Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 11 de febrer de 2011

Les conductes d’apotecari. L’extinció d’un model de comerç i de professió

(Article publicat en el suplement de la Revista l'Avenç "Plecs d'història local" núm.137 d'abril del 2010)
Quan Ramon Forès (1735-1795), apotecari de l’Espluga de Francolí, un poble de la Conca de Barberà, rebia, a mitjans del segle XVIII, la recepta d’un client manant preparar un compost medicinal que li havia receptat el metge Pau Bertran i Ros, establia amb ell la manera per la qual pagaria el medicament. Li donava dues opcions: pagar al comptat o bé obrir un compte de Conducta. En el primer cas, el client entregava la quantitat corresponent, atenent a les taxes establertes pel Protometge que fixava el preu de cada compost medicinal. Si el client optava per un sistema de crèdit, l’apotecari prenia el seu llibre de Conductes, anotava les seves dades i contractaven els termes d’aquesta modalitat: el nombre de persones i animals que volia cobrir, la durada del servei i la quota anual a pagar. Més tard, Ramon Forès passava per l’Hospital de pobres de l’Espluga i entregava els medicaments que se li havien encarregat. En aquest cas, ja havia establert amb la Universitat del poble el servei de visita i preparació de compostos medicinals sense cap cost pel malalt. L’Ajuntament ja havia pagat a l’apotecari una quota anual de cinc lliures que cobrien tots els seus serveis requerits. Una quantitat que havia aconseguit per recaptació popular, altrament dita tall.

Heus aquí tres modalitats amb les quals Ramon Forès venia els seus productes. La gran majoria dels apotecaris coetanis també s’hi veuen reflectits. Aquesta complexitat comercial ens desperta una pregunta: sempre havien coexistit els tres sistemes? Amb els estudis existents fins al moment, dels que destaquem els de Xavier Sorní, Josep Maria Solé o Alfons Zarzoso a Catalunya i A. Fernàndez Doctor i L. A. Arcarazo, en el cas d’Aragó, podem avançar una resposta: si bé la venda al comptat ha perdurat des de sempre i es manté fins a l’actualitat, els altres dos sistemes, que anomenarem Conducta privada i Conducta de Comú, apareixen i evolucionen en funció de les necessitats del servei i de les condicions econòmiques, demogràfiques i professionals de cada època i cada lloc. 

El segle XVIII. Època de transformacions

Aquests apotecaris sempre havien estat, apart de professionals del medicament, botiguers. De fet, l’arrel etimològica de la paraula apotecari, vindria a significar botiguer. Aquest terme ens obre una dimensió de gran importància dels apotecaris des de sempre. Una dimensió que els ha marcat i en molts casos els ha va tenir més ocupats que la pròpia de preparar medicaments. Aquests botiguers, entesos en el seu estricte context, vivien de l’oferta i la demanda de cada lloc i cada moment. Depenien dels mateixos requeriments que els que venien roba, sabates o queviures. Un mercat, entès en el seu més ampli sentit, que al llarg del segle XVIII viurà un punt d’inflexió de gran transcendència.

Un referent molt il·lustratiu i definidor d’aquesta inflexió, encara que no únic, el podríem trobar en les conseqüències de la guerra de Successió (1701-1714). Aquest fet, empobrí encara més una economia ja de per si dèbil, deixant àmplies zones devastades i una demografia malmesa pels prop d’un milió de morts. Però foren justament aquests dos factors negatius, els que posteriorment provocarien l’efecte contrari: a partir de la segona dècada del segle XVIII, la població, per molt diversos motius, experimenta un sobtat creixement, arribant a un doblament vegetatiu natural. Aquest augment de població també comportà un increment de la demanda, que, amb la disminució de la producció de cereals, propiciaren un increment continuat del preu d’aquest producte. Més boques per alimentar al costat de menys blat al mercat. Aquests factors, sumats a repetides sequeres i desastres naturals, portaren a periòdiques crisis de subsistència i a un procés de substitució de conreus, especialment en determinades zones com serà la part sud-est de Catalunya. La vinya començà a guanyar terreny al cereal. Aquesta permetia un ús més intensiu del sol i generava una protoindústria de transformació del vi i un comerç exportador de gran importància.

La fi de les Conductes

Crisi de subsistència, explosió demogràfica i una administració centralitzada seran els tres factors bàsics que afectaran d’una manera directa l’entorn professional i comercial dels apotecaris catalans. I és que les conductes, com a sistema comercial dominant, es justificaven a partir un element demogràfic, una demanda migrada; un mercat de baix nivell econòmic i poc monetitzat i un baix nombre de professionals en exercici. És a partir d’aquests indicadors que podem observar com els canvis que hem esbossat anteriorment portaren la progressiva desaparició d’aquestes conductes.

Situats en plena Edat Moderna, desgranem el fons de cada un dels factors esmentats. El model professional medieval d’apotecari, integrat per una estructura molt corporativista, un sistema formatiu basat en unes pràctiques a casa d’apotecaris i ancorat en unes farmacopees del segle XVI i XVII (la Concordia Pharmacopularum (1587) del Col·legi d’Apotecaris de Barcelona i la Pharmacopoea Cathalana sive Antidotarium Barcinonense de Joan d’Alòs (1686), es troba en plena crisi i procés de dissolució. I sense por a ser agosarats, podem afirmar que aquesta situació de liquidació d’un model professional, no és altra cosa que la translació de la progressiva desaparició, iniciada temps enrere però que en ple segle XVIII es visualitza de forma definitiva, d’uns sistemes i estructures productives medievals. Conseqüentment, es pot deduir que aquest model d’apotecaria, i amb ell el seu sistema de vendes, les conductes, també es va diluint al llarg d’aquest segle. I quan diem diluint, no parlem de desaparició, doncs en ple segle XX encara se’n podien trobar, sinó de transformació. Noves condicions requerien formes i estructures diferents.

Els col·legis  d’apotecaris, amb la instauració del règim borbònic a Catalunya, la creació d’una administració de caire centralitzat i la introducció progressiva d’idees i actituds il·lustrades, van perdent gran part del seu poder en la concessió de nous títols i en general la regulació interna del sector a tots els nivells. Fins i tot en poblacions on s’havia creat col·legi professional propi, com són Manresa i Cervera, acabaren reconeixent la seva progressiva pèrdua d’influència sobre la professió. Ara seran els Protometges, nomenats des de l’Administració central, i la seva xarxa de Lloctinents substituts, delegats en el  territori, els qui examinaran als candidats, sancionaran i faran vistes de control i en general imposaran un nou model professional. La conseqüència directa d’aquest fet és el creixement molt accentuat del nombre de titulats. Es trenca el numerus clausus pel que vetllaven aquests col·legis i això provoca una primera situació de densificació sobtada de farmacèutics en el territori.

Però aquest procés s’havia anat gestant temps enrere. Al llarg del segle XVII, tal i com ha estudiat Domènec Miquel i Serra, es produeix un primer procés d’expansió de les botigues d’apotecaria seguint el següent esquema. Quan els principals centres urbans com Barcelona i caps de Vegueria queden coberts, els apotecaris cerquen mercat en  les regions perifèriques als mateixos: entorn barceloní i àrees integrades per les principals vies de comunicació com els camins reals, així com la línia costanera, especialment el Maresme i l’Empordà.

Posteriorment, al llarg del segle XVIII, aquesta expansió localitzada es transforma en densificació: dels centres urbans, costa mediterrània i vies de comunicació, es diversifica vers zones de repoblament, com són les planes de Lleida i la Catalunya central i zones de recent implantació vitícola. Àrees que en definitiva experimenten dos fets essencials: augment de població i de nivell econòmic. Dos requeriments necessaris per a que un apotecari trobi mercat a cobrir. Tan sols molt determinades àrees dels Pirineus quedarien fora d’aquesta dinàmica.

La reduïda monetització de la majoria de la població, especialment en medi rural, de la que parlàvem anteriorment, força l’establiment d’un sistema de retribucions del servei en espècies. Malgrat que en cada zona s’utilitzava el producte dominant, en la majoria del territori era el blat el que tenia més acceptació. Un producte, aquest, establert com a unitat de canvi i de compravenda de serveis per l’estabilitat del seu preu i pel predomini dels cereals en l’economia medieval i moderna. També podríem trobar altres sistemes de pagament en espècies de la quota de la conducta, com el sabater que calçava a l’apotecari, el pagès que conreava les terres de la seva hisenda, el marxant que el portava a Barcelona en ruc o fins i tot el notari que li redactava testaments, inventaris i altres documents. En absència de moneda, cada un pagava l’anualitat de la conducta segons les seves possibilitats.  

Un darrer element a destacar, i que remou fortament les bases de les conductes, serà el que Llorenç Ferrer, anomena com a un descens del poder de compra del salari agrícola. Aquest fet comportarà que molts aconductats no puguin pagar amb regularitat les quotes de la seva conducta. El preu del blat feia pujar la quota de la conducta, mentre que la seva renda disponible es mantenia o baixava. Quan aquests impagaments es generalitzen, provoquen un alt grau d’endeutament, que portarà a molts apotecaris a una situació de fallida: els seus proveïdors, generalment adroguers, també reclamaven el pagament de les espècies que els havien subministrat per a elaborar els compostos medicinals. Un encadenament de fets que normalment acabava als tribunals i el tancament de moltes apotecaries.

Heus aquí la suma d’indicadors: l’increment del nombre de professionals, la densificació del territori, l’augment del preu del blat i un endeutament creixent dels aconductats, revela, finalment, que les conductes, com a sistema de venda a crèdit, deixa de ser una modalitat necessària i molts cops possible, ja que perden la seva raó de ser. S’havien demostrat com a sistemes no flexibles. Les dites apotecari aconductat, o bé lladre o bé pelat o apotecari aconductat, o bé pobre o condemnat, ens il·lustren de forma molt clara la situació dels apotecaris que a finals de segle XVIII encara vivien exclusivament d’aquest mètode. El cicle, del que en trobem les primeres dades en ple segle XIII, entrava en el seu procés final. La conducta de comú tancada iniciarà un retrocés en favor de la conducta de comú oberta, i aquesta,  al seu torn, acabarà essent substituïda per la conducta privada. La tendència era clara: la liberalització del sector permetia l’establiment de sistemes comercials privats i la lliure competència entre professionals en una mateixa població.

Si com hem anat veient, el segle XVIII és una època de canvi a tots els nivells, significa també, i com no podia ser d’altra manera,  el temps en el que es van concretant les bases del que serà un nou model professional, el del farmacèutic contemporani. Un farmacèutic que, com ja va dir J.L.Gómez Caamaño, poc tindrà a veure amb el seu antecessor apotecari. Entre Ramon Forès, que havia après l’art de preparar medicaments a casa de l’apotecari Fina de Barcelona durant cinc anys i el seu net Josep Carulla i Lloret (1787-1842), que estudia farmàcia en el recentment creat Col·legi de Sant Victorià o encara més, el seu besnét Ramon Carulla i Forès (1828-1884), que ja estudia farmàcia a la nova  Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona; hi ha dos móns que poc tenen a veure en cap dels seus components científics, professionals i socials.

Tampoc tenen res a veure els sistemes de venda de serveis dels apotecaris amb els que adquiriran els nous farmacèutics. La desaparició definitiva d’aquestes modalitats de comerç farmacèutic es donarà en les primeres dècades del segle XX. Molts apotecaris de zones vitícoles, com els Carulla de l’Espluga de Francolí, es veieren molt afectats per la greu crisi econòmica que es patí arran de la fil·loxera. Les rendes dels seus clients desapareixien de la nit al dia. Paral·lelament, el procés d’industrialització general i de la farmàcia en particular acabarà de tancar el cicle. El farmacèutic ja no venia exclusivament els compostos medicinals que ell mateix fabricava. Ara, o bé els fabricava en el seu propi laboratori annex, o es transformava en l’expenedor de medicaments fabricats per la indústria química, i aquesta no accepta sistemes de venda a crèdit del passat. A més, els productes químics, la matèria prima que els farmacèutics transformaven i que havien revolucionat la composició dels medicaments, havien experimentat un increment molt notable de preu. Eren ara els adroguers, malgrat els farmacèutics, els que liderarien la provisió d’aquests productes.  Aquest procés, però, ja s’allunya de l’objectiu d’aquestes pàgines i ha estat fortament estudiat per historiadors com Raul Rodríguez Nozal o Antonio González Bueno, per exemple.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada