Maria Isabel Falcón, en l’article publicat a “Aragón en la Edad Media” el 1999, l’arrel de la paraula  “apotecari”, s’identifica ja en ple segle XIII com a “bodeguer”, referint-se al que seria l’adroguer, com a botiguer a la menuda d’espècies. Una vessant que molts cops havia de minvar la seva dedicació a la preparació dels compostos oficinals.
La veritat és que la paraula comerç pot abarcar un camp molt més ampli del que jo he treballat. Pot ser vaig ser una mica agosarat al posar aquest títol. Però crec que, malgrat tot,  pot situar el marc general de la meva intervenció.
-  Catalunya rural: quan en aquesta intervenció parli d’espai rural, em referiré al cas concret d’un poble que crec pot ser ben representatiu de la Catalunya rural d’aquell temps. Es tracta de l’Espluga de Francolí.

-         Segles XVIII i XIX: D’aquests dos segles, en volem destacar bàsicament dos fets essencials que marcaran gran part del contingut del que avui tractem:
                                                               i.      per una part, ens trobem en la fase final del declivi de la figura dels apotecaris, tal i com havien perdurat des de l’edat mitjana. És el pas d’una consideració professional com a botiguers i com a artistes mecànics; per esdevenir un científic. El pas de l’obrador a la facultat, dels apotecaris a farmacèutics.
                                                             ii.       Per altra banda, d’aquests anys, entre molts altres esdeveniments i realitats, tan sols voldria que ens quedéssim amb una idea: és l’època en que la petita menestralia es va fent un lloc en la societat i va adquirint un relleu econòmic i polític que la portarà a esdevenir una classe social diferenciada: la burgesia. Aquesta burgesia, anomenada aleshores Ma major i ma mitjana, esdevindrà la clientela de les conductes dels apotecaris que ara veurem. 

-         Nissaga d’apotecaris: La nissaga d’apotecaris en la que ens centrarem és la nissaga Forés-Carulla. Un grup social i professional, que perviu durant sis generacions sota els mateixos estandards creats pel seu fundador Francesc Forés l’any 1.726 quan obre botiga al carrer d’en Canós de l’Espluga de Francolí fins a que Artur Carulla i Ambrós el 1.923, tanca la farmàcia per marxar a Barcelona on la torna a obrir amb laboratori farmacèutic inclòs. D’aquesta nissaga en destaquem un element definidor de tota la seva política de successions: serà l’hereu, no tant el primogènit, sinó el primer fill baró que esdevingui apotecari. I això ho trobem fins ben entrat el segle XX.  Per veure com funcionava el seu sistema de vendes, ens centrarem en la figura de Ramon Forés i Monfar, autor del llibre de conductes. Heus aquí quatre apunts bigràfics que ens ajudaran a comprendre la seva tasca comercial.

Ramon Forés i Monfar, apotecari i Doctor en Filosofia, és el tercer fill de Francesc Forés. Neix el 22 de març del 1.735 a l’Espluga de Francolí i mor, a la mateixa població el 28 de març del 1.795, als 60 anys d’edat, d’una  pulmonia que comensá per un costipat, dé que estava ja malalt de unas tercianes que lo deixavan, ÿ emprenian. Com anirem veient, afronta una situació de suspensió de pagaments de censals i altres deutes per la manca de liquiditat, fruit bàsicament de la morositat dels seus clients i de l’absència d’altres fonts d’ingressos alternatives al negoci d’apotecari. Anirem veient l’origen concret i com es materialitza aquesta situació.

  1. Punt de partida
Entrant ja en el cos de la meva intervenció, al tancar l’article que teniu a les mans,  se’m va plantejar una qüestió:

-         com és que Ramon Forés és incapaç de pagar censals i deutes i al mateix temps anota donacions de blat i diners als seus mateixos clients morosos?

Vegem tot el que hi darrera d’aquesta pregunta.

  1. Fonts d’informació
Inicio la resposta a partir de les dades que ens aporten els seus llibres de comptes: tota la meva investigació es realitza a partir de la troballa de 3 llibres de comptes dipositats en el fons del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. Es tracta de 3 llibres manuscrits, que enllacen amb la tradició de la que Xavier Torres ha anomenat com a “llibres de família” o “llibres de pagès”, en els que es barregen anotacions de caire professional, familiar, de la hisenda, de la casa, d’impostos, censals, litigis diversos, però sobretot de caire comercial i de la botiga. De forma molt especial, m’he centrat en un dels llibres: el Llibre de Cobrança de la Botiga de la sra. Mariangela Forés Vda. de la Espluga de Francolí comensant el 1.754. En aquest llibre, l’apotecari i hereu de la nissaga Forés, Ramon Forés i Monfar i la seva mare, portaren el registre i seguiment dels seus aconductats. Es tracta d’un manual que pretenia fer memòria de la gestió de clients, els seus deutes i els seus pagaments. Estem davant d’un llibre molt homogeni, escrit gairebé en la seva totalitat de la mà d’aquestes dues persones i que ens aporta una gran quantitat d’informació sobre la clientela de la botiga, qui era i què i com pagava.

  1. Problemàtica comercial de l’apotecari Ramon Forés
Anant al que us deia de prendre com a punt de partida tota la informació continguda en l’article que teniu en la vostra carpeta, veureu que en aquest s’analitza de forma sistemàtica tot l’entorn de les Conductes d’apotecari. Si observem les conclusions, veureu com el problema bàsic que crec que es troba Ramon Forés al llarg de la seva gestió comercial de la botiga és la morositat o l’inpagament dels seus clients. Aquest camp serà el que m’agradaria desenvolupar avui.

En primer lloc, cal partir del marc global del sistema comercial en el que es circumscriu aquesta problemàtica i que no és altre que el que Carles Vela i Aulesa i d’altres com Juan Vicente García Marsilla, han anomenat com a Viure del Crèdit o a Crèdit. A grans trets, es tracta de la situació en la que la majoria de les famílies i comerciants vivien en un estat d’equilibri inestable absolut (recordarem aquest concepte) entre els deutes que els permetien els seus creditors i el crèdit que havien de suportar dels seus deutors. Entre el que fiaven i el que els fiaven. Si aquest equilibri es trencava, és a dir, si els deutors augmentaven més que el que ells podien endeutar-se i si la morositat creixia, tan sols podien mantenir-se endeutant-se encara més.

Dins d’aquest marc general, és on hem de situar les Conductes. Encara que amb característiques pròpies, aquestes, eren en sí mateixes una forma de venda a crèdit, ja que el client la pagava a any vençut, és a dir que gaudia d’unes prestacions sense cap cost durant un any i tan sols, al final d’aquest era quan abonava la quota de la conducta, tal i com ho anota Ramon Forés: En 15 Agost 1758 se acondueix dit Pere Theres pagadora la cond. en 14 Ag. de 59. Blat. 16 cort. Era l’apotecari el que havia de suportar els costos del servei del 15 d’agost de 1.758 al 14 d’agost del 1.759. No era fins aleshores que es recuperava.

El que anomenarem com a Morositat, és el que realment trencava l’equilibri inestable del que he parlat abans:
- trenca el contracte establert entre apotecari i aconduït, que encara que de forma oral (creiem), no deixava de ser un lligam amb força jurídica, basat en el costum. Però no per això l’apotecari deixava d’estar moralment obligat a continuar subministrant les fórmules als seus clients. Estem davant d’una consciència de servei públic desenvolupat pel sector privat: la prestació s’ha de donar, malgrat no es remuneri adequadament, ja que es tracta d’un servei de primera necessitat.
- trenca el sistema de fidelització que havia suposat la implantació de la conducta. El client trenca amb el seu compromís de remunerar anualment els serveis rebuts.
- deixa a l’apotecari sense possibilitat de recuperar la despesa feta fins
aleshores en les possibles compres del client i d’aquesta manera, força  a l’apotecari a endeutar-se, a no pagar als seus proveïdors, majoritàriament els adroguers.
- força a l’apotecari a haver de prendre la iniciativa en les gestions de cobrament, presentant-se d’aquesta manera en una posició d’inferioritat que el porta, normalment a haver d’acceptar rebaixes importants del deute. Més valia cobrar alguna cosa que no pas res. I és que la competència marcava molt: a l’Espluga, al llarg del segle XVIII, trobem un mínim de 5 o 6 apotecaris. Si l’apotecari no acceptava una rebaixa, perdia aviat el client i a sobre no cobrava. Trobem una anotació molt clara, en la que l’apotecari accedeix a fer una rebaixa considerable, amb la condició, justament de que el client continuï aconductat amb ell. És aquesta: Vuy al 16 Janer de 1784 se ha fet recibo á Jpth Gener de 26 lliures haventseli fet gracia de 15 lliures 14 sous 5 diners qual gracia li he fet per intervencio de Anton Guasch y Columbá y de Anton Virgili ab la expressa condicio de haver de perseverar en esta Aconduhit en ma Botiga,  y aixi mateix li he feta gracia de la meitat de la cond. de prt. Any de 1784 tot en presencia  del dalt dits, y ho han firmat. És a dir, que a sobre de perdonar-li un 36% del deute, li rebaixa també un 50% la quota d’aquell any.

I aquesta morositat, malgrat tractar-se d’un element estructural del sistema, per que creix de forma continuada al llarg d’aquests segles?

A grans trets, crec que la raó principal per la que els aconductats de l’apotecari Ramon Forés deixen de pagar regularment les seves quotes anuals, és l’absència de la unitat monetària amb la que es pagaven les conductes, i que en un 90% és el blat. Ens trobem en un cicle socioeconòmic i demogràfic que viu Europa en aquells anys i que es definiria per un creixement vegetatiu important, amb una tendència alcista dels preus del blat i una sèrie de crisis alimentàries fruit entre altres causes, de sequeres cícliques que provoquen una sèrie de crisi agràries. I això ens ho certifica l’apotecari, quan anota nombroses donacions de blat a pagesos per a que aquests puguin plantar un altre any. I el més important és veure com aquest pagès, molt cops és justament un client que no paga. Heus aquí la pregunta que em feia al començament. Segurament l’apotecari, el que pretenia, era d’alguna manera, finançar la recuperació econòmica del client per tal de que aquest li pogués acabar retornant el deute i mantenir-lo així com a client. Imaginem el que això podia significar en una economia de subsistència basada encara, de forma majoritària, en el cereal. Aquestes cessions de blat, es troben anotades de dues maneres:
            - per una part una cessió simple, sense cap altre element a destacar
- i per altra, cessions a grups de pagesos. En aquests casos, l’apotecari creava un grup de persones, al que cedia una quantitat determinada de gra a cada un, a pagar l’any següent al preu que sortís aquell any del mercat de Cervera o Tàrrega, menys 4 sous. I si algun dels beneficiaris no pagava, se’n feien responsables els altres membres del grup. Serien grups de responsabilitat compartida. Aquesta modalitat es podria assimilar al que havien estat les “botigues de blat”, però sota la iniciativa i el prisma de l’empresa privada.

En aquestes accions hi trobem una combinació d’una actitud pietosa envers unes persones sense mitjans i una vessant purament comercial, de privatitzar un servei que havia estat públic, el de les “botigues de blat”. Ambdues accions, es podrien emmarcar clarament dins les actituds d’una petita burgesia precapitalista i en el que Joaquim Capdevila, en l’article publicat a Estudis d’Història Agrària nº12 del 1988, anomenava com a Capital Simbòlic d’aquesta.

Per altra banda, la conducta responia a una necessitat imperiosa dels temps: la major part dels vilatans de l’Espluga i creiem que en general arreu del món rural, no disposen amb regularitat de moneda com per poder anar pagant compres al detall de medicaments i altres bens de consum. Segons García Marsilla, ja ho detecta en plena Edat mitjana i ho  explica pel ritme de creixement desigual de la massa monetària respecte de l’economia en general. D’aquesta manera, es podria explicar que la conducta es pagui, com ja he dit, en un 90% amb blat. Aquest sistema de pagament assegurava un model de comerç amb un sol pagament, molt pràctic i versàtil, que es podia fer amb qualsevol tipus de producte o servei i d’aquesta manera garantia una prestació de primera necessitat com era la de l’apotecari.

  1. La morositat
Però si mirem amb més atenció les anotacions d’aquest apotecari, observarem que en molts casos, al client que paga al cap de dos o tres anys, no se li obren procediments de cobrament. Això ens porta a pensar que cal distingir entre deute i morositat. Ja he dit que ens trobem en un comerç basat en el crèdit compartit. Aquest deute que s’arrossega entre 2 i 3 anys és el que el nostre apotecari podria entendre com a crèdit i per això l’acceptava i el podia aguantar. A més, molts d’aquests deutors, tampoc cobraran de l’Apotecari per certs serveis com bugades, transports amb ruc a Barcelona, treballs a les finques, camises, etc. I al final, es trobaran, passaran comptes i establiran qui dels dos és encara el deutor. I aquesta era la normalitat. Però quan supera aquests 3 anys, és quan l’apotecari emprendrà les gestions per tal de reclamar i negociar el deute.

Però anem a pams. Estrictament, no es pot dir que tots els clients puguin ser considerats com a morosos. Sobre els 481 comptes oberts i registrats en el llibre de comptes, hem trobat gairebé uns 200 casos d’ajornament llarg del pagament, cosa que representa un 41,5% dels clients. És un nombre important però molt heterogeni en les seves característiques de durada, quantitat ajornada, etc. Tampoc es pot dir que aquets ho facin de forma continuada. La gran part, seran situacions puntuals d’inpagament. Tan sols una minoria es mostra com a gran deutor reincident. Després en veurem un cas realment exemplar.  Però és la suma i conjunt de cada un d’aquests casos individuals i puntuals el que genera el problema com a tal.

D’aquests 200 casos, 75 són anteriors a l’obertura del Llibre de Cobrança i la resta  posterior al 1754. Analitzem cada una d’aquestes dues tipologies.

            Respecte dels primers, Ramon Forés, quan pren la titularitat de la botiga el 1754, es trobà amb un situació creditícia molt greu.  Es tracta dels deutes que s’arrossegaven des del seu pare. Ramon Forés els va intentar resoldre o al menys controlar portant el dia a dia dels seus clients i treballant especialment el liquidar totes les situacions de deute. Sumant tots els deutes pendents l’any 1.754, quan  s’inicien les anotacions, podien arribar a 950 lliures 16 sous 5 diners. Són deutes, que poden anar de 1ll 8s a 62ll 14s., amb una mitjana de 12ll.

Si tenim en compte que la facturació mitjana anual de Ramon Forés (calculada per la suma dels ingressos en quarteres de blat entre els anys 1.754 i 1.771, que són els anys dels que ens donen el preu del blat) era de 379,6 lliures (6833 lliures per 18 anys), veurem com aquest any acumulava un deute corresponent a 2,5 vegades al que ell guanyava en un any. No podem establir exactament des de quan s’arrossegaven aquests deutes, però segurament molts d’ells s’arrossegaven des del 1.726, quan el seu pare obrí la botiga. Un exemple clar i que ens defineix el nivell de gravetat de la situació: “El dia 16 de novembre 1789 havem ajustat ab Jph Cortes net de Jph Vila en que me donava 6 ll. dia 25 del present mes, y de mes me resta devent 12ll. Com consta en un paper que vuy se li ha fet y se li ha fet gracia fins a 38 ll. 2s. 3d. Que importaran dels atrassos desde lo any 1726. Són 63 anys.

I si a això li afegim una dimensió temporal, tindrem el que es podria anomenar l’efecte bola de neu. Mentre les quotes es mantenen molt estables o tendeixen a baixar, podem veure que els deutes, lluny de disminuir, creixen proporcionalment any rera any fruit d’un endeutament continuat. Tota aquesta complexa situació, el portà, cap al final dels seus dies a una suspensió de pagaments i a nombrosos plets amb adroguers o la Comunitat de Preveres de l’Espluga de Francolí. També ell interposà alguna causa penal davant de la Reial Audiència per un client que no el pagava. Malgrat que finalment se’n sortí, deixà la casa molt endeutada i hagué de ser el seu fill el que hagué de desemborsar més de 4.000 lliures per a eixugar aquest deute. Acumulà tantes causes, que necessitaren un advocat o Procurador a sou a Barcelona.

  1. Els clients deutors
I qui eren aquests clients o aconductats deutors?

Comencem analitzant el client tipus per poder definir després l’aconductat deutor.
L’aconductat era qui contractava el servei en nom seu o de la família i n’era el beneficiari. Com ja he dit, trobem 481 comptes oberts d’aconductats al llarg d’aquests 21 anys en què es fan les anotacions. Normalment, aquests comptes cobrien, des d’una sola persona fins a una unitat familiar de marit i muller i els fills, que poden arribar a 9 i 10 persones, pel que no ens equivocaríem si parléssim que afecten de forma directa a gairebé dues mil persones.
Del rastreig intensiu de tots els noms dels comptes, i a partir de la Història de l’espluga de Francolí de Jordi Roca i Armengol, en podem treure un perfil molt concret dels aconduïts de Ramon Forés. En principi podem afirmar que totes les persones o les famílies es podrien incloure en els estament que s’anomenen Ma Grossa i Ma mitjana. Una classe mitjana essencialment integrada per menestrals (pagesos, mestres d’infants, fusters, mestres de cases, moliners, sabaters, ferrers, pastors, teixidors, hospitalers, boters, cirurgians, teulers, espardenyers i matalassers),  eclesiàstics, una companyia de marxants i un notari. I encara es podria afinar més observant que la seva gran majoria havien exercit funcions de Procuradors de Confraries, Batlles, Regidors o Jurats de l’Ajuntament. Segons Jordi Roca, es tractaria del sector benestant de l’Espluga i com es pot observar, representants del poder polític i religiós. Cal no oblidar, que el mateix Ramon Forés fou membre actiu d’aquest grup, al ser nomenat Batlle i Regidor de l’Ajuntament de l’Espluga. D’aquesta manera, es podria dir que el conjunt de la clientela de Ramon Forés la integra un grup socialment homogeni de persones que constitueixen, com he avançat en la presentació, una incipient burgesia i que al llarg del segle XVIII va prenent les regnes de l’administració política i religiosa de la vila. Els que s’anomenarien pobres, s’adreçarien directament a l’Hospital dels Pobres de Jesucrist de l’Espluga, i per això no consten com a clients, ja que no podien pagar la quota. Ramon Forés serà aconductat per l’Ajuntament de l’Espluga per abastir de medicaments aquest Hospital. Un exemple de Conducta de Comú. Tampoc no hem detectat la presència de persones de l’estament nobiliari.

Dins d’aquest perfil de clients, per poder detallar la tipologia concreta dels deutors, cal anar a la forma de pagament que els clients utilitzaven per abonar les quotes de la conducta. Com podreu observar en l’article que teniu a la carpeta, se’n destaquen 2 grups bàsics: els que pagaven la quota en blat i els que ho feien amb moneda. De forma força aproximada, podem afirmar que la gran part dels clients deutors són els que paguen amb blat. Això ens remet altre cop a la causa bàsica d’aquests impagaments: els que paguen amb blat, malgrat ser pagesos o menestrals, són clients que no disposen de moneda i que viuen en règim de subsistència del que produeixen els seus camps. Com ja he dit, en època de sequera, les collites són magres i no arriben a cobrir les necessitats més bàsiques, destinades a l’alimentació. Els que ho fan amb moneda, majoritàriament “companyies comercials” i eclesiàstics, no tenen dificultats financeres i els seus pagaments són regulars i ajustats al contracte.  Amb això ja tenim el perfil bàsic del deutor.

            Anant als llibres, les anotacions que m’han permès estudiar aquest problema, són les que es fa referència a “passament de comptes” i que superen els tres anys entre deute i cobrament. Com ja he dit, els processos de menys de tres anys, eren tan habituals, que estaven dins de l’estricta normalitat estructural del sistema. Degut a la manca d’homogeneïtat de les anotacions esmentades, i per tal de fer una anàlisi el més segur possible, n’he seleccionat una mostra força representativa. Parteixo de 75 anotacions d’una bona qualitat documental, posteriors a l’any 1754 (el deute anterior ja l’he detallat abans) en les que es detallen les gestions de cobrament d’inpagaments.

D’aquestes 75 anotacions esmentades, en traiem les següents dades:

En quant a la durada dels períodes d’ajornament de quotes, sumant els anys que d’endarreriment de deutes, pugen a 862 anys, cosa que representa una mitjana d’11,49 anys, amb un mínim de 3 i un màxim de 65 anys. Aquests casos els podem classificar en 4 grups:
-         Morositat reduïda (de 3 a 5 anys): 32
-         Morositat mitjana (de 5 a 12 anys): 18
-         Morositat alta (de 12 a 40 anys): 22
-         Morositat molt alta (de 40 a 65 anys): 3

És a dir, que un 66,6% de les anotacions estan per sota de la mitjana i un 39,4 per sobre d’aquesta. Però la majoria està entre els 3 i 5 anys, pel que podem dir que, malgrat la morositat, les gestions de passament de comptes tenia un fruit a un curt termini (en aquesta escala, no en el que avui entendríem com a curt termini).

Pel que a altres característiques, la majoria de les anotacions reflexa:
-         els deutes i pagaments es reflexen en moneda, malgrat que la quota estigui estipulada en quarteres de blat
-         en tots ells, l’apotecari relleva deutes que ell tenia amb els deutors (treballs al camp i d’altres tipus, transports, etc.)
-         27 de les 75 anotacions reflexen un “quedem iguals”, és a dir, que hi havia un acord final i que es tancava el procés. La resta, són o processos que resten en deute o parts intermèdies de processos que acabaran en acord.
-         Les quantitats concretes de deute, van de 1 a 38 lliures
-         En la gran majoria, l’apotecari perdona part del deute

A grans trets, doncs, podríem parlar d’un perfil de deutor morós, que pagava la quota de la conducta amb blat i que ajorna el seu pagament de forma puntual, amb una durada mitjana de entre 3 i 5 anys, que fruit de les gestions de l’apotecari arribarà a compensar, encara que gairebé mai en la seva totalitat.

8. La gestió dels deutes
I quin procés es seguia en aquests “passament de comptes”?
-        quan un client allargava el seu pagament més de 2 o 3 anys, com he dit, passava a ser considerat de deutor a morós. Cal dir que aquesta distinció és una apreciació meva ja que l’apotecari mai escriu aquesta paraula, però si que el tractament és clarament diferenciat.
-              en primer lloc l’apotecari emetia un debitori, pape, memorial o vale, que entregava a l’aconductat, on es relacionaven els deutes pendents. Aquest document servia per a que el client acceptés el deute i els seus detalls. Si reconeixia el deute i les seves característiques, signava el debitori. Aquest paper, malgrat que el deute fos en blat, s’anotava en moneda. Si amb aquest albarà no se solucionava el deute, se’l citava a la botiga per tal de fer un passament de comptes, a vegades amb la presència de terceres persones per fer de mitjancers.
-              En aquest moment, s’establia una negociació en què s’intentava concretar el deute, compensar amb treballs fets o deutes per part de l’apotecari a l’aconductat i concloure el deute final,  com s’anota en el compte de Joan Xim Martí dit lo Ximet, que el dia 25 d’octubre de 1772 havem passats comptes ab Anton Martí, fill de Joan Xim Martí de totas las cond. fins lo prt. anÿ queda devent rellevat tot lo que havia guanyat dit Ximet ÿ resta devent vint lliuras set sous dich 20ll. 7s. Fruit d’aquesta negociació, normalment era l’apotecari el que accedia a fer una rebaixa, una gràcia o descompte del deute, per tal d’assegurar el client i de poder cobrar tot el possible. I això ho hem trobat tant amb pastors o pagesos com amb un notari. Si aquest es liquidava, s’anotava quedem iguals, és a dir, s’igualava deute i pagament, o be a fi y difinició de tots comptes fins lo present dia. De l’acord se’n feia un rebut o si hi intervenia un notari, una apoca.
-              Això podia arribar a comportar diversos anys de gestions, amb la pèrdua que representava per l’apotecari en tots els sentits. Un bon exemple és el que l’apotecari emet fins a 4 debitoris al llarg de fins a 48 anys: el 1741, el 1762, 1774 i ell 1789. És el cas de Pere Joan Dilla, d’una família benestant i molt influent a nivell polític i social a l’Espluga. En cada un dels debitoris, s’anaven acumulant els deutes passats amb els que anaven sorgint, i també s’anaven rellevant deutes del propi apotecari i treballs que havia realitzat el deutor per a la botiga. Però hi havia vegades que, malgrat els esforços per liquidar els deutes, no s’aconseguia resoldre’ls. El  cas més clar és el del Doctor Josep Cabeça, el Notari. Entre els anys 1.779 i el 1.791 acumula un total de 15 quarteres de blat de conductes vençudes, que podria representar un total de 54 lliures. En aquests anys es fan diverses reclamacions: l’any 1.784 se ha fet present lo deute al D. Cabeza pero no ha pagat; l’any 1.789, se ha demanat la clarissia al D. Cabeça i no se ha pogut lograr i finalment l’any 1.791, he demanat passament de comptes y pago al D. Cabeza y no ho he pogut conseguir

Una figura clau en aquest procés, són les terceres persones. Com ja he dit, exercien de mitjancers entre les parts, en casos de conflicte per impagaments. Aquestes terceres persones o mitjancers acostumen a ser persones amb un cert relleu social i polític, Majorals de Confraries o Regidors de la Universitat de l’Espluga de Francolí. Eren persones teòricament neutrals, de confiança, amb capacitat de mediar entre les parts i poder per imposar un acord. El que avui en diríem mediadors socials. Intervenien tant en el procés de negociació com en la composició del deute.  És a dir que participaven directament en la redacció i control dels deutes reals que tenia el client i d’aquells que calia rellevar. Al final del procés de negociació, les tres parts signaven el document que trobem en el llibre de comptes on es detallen els compromisos de cada un, el deute inicial i el final, el que relleven, la gràcia que l’apotecari fa i alguna altra condició que es posa, com que el deutor continuï aconductat a la botiga o que no es faci servir aquest debitori per a altres gestions de deute, és a dir, que no vengui o traspassi el deute.

L’apotecari quan anota he fet gràcia, renunciava a part del deute per tal d’assegurar el cobrament d’una certa part d’aquest. He trobat que aquestes gràcies poden arribar a representar gairebé un 53% de la quantitat no pagada. Uns descomptes, que podien anar de 3 a 20ll. D’això no en podem fer una valoració global, ja que no podem establir si això superava el marge de benefici esperat per l’apotecari. De fet, no podria concretar, per manca de referències textuals concretes, si es carregava una quantitat fixa de marge comercial. Més aviat, el marge estava en la diferència entre el preu del blat l’any en que s’establia la quota i l’any següent, quan s’esperava cobrar i es venia aquest blat. Malgrat tot, en un negoci al detall com el d’aquesta botiga, qualsevol inpagament, havia de representar una pèrdua considerable

9.      Conclusions
A tall de conclusions, una possible resposta a la pregunta que hem feia al començar la meva intervenció: Ramon Forés cedeix blat a pagesos de l’Espluga de Francolí principalment amb l’objectiu de finançar la seva producció per a que puguin resoldre els seus deutes amb l’apotecari. Però aquesta situació arriba a ser tan greu que és el mateix apotecari el que finalment es veu arrossegat a declarar-se insolvent, que el porta a deixar de pagar proveïdors i els censals que tenien establerts sobretot amb la Parròquia. Un deute que superava les 4.000 lliures.

10.  Agraïments i tancament
Amb tot això, i arribats fins aquí, voldria donar per conclosa aquesta conferència, tot agraïnt-vos la vostra presència, interès i atenció. També vull agrair molt especialment a la Universitat de Girona i als Museus de Sant Feliu de Guixols i Cardedeu, l’organització d’aquestes jornades i d’haver-me ofert la possibilitat de poder-vos exposar els principals resultats de la meva actual investigació.

Espero, us hagi interessat i despertat dubtes o qüestions, a les que intentaré respondre al final d’aquesta sessió.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada