Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 11 de febrer de 2011

Una família rera el taulell. Estratègies de consolidació d’una nissaga de farmacèutics de l’Espluga de Francolí

(Aquest article correspona la conferència donada en el marc del Seminari QUATRE NISSAGUES FARMACÈUTIQUES DE CATALUNYA, organitzat pel Museu arxiu Tomàs balbey de Cardedeu el 26 de novembre del 2010)

Bon dia a tothom i gràcies per haver vingut a escoltar aquesta conferència. En primer lloc voldria agraïr a la sra. Teresa Blanch i per extensió al Museu Arxiu Tomàs Balvey i les altres entitats col·laboradores, la seva amable invitació a participar en aquest Seminari sobre Quatre Nissagues Farmacèutiques de Catalunya.

Heus ací un espai des del qual homes i dones lligats a la farmàcia desenvoluparen la seva professió i donaren al poble una atenció sanitària propera i a més, difongueren ciència, diàleg, cultura i història. Espais de salut però també nucli de veïnatge. Servar aquesta memòria és tasca essencial de tots per no oblidar aquells apotecaris i els seus esforços. Aquest és també el context del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. Un Museu, obert l’any 1988 per Lluís Carulla i actualment gestionat per la Fundació que porta el seu nom, que ocupa la casa pairal d’una nissaga d’apotecaris. La nissaga Forès i després Carulla. D’aquesta família és de la que avui parlaré.

Jo mateix, com a besnét d’Artur Carulla i Ambròs, darrer farmacèutic que treballà rera el taulell  de la farmàcia de l’Espluga, vinc aprofundint, des de fa tres anys, en aquesta memòria a través de l’estudi dels seus llibres de comptes.  Per això em són tan propers aquests objectius i realitats.

Una puntualització: al llarg de la conferència parlaré dels Forès-guió-Carulla per significar el fet dels dos cognoms que regentaren la farmàcia. Parlar tan sols dels Carulla seria injust: varen ser 3 generacions Forès i 3 de Carulla. Per això vull mantenir el compost malgrat que mai existí com a tal.

Si fins al moment he estat esbrinant l’estructura en sí de la nissaga Forès-Carulla,  com aquesta evoluciona, en el marc de la història de la farmàcia, al llarg de les darreres centúries; el seu sistema de comercialització i la funció que com a candelers de cera també exerciren els apotecaris; avui aprofundiré en la manera com aquesta família s’esforça per fer-se un espai en aquella Espluga de Francolí dels segles XVIII i XIX i fins als primers anys del segle XX. 

Com dic en la síntesi de la meva conferència que teniu en la documentació, aquesta sèrie de polítiques i estratègies, observades des del punt de vista de la història social o la sociologia històrica ens fan veure com lluny de tractar-se de fets puntuals i conjunturals, esdevenen  un corpus homogeni i continuat en el temps. Per això m’he atrevit a tractar-ho d’una manera que pot semblar ahistòrica.

I és que la història social, amb els precedents del que es va anomenar la microhistòria, ens permet, tal i com deia Maria Adela Fargas, concatenar l’esfera privada amb la pública, és a dir estudiar la res publica a través de les persones i grups que l’integraven.

I és precisament en aquest punt en el que l’estudi de grups familiars i de les professions troba un espai òptim per a observar la seva influència en la construcció de la nostra història i en particular del paper dels professionals de la salut en la vertebració, per exemple, de la burgesia o la renovació social i científica a casa nostra.

Fets aquests preliminars, inicio l’estudi del tema que m’ha portat aquí. En primer lloc cal situar aquesta família en el seu marc temporal, social i professional. Serà a partir d’aquest retrat que podrem observar la implementació de les diferents estratègies de consolidació. Vegem cada un d’aquests marcs:

  1. A nivell temporal, situem la nissaga entre l’any 1725, quan Francesc Forès obre botiga al carrer d’en Canós de l’Espluga de Francolí fins a que Artur Carulla i Ambròs, el 1923, tanca la farmàcia per marxar a Barcelona
  2. El marc espaial el centro en l’estudi i l’activitat de la família a partir de la botiga, de la farmàcia, ja que serà des de darrera el taulell que ells crearan la sèrie d’estratègies que més endavant observarem. I això és així per que és la professió, representada pel taulell, la que els procura l’essència de la família. Poden desenvolupar un rol social per què son apotecaris. La professió els identifica i els defineix. De la mateixa manera que s’ha identificat masia amb una família, també s’entronca directament la nissaga amb la botiga
  3. Pel que fa a la seva estructura, a grans trets es tracta d’una nissaga formada per sis grups domèstics complexes, troncals i extensos. El nucli familiar, d’un mínim de dues generacions, s’envolta d’aprenents, servei domèstic i llogaters. Tots ells convivint sota el mateix sostre.
  4. En quant al marc social, ubiquem la família en la minoria benestant de l’Espluga, integrada per hisendats i professionals, malgrat que mai arribaran a poder formar part del nucli més influent d’aquesta.
  5. El Marc professional i de negoci, el defineixo, a partir de la idea de que els apotecaris Forès-Carulla no participen de forma significativa en els entorns de decisió professional. Integren el grup majoritari de practicants, allunyats de nuclis de govern o de formació. Per sobre de tot són apotecaris i farmacèutics de rebotiga. Això els procura un rol social a desenvolupar, el negoci per a viure i una professió a treballar. Però el negoci no els permetrà mai desenvolupar justament aquest rol de forma directa. La caixa de la botiga no donava prou com per a poder “comprar i vendre” en el marc del mercat social de l’Espluga. Tal i com diu Maria Adela Fargas, “Era el patrimoni el que ordenava la competència entre les famílies per aconseguir formalitzar lligams matrimonials que dibuixessin les xarxes de poder institucional, xarxes de càrrecs de poder potencial”. Com ja deia en el núm. 10 de la Revista de la SCHF, del mes d’abril del 2009, el sistema comercial sobre el que havien construït el negoci, les conductes, no els donava els mitjans suficients. Amb prou feines els procurava una supervivència digna. Ingressen grans quantitats de blat i altres espècies i serveis, però poc diner líquid, i el blat acaba essent un producte de preu molt fluctuant i irregular i molts cops difícil de vendre (i més en una població en la que es dona una reconversió del cereal a la vinya). Per això, l’únic factor que els dona la professió per a poder estabilitzar-se dins el poble és un intangible. Un concepte de molt difícil concreció. L’intangible que definia a l’apotecari com a un professional que vetllava per la salut de la població. Un respecte, malgrat els nombrosos refranys que rondaven, per un servei considerat ja des de feia temps com de primera necessitat. Sobre aquest respecte estructuraran tota la seva política i el seu rol social, econòmic i polític. Podran accedir a llocs de responsabilitat, casar les filles amb altres professionals del sector o amb hisendats. I ho podran fer, no per la seva capacitat per donar llegítimes i dots, sinó per que eren apotecaris.
  6. L’aspecte ideològic que de forma més o menys continuada defineix la família el podríem situar dins una línia conservadora i amb un fort sentiment catalanista. Parlo de catalanisme, potser no com s’entén avui, però si com una actitud molt crítica amb les estructures, la imposició d’una llengua i en general un Estat que, observant determinats escrits seus, veuen com molt allunyat de la seva realitat. Malgrat que se sap que era habitual, no és menyspreable el fet que en plena implantació d’un estat il·lustrat i centralista com fou el borbònic, continuessin escrivint tots els seus llibres en català o mantinguessin l’ús de mesures de pes i moneda tradicionals. Conservadors per la línia de les persones amb els que es relacionen i dels grups dels que formaran part, molt lligats a l’ordre establert en tots els sentits: Confraries religioses, censalistes i persones seguidores, per exemple del cardenal Torras i Bages o societats ideològicament lligades al carlisme. El millor exemple serà Artur Carulla: fou membre actiu del Centre dels Catòlics i fundador, l’any 1902, de Clam Catalanista, primer grup d’aquesta tendència a la Conca de Barberà.

Situada ja la nissaga en els seus diferents entorns, vegem com s’hi adapten i les decisions que prenen per a treure’n profit. Cal dir, però, abans, que cap d’aquestes accions és única o original d’aquesta nissaga, ni del seu entorn professional. Tan sols pretenc donar un exemple més de com una família, en aquest cas d’uns apotecaris i farmacèutics en medi rural, aconsegueix arrelar-se en un entorn social mitjançant una sèrie d’actituds i estratègies. En tot cas, crec que és un exemple força representatiu d’aquest col·lectiu. Vegem-les.

Parlaré d’estratègia com la sèrie de mesures i decisions preses de forma conscient per tal d’aconseguir uns objectius determinats. Els diversos hereus Forès i Carulla, partint de les característiques que els defineixen, articularan accions i, superant els seus punts dèbils mitjançant el reforçament dels punts forts, buscaran consolidar el seu rol social. I parlem de consolidació i no d’ascensió social. La raó ja s’ha apuntat anteriorment: la debilitat endèmica del negoci els impedeix plantejar-se res que vagi més enllà de la supervivència. No poden “vendre” valor afegit que pugui interessar a “compradors” de patrimoni i rol social.

Mantenir-se volia dir conservar l’ofici i amb aquest reforçar la seva posició. És per això que desenvolupen  dues estratègies bàsiques de manteniment: per una part, en totes les generacions observem com es designa hereu a aquell fill baró que obtingui el títol d’apotecari o farmacèutic. Tan sols en un cas, quan Ramon Anton Forès té 4 filles, i casa la pubilla amb un apotecari de la nissaga d’apotecaris Carulla de Cervera, es trenca aquesta norma. I això ho pot fer gracies al fet que s’havia aconseguit estabilitzar la situació econòmica de la família per l’entrada del dot que havia portat la mare d’aquesta pubilla. També hi influeix el fet de que Ramon Anton Forès s’estalvia pagar el procés de formació d’un hereu. Per això pot fer venir a Josep Carulla i Lloret a l’Espluga per casar-se amb Raymunda Forès i Puig, el 1817, i assegurar d’aquesta manera la continuïtat del negoci.

Per altra part, i directament relacionat amb el que acabo de dir, sempre s’enviarà al fill a estudiar i practicar l’ofici on calgui, seguint sempre la legalitat establerta en aquest camp, suportant  l’alt cost econòmic i familiar d’aquesta formació. És conegut que els processos de formació, intencionadament, tenien un alt cost per tal de filtrar els candidats i assegurar un accés a la professió d’una minoria qualificada. Aquí calia abonar els alts preus d’examen i mantenir al fill diversos anys a dispesa. Però aquests “sacrificis” s’entenien com a un mal necessari pel manteniment de tota la família. És així com Josep Carulla, format al Col·legi de Sant Victorià, envia al seu primogènit, Ramon Carulla i Forès a estudiar a la recentment creada Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, entre els anys 1845 i 1850, pagant una matrícula de 400 rals anuals (més 700 rals al haver-se de presentar a examen extraordinari, davant d’un tribunal on per cert hi figurava, entre d’altres, Tomàs Balvey i Parés, per haver suspès el d’accés). I això, en un moment en el que el negoci, suportat per les conductes, amb prou feines permetia mantenir a la família.

És només a partir del moment en que la continuïtat del negoci està assegurada, quan es pot començar a consolidar l’estatus que aquest els concedia. Aquí és quan s’implementen estratègies familiars, socials, econòmiques i polítiques.

Pel que fa a les primeres, destaquem la política matrimonial. Com ja he avançat, el poc poder d’oferta que tenia la família fa que no puguin casar cap filla amb un metge, cosa que hagués suposat un ascens d’estatus. Tan sols podran accedir a famílies d’adroguers com els Torres de Montblanc o els Canals de Tàrrega; i apotecaris com els Llobet i els Carulla de Cervera, o els Ferreter de la Selva del Camp. Eren clarament enllaços de subsistència, no d’expansió. Els podien proporcionar un accés millor a matèries primeres, però havien de renunciar a dots i llegítimes substancioses. Dins aquest camp fixem-nos en dues estratègies certament intencionades: Francesc Forès i Monfar es casa el 1767 amb Maria Rexach, emparentada amb els apotecaris Fina d’Olost i amb botiga a Barcelona. Serà a aquesta farmàcia a la que s’enviïn a diversos membres dels Forès a fer pràctiques d’apotecari. La segona: amb el casament de Rosa Forès i Pamies, el 1832, amb Josep Torres Freixes, de nissaga d’adroguers de Montblanc, la família entra, encara que de forma molt residual, dins una extensa xarxa de sanitaris de la comarca que avarca des de metges (Cuscullana, Ramon o Cabeça), a adroguers i cirurgians com els Torres. Una xarxa que, comptant el que ha rastrejat Josep Maria Calbet i Camarassa, podia arribar a enllaçar fins a uns 23 professionals del sector sanitari. 23 famílies. L’expansió familiar no arriba fins que Wenceslau i Octavi, germans d’Artur Carulla, es llicencien en  Medecina.

Tan sols quan aconsegueixen un enllaç amb una família benestant, es trenca aquest cercle viciós i es pot optar a millorar les condicions de vida de la família: quan Ramon Anton Forès es casa amb Paula Puig, de família hisendada de l’Espluga, amb el dot, empren una reforma a fons de la casa, ennoblint les estances amb daurats, obrint balcons a façana, comprant mobiliari i utensilis nous, i engrandint l’hort que tenia darrera la casa. També aconsegueix pagar dots pendents des del seu pare i avi,  desempenyorar diverses propietats i comprar-ne d’altres. Semblantment, quan Artur Carulla es casa amb Montserrat Canals i Nubiola, pot retornar deutes diversos, comprar la nova farmàcia i crear el seu propi laboratori farmacèutic.

Un altre grup d’estratègies, estarien encaminades a enfortir i consolidar la seva posició social en l’entramat del poble. Com ja he citat anteriorment, no hi juguen un paper central, però si important. No seran tan actius com famílies d’alt relleu econòmic i social con els Dilla o els Anguera, però, tenint en compte la seva situació de negoci, si que fou significativa. Amb aquest tipus d’estratègies, la família ofereix el seu vessant més públic i ens dona el retrat de les seves identitats ideològiques. De fet, són aquestes les que dicten les seves activitats, el seu rol social. Situada la família dins els cercles d’hisendats i professionals, la petita burgesia de l’Espluga, participaran directament en les diferents iniciatives que des d’aquest entorn social existien. Iniciatives de caire socio-religiós, recreatiu i cultural i de caire polític. Les primeres es centren en la figura de Procuradors de Confraries religioses. Ja Francesc Forès, l’any 1737 esdevé Procurador de la Confraria del Roser i més tard, el 1749 i 50, de la Confraria de la Minerva. Posteriorment, Ramon Anton, arribarà a ser procurador de la del Roser. Eren càrrecs rellevants a nivell social, atenent al conjunt de persones que hi accedeix: les de més significació política i econòmica del poble.

Les estratègies centrades en aspectes de caire recreatiu s’exemplifiquen en la participació directa de Ramon Carulla Forès en la creació i presidència de l’anomenada Societat Casino de l’Espluga de Francolí. El seu paper degué ser realment rellevant, donat que, al morir, l’any 1884, aquesta Societat, los socis demostraren sa gratitud fent assistir al enterro la orquestra que tocà la marxa fúnebre, presidida per un penó endolat que al efecte construgueren. Los funerals se li celebraren de cos present, colocada en un majestuós y elevat tumbol y la iglesia tota endolada. Era, segurament, un acte comú en casos de sepeli de responsables d’aquestes entitats, però si cal valorar-lo com un reconeixement públic i massiu a la tasca d’aquesta persona. Un reconeixement al seu rol social. És la visualització de que les diferents estratègies endegades, havien donat els seus fruits i així es reconeixia de forma pública, i a més en l’espai amb més significació del poble: l’església.

Com a activitat cultural rellevant en el marc d’aquest tipus d’estratègia la trobaríem en les trobades d’intel·lectuals del moment en l’espai de la rebotiga. Artur Carulla i la seva dona, acullen a personalitats tan significatives com Eduard Toda (que redescobrí i dirigí la restauració del Monestir de Poblet), Lluís Domènec i Montaner (arquitecte del Celler Cooperatiu de l’Espluga), Pau Font de Robinat (cunyat de Francesc Macià), Joan Poblet i Teixidor (advocat i periodista de Montblanc i promotor del cooperativisme  i del sindicalisme agrari a la Conca de Barberà), Josep Maria Rendé (apòstol del cooperativisme agrari i impulsor del Celler Cooperatiu), Josep Cabeça, farmacèutic, hisendat i gran activista) i fins i tot el bisbe Vidal i Barraquer. Tots ells lligats de forma directa, i això és pel que ho destaquem, a una classe benestant, integrants del Centre dels Catòlics, entitat de tendència carlina, i activistes del moviment agrarista i del cooperativisme agrari d’arrel catalanista i catòlica. Tots ells seguidors de la doctrina de Torras i Bages i en general de la Renaixença.  

 A aquest nivell, també vull destacar un fet significatiu: Francesc Forès, quan s’instal·la a l’Espluga, adquireix una casa amb unes característiques especials: havia estat la casa d’una de les Castlanies importants del poble, el que es podrien anomenar com administradors de barri. Es tracta de la Castalania de Malet i Guimerà i de la família Rovira. Els dos escuts que hi ha al capdamunt de la portalada ens ho diu. Desconec si es feu de forma intencionada. Era ja una estratègia de situar-se en el centre neuràlgic del poder? (en el carrer d’en Canós s’hi instal·laren diverses famílies d’alt nivell social). De moment no en tinc coneixement, però el que si és rellevant, és el fet mateix: l’apotecari prenia el lloc físic del batlle de barri. Tant si ho feu de forma intencionada com si fou un atzar, el fet és que aquella casa ja els havia d’identificar com part influent dins la vida espluguina de principis del segle XVIII.

Una altra categoria d’estratègies, les relacionaria amb les accions que desenvolupen per crear instruments de negoci paral·lels al de la farmàcia. Instruments que han de complementar i completar l’escassa caixa feta rera el taulell. Són negocis, molt característics d’aquesta nova burgesia de marcat caràcter urbà. A can Forès-Carulla seran aquests negocis complementaris els que els donaran la possibilitat de tenir ingressos líquids segurs.  Els més importants serien aquests: una botiga de blat o pòsit; l’oficina de correus; la compra i venda de censals; la hisenda i els lloguers d’espais de la pròpia casa. La botiga de blat, creada per Francesc Forès entre els anys 1730 i 1733, consistia en las cessió de blat a un grup de pagesos que ell mateix organitza, amb el compromís de que li paguin l’any següent al preu dels mercats de Cervera, Tàrrega o Montblanc, menys 4 sous. Sempre en traurà un benefici considerable donat el volum que arriba a cedir i l’augment de preus constant del blat entre aquests anys. Pel que fa a l’Oficina de Correus, és un servei puntual que tan sols exerceix Ramon Anton Forès entre els anys 1815 i 1816. Segurament els reportà poc benefici, però és significatiu com a activitat d’un apotecari. La compra i venda de censals els situa com a usuaris del principal instrument financer de l’època i ens indica la salut econòmica de la família: mentre Francesc Forès en venia, el seu fill Ramon n’hagué de comprar, cosa que hipotecà la casa fins a portar-la a la fallida. Seria el seu fill Ramon Anton qui restauraria la situació i retornaria a la venda de censals. Un altre negoci és el que els procura la venda de productes conreats: Blat, raïm, olives i sobretot la fruita i els productes de l’hort adjunt a la casa. Tot això es destinarà a l’autoabastiment i també a la venda de l’excedent que sabem que obtenien. I en darrer lloc, tindríem el guany que treien  del lloguer d’espais i habitacions residuals de la casa, com podria ser uns baixos per a un fuster o un metge o una habitació a l’esgorfa.  

Per acabar la visualització dels diferents tipus d’estratègia que implementen al llarg d’aquests 200 anys, em fixaré en les activitats de caire polític que diferents membres de la família porten a terme. Ja les he anat introduint abans al parlar marc ideològic. Aquests càrrecs es poden emmarcar en la tradició d’una forta vinculació general de sanitaris amb el món de la política. De fet es troben molts alcaldes i dirigents de professió sanitària, i majoritàriament, metges. Els Forès-Carulla, com ja he anat repetint diverses vegades, formen part d’un grup, que essencialment defensa l’estatus quo del moment. De fet, es pot observar com el Comanador, el corregidor o el Capità General de la zona, els qualifica com a fidels, de geni pacífic i homes bons, i per això accepta que exerceixin càrrecs de representació pública. Això es concreta en dues persones: Francesc Forès i Monfar és nomenat Batlle el 1796 i Jurat el 1813; i Ramon Carulla i Forès, alcalde el 1868, tan sols un any, ja que fou apartat per la Junta Revolucionària, lligada a la Revolució d’aquest any. La darrera de les actuacions polítiques de membres de la família, com ja he comentat, és la que porta a terme Artur Carulla el 1902, al crear el grup Clam Catalanista amb Francesc Civit o Antoni Cunillera. No cal afegir-hi res més.

A tall de cloenda, tan sols voldria que ens quedéssim amb la idea principal d’aquesta conferència: la nissaga Forès-Carulla, al llarg de 200 anys, des de darrera el taulell, implementa una sèrie d’estratègies per tal de consolidar la seva posició dins l’entramat social i polític de l’Espluga. Unes estratègies que no podran passar del manteniment degut a la seva poca capacitat econòmica que no els permetia actuar com la resta dels hisendats. L’únic punt fort amb el que jugaven era, com he dit, l’intangible de la professió.

Arribat aquí, espero haver despertat dubtes, rèpliques o opinions a les que intentaré respondre. Moltes gràcies per la vostra atenció.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada