Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 11 de febrer de 2011

Les conductes d’apotecari. L’extinció d’un model de comerç i de professió

(Article publicat en el suplement de la Revista l'Avenç "Plecs d'història local" núm.137 d'abril del 2010)
Quan Ramon Forès (1735-1795), apotecari de l’Espluga de Francolí, un poble de la Conca de Barberà, rebia, a mitjans del segle XVIII, la recepta d’un client manant preparar un compost medicinal que li havia receptat el metge Pau Bertran i Ros, establia amb ell la manera per la qual pagaria el medicament. Li donava dues opcions: pagar al comptat o bé obrir un compte de Conducta. En el primer cas, el client entregava la quantitat corresponent, atenent a les taxes establertes pel Protometge que fixava el preu de cada compost medicinal. Si el client optava per un sistema de crèdit, l’apotecari prenia el seu llibre de Conductes, anotava les seves dades i contractaven els termes d’aquesta modalitat: el nombre de persones i animals que volia cobrir, la durada del servei i la quota anual a pagar. Més tard, Ramon Forès passava per l’Hospital de pobres de l’Espluga i entregava els medicaments que se li havien encarregat. En aquest cas, ja havia establert amb la Universitat del poble el servei de visita i preparació de compostos medicinals sense cap cost pel malalt. L’Ajuntament ja havia pagat a l’apotecari una quota anual de cinc lliures que cobrien tots els seus serveis requerits. Una quantitat que havia aconseguit per recaptació popular, altrament dita tall.

Heus aquí tres modalitats amb les quals Ramon Forès venia els seus productes. La gran majoria dels apotecaris coetanis també s’hi veuen reflectits. Aquesta complexitat comercial ens desperta una pregunta: sempre havien coexistit els tres sistemes? Amb els estudis existents fins al moment, dels que destaquem els de Xavier Sorní, Josep Maria Solé o Alfons Zarzoso a Catalunya i A. Fernàndez Doctor i L. A. Arcarazo, en el cas d’Aragó, podem avançar una resposta: si bé la venda al comptat ha perdurat des de sempre i es manté fins a l’actualitat, els altres dos sistemes, que anomenarem Conducta privada i Conducta de Comú, apareixen i evolucionen en funció de les necessitats del servei i de les condicions econòmiques, demogràfiques i professionals de cada època i cada lloc. 

El segle XVIII. Època de transformacions

Aquests apotecaris sempre havien estat, apart de professionals del medicament, botiguers. De fet, l’arrel etimològica de la paraula apotecari, vindria a significar botiguer. Aquest terme ens obre una dimensió de gran importància dels apotecaris des de sempre. Una dimensió que els ha marcat i en molts casos els ha va tenir més ocupats que la pròpia de preparar medicaments. Aquests botiguers, entesos en el seu estricte context, vivien de l’oferta i la demanda de cada lloc i cada moment. Depenien dels mateixos requeriments que els que venien roba, sabates o queviures. Un mercat, entès en el seu més ampli sentit, que al llarg del segle XVIII viurà un punt d’inflexió de gran transcendència.

Un referent molt il·lustratiu i definidor d’aquesta inflexió, encara que no únic, el podríem trobar en les conseqüències de la guerra de Successió (1701-1714). Aquest fet, empobrí encara més una economia ja de per si dèbil, deixant àmplies zones devastades i una demografia malmesa pels prop d’un milió de morts. Però foren justament aquests dos factors negatius, els que posteriorment provocarien l’efecte contrari: a partir de la segona dècada del segle XVIII, la població, per molt diversos motius, experimenta un sobtat creixement, arribant a un doblament vegetatiu natural. Aquest augment de població també comportà un increment de la demanda, que, amb la disminució de la producció de cereals, propiciaren un increment continuat del preu d’aquest producte. Més boques per alimentar al costat de menys blat al mercat. Aquests factors, sumats a repetides sequeres i desastres naturals, portaren a periòdiques crisis de subsistència i a un procés de substitució de conreus, especialment en determinades zones com serà la part sud-est de Catalunya. La vinya començà a guanyar terreny al cereal. Aquesta permetia un ús més intensiu del sol i generava una protoindústria de transformació del vi i un comerç exportador de gran importància.

La fi de les Conductes

Crisi de subsistència, explosió demogràfica i una administració centralitzada seran els tres factors bàsics que afectaran d’una manera directa l’entorn professional i comercial dels apotecaris catalans. I és que les conductes, com a sistema comercial dominant, es justificaven a partir un element demogràfic, una demanda migrada; un mercat de baix nivell econòmic i poc monetitzat i un baix nombre de professionals en exercici. És a partir d’aquests indicadors que podem observar com els canvis que hem esbossat anteriorment portaren la progressiva desaparició d’aquestes conductes.

Situats en plena Edat Moderna, desgranem el fons de cada un dels factors esmentats. El model professional medieval d’apotecari, integrat per una estructura molt corporativista, un sistema formatiu basat en unes pràctiques a casa d’apotecaris i ancorat en unes farmacopees del segle XVI i XVII (la Concordia Pharmacopularum (1587) del Col·legi d’Apotecaris de Barcelona i la Pharmacopoea Cathalana sive Antidotarium Barcinonense de Joan d’Alòs (1686), es troba en plena crisi i procés de dissolució. I sense por a ser agosarats, podem afirmar que aquesta situació de liquidació d’un model professional, no és altra cosa que la translació de la progressiva desaparició, iniciada temps enrere però que en ple segle XVIII es visualitza de forma definitiva, d’uns sistemes i estructures productives medievals. Conseqüentment, es pot deduir que aquest model d’apotecaria, i amb ell el seu sistema de vendes, les conductes, també es va diluint al llarg d’aquest segle. I quan diem diluint, no parlem de desaparició, doncs en ple segle XX encara se’n podien trobar, sinó de transformació. Noves condicions requerien formes i estructures diferents.

Els col·legis  d’apotecaris, amb la instauració del règim borbònic a Catalunya, la creació d’una administració de caire centralitzat i la introducció progressiva d’idees i actituds il·lustrades, van perdent gran part del seu poder en la concessió de nous títols i en general la regulació interna del sector a tots els nivells. Fins i tot en poblacions on s’havia creat col·legi professional propi, com són Manresa i Cervera, acabaren reconeixent la seva progressiva pèrdua d’influència sobre la professió. Ara seran els Protometges, nomenats des de l’Administració central, i la seva xarxa de Lloctinents substituts, delegats en el  territori, els qui examinaran als candidats, sancionaran i faran vistes de control i en general imposaran un nou model professional. La conseqüència directa d’aquest fet és el creixement molt accentuat del nombre de titulats. Es trenca el numerus clausus pel que vetllaven aquests col·legis i això provoca una primera situació de densificació sobtada de farmacèutics en el territori.

Però aquest procés s’havia anat gestant temps enrere. Al llarg del segle XVII, tal i com ha estudiat Domènec Miquel i Serra, es produeix un primer procés d’expansió de les botigues d’apotecaria seguint el següent esquema. Quan els principals centres urbans com Barcelona i caps de Vegueria queden coberts, els apotecaris cerquen mercat en  les regions perifèriques als mateixos: entorn barceloní i àrees integrades per les principals vies de comunicació com els camins reals, així com la línia costanera, especialment el Maresme i l’Empordà.

Posteriorment, al llarg del segle XVIII, aquesta expansió localitzada es transforma en densificació: dels centres urbans, costa mediterrània i vies de comunicació, es diversifica vers zones de repoblament, com són les planes de Lleida i la Catalunya central i zones de recent implantació vitícola. Àrees que en definitiva experimenten dos fets essencials: augment de població i de nivell econòmic. Dos requeriments necessaris per a que un apotecari trobi mercat a cobrir. Tan sols molt determinades àrees dels Pirineus quedarien fora d’aquesta dinàmica.

La reduïda monetització de la majoria de la població, especialment en medi rural, de la que parlàvem anteriorment, força l’establiment d’un sistema de retribucions del servei en espècies. Malgrat que en cada zona s’utilitzava el producte dominant, en la majoria del territori era el blat el que tenia més acceptació. Un producte, aquest, establert com a unitat de canvi i de compravenda de serveis per l’estabilitat del seu preu i pel predomini dels cereals en l’economia medieval i moderna. També podríem trobar altres sistemes de pagament en espècies de la quota de la conducta, com el sabater que calçava a l’apotecari, el pagès que conreava les terres de la seva hisenda, el marxant que el portava a Barcelona en ruc o fins i tot el notari que li redactava testaments, inventaris i altres documents. En absència de moneda, cada un pagava l’anualitat de la conducta segons les seves possibilitats.  

Un darrer element a destacar, i que remou fortament les bases de les conductes, serà el que Llorenç Ferrer, anomena com a un descens del poder de compra del salari agrícola. Aquest fet comportarà que molts aconductats no puguin pagar amb regularitat les quotes de la seva conducta. El preu del blat feia pujar la quota de la conducta, mentre que la seva renda disponible es mantenia o baixava. Quan aquests impagaments es generalitzen, provoquen un alt grau d’endeutament, que portarà a molts apotecaris a una situació de fallida: els seus proveïdors, generalment adroguers, també reclamaven el pagament de les espècies que els havien subministrat per a elaborar els compostos medicinals. Un encadenament de fets que normalment acabava als tribunals i el tancament de moltes apotecaries.

Heus aquí la suma d’indicadors: l’increment del nombre de professionals, la densificació del territori, l’augment del preu del blat i un endeutament creixent dels aconductats, revela, finalment, que les conductes, com a sistema de venda a crèdit, deixa de ser una modalitat necessària i molts cops possible, ja que perden la seva raó de ser. S’havien demostrat com a sistemes no flexibles. Les dites apotecari aconductat, o bé lladre o bé pelat o apotecari aconductat, o bé pobre o condemnat, ens il·lustren de forma molt clara la situació dels apotecaris que a finals de segle XVIII encara vivien exclusivament d’aquest mètode. El cicle, del que en trobem les primeres dades en ple segle XIII, entrava en el seu procés final. La conducta de comú tancada iniciarà un retrocés en favor de la conducta de comú oberta, i aquesta,  al seu torn, acabarà essent substituïda per la conducta privada. La tendència era clara: la liberalització del sector permetia l’establiment de sistemes comercials privats i la lliure competència entre professionals en una mateixa població.

Si com hem anat veient, el segle XVIII és una època de canvi a tots els nivells, significa també, i com no podia ser d’altra manera,  el temps en el que es van concretant les bases del que serà un nou model professional, el del farmacèutic contemporani. Un farmacèutic que, com ja va dir J.L.Gómez Caamaño, poc tindrà a veure amb el seu antecessor apotecari. Entre Ramon Forès, que havia après l’art de preparar medicaments a casa de l’apotecari Fina de Barcelona durant cinc anys i el seu net Josep Carulla i Lloret (1787-1842), que estudia farmàcia en el recentment creat Col·legi de Sant Victorià o encara més, el seu besnét Ramon Carulla i Forès (1828-1884), que ja estudia farmàcia a la nova  Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona; hi ha dos móns que poc tenen a veure en cap dels seus components científics, professionals i socials.

Tampoc tenen res a veure els sistemes de venda de serveis dels apotecaris amb els que adquiriran els nous farmacèutics. La desaparició definitiva d’aquestes modalitats de comerç farmacèutic es donarà en les primeres dècades del segle XX. Molts apotecaris de zones vitícoles, com els Carulla de l’Espluga de Francolí, es veieren molt afectats per la greu crisi econòmica que es patí arran de la fil·loxera. Les rendes dels seus clients desapareixien de la nit al dia. Paral·lelament, el procés d’industrialització general i de la farmàcia en particular acabarà de tancar el cicle. El farmacèutic ja no venia exclusivament els compostos medicinals que ell mateix fabricava. Ara, o bé els fabricava en el seu propi laboratori annex, o es transformava en l’expenedor de medicaments fabricats per la indústria química, i aquesta no accepta sistemes de venda a crèdit del passat. A més, els productes químics, la matèria prima que els farmacèutics transformaven i que havien revolucionat la composició dels medicaments, havien experimentat un increment molt notable de preu. Eren ara els adroguers, malgrat els farmacèutics, els que liderarien la provisió d’aquests productes.  Aquest procés, però, ja s’allunya de l’objectiu d’aquestes pàgines i ha estat fortament estudiat per historiadors com Raul Rodríguez Nozal o Antonio González Bueno, per exemple.

Farmàcia i comerç a la Catalunya rural dels segles XVIII i XIX: els llibres de comptes d’una nissaga d’apotecaris

(Aquest article recull la ponència presentada en el curs d'estiu de la Universitat de Girona realitzat a Sant Feliu de Guixols)
  1. Salutació
Bona tarda a tothom. Després de les dues conferències d’aquest matí centrades en la Medecina, entrem ara en el món d’una altra branca de la Salut que és el de la farmàcia i per això estem en aquest Museu, seu de la col·lecció Tomàs Balvey, un marc ideal per aquest tema.

  1. Justificació
Abans de començar: a la carpeta trobareu la còpia d’un recent article meu publicat a la Revista de la Societat Catalana d’Història de la Farmàcia. Aquest article concentra el cos bàsic del que avui us parlaré. De fet ara us exposaré el que he pogut seguir investigant des del dia que vaig tancar l’article. Ho dic perquè seria interessant de que poguéssiu complementar el que diu l’article amb el que tinc previst exposar-vos avui.

Anem al gra. Com figura en el programa, la meva intervenció versarà sobre Farmàcia i comerç a la Catalunya rural dels segles XVIII i XIX: els llibres de comptes d’una nissaga d’apotecaris. Desgranant aquest títol, voldria situar diversos termes que aniré desenvolupant al llarg de la meva conferència.
             -  projecte d’investigació: en primer lloc, cal especificar que el que aquesta tarda us presentaré forma part d’un procés d’investigació històrica de tres llibres de comptes de la nissaga d’apotecaris Forés-Carulla de l’Espluga de Francolí, del que ja he pogut publicar 2 articles en la Revista de la SCHF. I com a procés, vull dir que no és un tema tancat, sino que encara hi estic treballant. Per això caldria considerar el que avui sentireu com conclusions provisionals.
-        Comerç: al llarg de la conferència, quan parli de comerç, em referiré  al sistema principal, que no únic, de compravenda de serveis que els apotecaris tenien establert ja des de l’edat mitjana: les Conductes. I en concret el que anomenaré com a Conductes particulars o d’apotecari. Trobareu la justificació d’aquesta denominació, la seva definició i característiques en l’article esmentat. També voldria afegir que consideraré aquí a l’apotecari com a un botiguer, un petit comerciant. Segons Maria Isabel Falcón, en l’article publicat a “Aragón en la Edad Media” el 1999, l’arrel de la paraula  “apotecari”, s’identifica ja en ple segle XIII com a “bodeguer”, referint-se al que seria l’adroguer, com a botiguer a la menuda d’espècies. Una vessant que molts cops havia de minvar la seva dedicació a la preparació dels compostos oficinals.
La veritat és que la paraula comerç pot abarcar un camp molt més ampli del que jo he treballat. Pot ser vaig ser una mica agosarat al posar aquest títol. Però crec que, malgrat tot,  pot situar el marc general de la meva intervenció.
-  Catalunya rural: quan en aquesta intervenció parli d’espai rural, em referiré al cas concret d’un poble que crec pot ser ben representatiu de la Catalunya rural d’aquell temps. Es tracta de l’Espluga de Francolí.

-         Segles XVIII i XIX: D’aquests dos segles, en volem destacar bàsicament dos fets essencials que marcaran gran part del contingut del que avui tractem:
                                                               i.      per una part, ens trobem en la fase final del declivi de la figura dels apotecaris, tal i com havien perdurat des de l’edat mitjana. És el pas d’una consideració professional com a botiguers i com a artistes mecànics; per esdevenir un científic. El pas de l’obrador a la facultat, dels apotecaris a farmacèutics.
                                                             ii.       Per altra banda, d’aquests anys, entre molts altres esdeveniments i realitats, tan sols voldria que ens quedéssim amb una idea: és l’època en que la petita menestralia es va fent un lloc en la societat i va adquirint un relleu econòmic i polític que la portarà a esdevenir una classe social diferenciada: la burgesia. Aquesta burgesia, anomenada aleshores Ma major i ma mitjana, esdevindrà la clientela de les conductes dels apotecaris que ara veurem. 

-         Nissaga d’apotecaris: La nissaga d’apotecaris en la que ens centrarem és la nissaga Forés-Carulla. Un grup social i professional, que perviu durant sis generacions sota els mateixos estandards creats pel seu fundador Francesc Forés l’any 1.726 quan obre botiga al carrer d’en Canós de l’Espluga de Francolí fins a que Artur Carulla i Ambrós el 1.923, tanca la farmàcia per marxar a Barcelona on la torna a obrir amb laboratori farmacèutic inclòs. D’aquesta nissaga en destaquem un element definidor de tota la seva política de successions: serà l’hereu, no tant el primogènit, sinó el primer fill baró que esdevingui apotecari. I això ho trobem fins ben entrat el segle XX.  Per veure com funcionava el seu sistema de vendes, ens centrarem en la figura de Ramon Forés i Monfar, autor del llibre de conductes. Heus aquí quatre apunts bigràfics que ens ajudaran a comprendre la seva tasca comercial.

Ramon Forés i Monfar, apotecari i Doctor en Filosofia, és el tercer fill de Francesc Forés. Neix el 22 de març del 1.735 a l’Espluga de Francolí i mor, a la mateixa població el 28 de març del 1.795, als 60 anys d’edat, d’una  pulmonia que comensá per un costipat, dé que estava ja malalt de unas tercianes que lo deixavan, ÿ emprenian. Com anirem veient, afronta una situació de suspensió de pagaments de censals i altres deutes per la manca de liquiditat, fruit bàsicament de la morositat dels seus clients i de l’absència d’altres fonts d’ingressos alternatives al negoci d’apotecari. Anirem veient l’origen concret i com es materialitza aquesta situació.

  1. Punt de partida
Entrant ja en el cos de la meva intervenció, al tancar l’article que teniu a les mans,  se’m va plantejar una qüestió:

-         com és que Ramon Forés és incapaç de pagar censals i deutes i al mateix temps anota donacions de blat i diners als seus mateixos clients morosos?

Vegem tot el que hi darrera d’aquesta pregunta.

  1. Fonts d’informació
Inicio la resposta a partir de les dades que ens aporten els seus llibres de comptes: tota la meva investigació es realitza a partir de la troballa de 3 llibres de comptes dipositats en el fons del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. Es tracta de 3 llibres manuscrits, que enllacen amb la tradició de la que Xavier Torres ha anomenat com a “llibres de família” o “llibres de pagès”, en els que es barregen anotacions de caire professional, familiar, de la hisenda, de la casa, d’impostos, censals, litigis diversos, però sobretot de caire comercial i de la botiga. De forma molt especial, m’he centrat en un dels llibres: el Llibre de Cobrança de la Botiga de la sra. Mariangela Forés Vda. de la Espluga de Francolí comensant el 1.754. En aquest llibre, l’apotecari i hereu de la nissaga Forés, Ramon Forés i Monfar i la seva mare, portaren el registre i seguiment dels seus aconductats. Es tracta d’un manual que pretenia fer memòria de la gestió de clients, els seus deutes i els seus pagaments. Estem davant d’un llibre molt homogeni, escrit gairebé en la seva totalitat de la mà d’aquestes dues persones i que ens aporta una gran quantitat d’informació sobre la clientela de la botiga, qui era i què i com pagava.

  1. Problemàtica comercial de l’apotecari Ramon Forés
Anant al que us deia de prendre com a punt de partida tota la informació continguda en l’article que teniu en la vostra carpeta, veureu que en aquest s’analitza de forma sistemàtica tot l’entorn de les Conductes d’apotecari. Si observem les conclusions, veureu com el problema bàsic que crec que es troba Ramon Forés al llarg de la seva gestió comercial de la botiga és la morositat o l’inpagament dels seus clients. Aquest camp serà el que m’agradaria desenvolupar avui.

En primer lloc, cal partir del marc global del sistema comercial en el que es circumscriu aquesta problemàtica i que no és altre que el que Carles Vela i Aulesa i d’altres com Juan Vicente García Marsilla, han anomenat com a Viure del Crèdit o a Crèdit. A grans trets, es tracta de la situació en la que la majoria de les famílies i comerciants vivien en un estat d’equilibri inestable absolut (recordarem aquest concepte) entre els deutes que els permetien els seus creditors i el crèdit que havien de suportar dels seus deutors. Entre el que fiaven i el que els fiaven. Si aquest equilibri es trencava, és a dir, si els deutors augmentaven més que el que ells podien endeutar-se i si la morositat creixia, tan sols podien mantenir-se endeutant-se encara més.

Dins d’aquest marc general, és on hem de situar les Conductes. Encara que amb característiques pròpies, aquestes, eren en sí mateixes una forma de venda a crèdit, ja que el client la pagava a any vençut, és a dir que gaudia d’unes prestacions sense cap cost durant un any i tan sols, al final d’aquest era quan abonava la quota de la conducta, tal i com ho anota Ramon Forés: En 15 Agost 1758 se acondueix dit Pere Theres pagadora la cond. en 14 Ag. de 59. Blat. 16 cort. Era l’apotecari el que havia de suportar els costos del servei del 15 d’agost de 1.758 al 14 d’agost del 1.759. No era fins aleshores que es recuperava.

El que anomenarem com a Morositat, és el que realment trencava l’equilibri inestable del que he parlat abans:
- trenca el contracte establert entre apotecari i aconduït, que encara que de forma oral (creiem), no deixava de ser un lligam amb força jurídica, basat en el costum. Però no per això l’apotecari deixava d’estar moralment obligat a continuar subministrant les fórmules als seus clients. Estem davant d’una consciència de servei públic desenvolupat pel sector privat: la prestació s’ha de donar, malgrat no es remuneri adequadament, ja que es tracta d’un servei de primera necessitat.
- trenca el sistema de fidelització que havia suposat la implantació de la conducta. El client trenca amb el seu compromís de remunerar anualment els serveis rebuts.
- deixa a l’apotecari sense possibilitat de recuperar la despesa feta fins
aleshores en les possibles compres del client i d’aquesta manera, força  a l’apotecari a endeutar-se, a no pagar als seus proveïdors, majoritàriament els adroguers.
- força a l’apotecari a haver de prendre la iniciativa en les gestions de cobrament, presentant-se d’aquesta manera en una posició d’inferioritat que el porta, normalment a haver d’acceptar rebaixes importants del deute. Més valia cobrar alguna cosa que no pas res. I és que la competència marcava molt: a l’Espluga, al llarg del segle XVIII, trobem un mínim de 5 o 6 apotecaris. Si l’apotecari no acceptava una rebaixa, perdia aviat el client i a sobre no cobrava. Trobem una anotació molt clara, en la que l’apotecari accedeix a fer una rebaixa considerable, amb la condició, justament de que el client continuï aconductat amb ell. És aquesta: Vuy al 16 Janer de 1784 se ha fet recibo á Jpth Gener de 26 lliures haventseli fet gracia de 15 lliures 14 sous 5 diners qual gracia li he fet per intervencio de Anton Guasch y Columbá y de Anton Virgili ab la expressa condicio de haver de perseverar en esta Aconduhit en ma Botiga,  y aixi mateix li he feta gracia de la meitat de la cond. de prt. Any de 1784 tot en presencia  del dalt dits, y ho han firmat. És a dir, que a sobre de perdonar-li un 36% del deute, li rebaixa també un 50% la quota d’aquell any.

I aquesta morositat, malgrat tractar-se d’un element estructural del sistema, per que creix de forma continuada al llarg d’aquests segles?

A grans trets, crec que la raó principal per la que els aconductats de l’apotecari Ramon Forés deixen de pagar regularment les seves quotes anuals, és l’absència de la unitat monetària amb la que es pagaven les conductes, i que en un 90% és el blat. Ens trobem en un cicle socioeconòmic i demogràfic que viu Europa en aquells anys i que es definiria per un creixement vegetatiu important, amb una tendència alcista dels preus del blat i una sèrie de crisis alimentàries fruit entre altres causes, de sequeres cícliques que provoquen una sèrie de crisi agràries. I això ens ho certifica l’apotecari, quan anota nombroses donacions de blat a pagesos per a que aquests puguin plantar un altre any. I el més important és veure com aquest pagès, molt cops és justament un client que no paga. Heus aquí la pregunta que em feia al començament. Segurament l’apotecari, el que pretenia, era d’alguna manera, finançar la recuperació econòmica del client per tal de que aquest li pogués acabar retornant el deute i mantenir-lo així com a client. Imaginem el que això podia significar en una economia de subsistència basada encara, de forma majoritària, en el cereal. Aquestes cessions de blat, es troben anotades de dues maneres:
            - per una part una cessió simple, sense cap altre element a destacar
- i per altra, cessions a grups de pagesos. En aquests casos, l’apotecari creava un grup de persones, al que cedia una quantitat determinada de gra a cada un, a pagar l’any següent al preu que sortís aquell any del mercat de Cervera o Tàrrega, menys 4 sous. I si algun dels beneficiaris no pagava, se’n feien responsables els altres membres del grup. Serien grups de responsabilitat compartida. Aquesta modalitat es podria assimilar al que havien estat les “botigues de blat”, però sota la iniciativa i el prisma de l’empresa privada.

En aquestes accions hi trobem una combinació d’una actitud pietosa envers unes persones sense mitjans i una vessant purament comercial, de privatitzar un servei que havia estat públic, el de les “botigues de blat”. Ambdues accions, es podrien emmarcar clarament dins les actituds d’una petita burgesia precapitalista i en el que Joaquim Capdevila, en l’article publicat a Estudis d’Història Agrària nº12 del 1988, anomenava com a Capital Simbòlic d’aquesta.

Per altra banda, la conducta responia a una necessitat imperiosa dels temps: la major part dels vilatans de l’Espluga i creiem que en general arreu del món rural, no disposen amb regularitat de moneda com per poder anar pagant compres al detall de medicaments i altres bens de consum. Segons García Marsilla, ja ho detecta en plena Edat mitjana i ho  explica pel ritme de creixement desigual de la massa monetària respecte de l’economia en general. D’aquesta manera, es podria explicar que la conducta es pagui, com ja he dit, en un 90% amb blat. Aquest sistema de pagament assegurava un model de comerç amb un sol pagament, molt pràctic i versàtil, que es podia fer amb qualsevol tipus de producte o servei i d’aquesta manera garantia una prestació de primera necessitat com era la de l’apotecari.

  1. La morositat
Però si mirem amb més atenció les anotacions d’aquest apotecari, observarem que en molts casos, al client que paga al cap de dos o tres anys, no se li obren procediments de cobrament. Això ens porta a pensar que cal distingir entre deute i morositat. Ja he dit que ens trobem en un comerç basat en el crèdit compartit. Aquest deute que s’arrossega entre 2 i 3 anys és el que el nostre apotecari podria entendre com a crèdit i per això l’acceptava i el podia aguantar. A més, molts d’aquests deutors, tampoc cobraran de l’Apotecari per certs serveis com bugades, transports amb ruc a Barcelona, treballs a les finques, camises, etc. I al final, es trobaran, passaran comptes i establiran qui dels dos és encara el deutor. I aquesta era la normalitat. Però quan supera aquests 3 anys, és quan l’apotecari emprendrà les gestions per tal de reclamar i negociar el deute.

Però anem a pams. Estrictament, no es pot dir que tots els clients puguin ser considerats com a morosos. Sobre els 481 comptes oberts i registrats en el llibre de comptes, hem trobat gairebé uns 200 casos d’ajornament llarg del pagament, cosa que representa un 41,5% dels clients. És un nombre important però molt heterogeni en les seves característiques de durada, quantitat ajornada, etc. Tampoc es pot dir que aquets ho facin de forma continuada. La gran part, seran situacions puntuals d’inpagament. Tan sols una minoria es mostra com a gran deutor reincident. Després en veurem un cas realment exemplar.  Però és la suma i conjunt de cada un d’aquests casos individuals i puntuals el que genera el problema com a tal.

D’aquests 200 casos, 75 són anteriors a l’obertura del Llibre de Cobrança i la resta  posterior al 1754. Analitzem cada una d’aquestes dues tipologies.

            Respecte dels primers, Ramon Forés, quan pren la titularitat de la botiga el 1754, es trobà amb un situació creditícia molt greu.  Es tracta dels deutes que s’arrossegaven des del seu pare. Ramon Forés els va intentar resoldre o al menys controlar portant el dia a dia dels seus clients i treballant especialment el liquidar totes les situacions de deute. Sumant tots els deutes pendents l’any 1.754, quan  s’inicien les anotacions, podien arribar a 950 lliures 16 sous 5 diners. Són deutes, que poden anar de 1ll 8s a 62ll 14s., amb una mitjana de 12ll.

Si tenim en compte que la facturació mitjana anual de Ramon Forés (calculada per la suma dels ingressos en quarteres de blat entre els anys 1.754 i 1.771, que són els anys dels que ens donen el preu del blat) era de 379,6 lliures (6833 lliures per 18 anys), veurem com aquest any acumulava un deute corresponent a 2,5 vegades al que ell guanyava en un any. No podem establir exactament des de quan s’arrossegaven aquests deutes, però segurament molts d’ells s’arrossegaven des del 1.726, quan el seu pare obrí la botiga. Un exemple clar i que ens defineix el nivell de gravetat de la situació: “El dia 16 de novembre 1789 havem ajustat ab Jph Cortes net de Jph Vila en que me donava 6 ll. dia 25 del present mes, y de mes me resta devent 12ll. Com consta en un paper que vuy se li ha fet y se li ha fet gracia fins a 38 ll. 2s. 3d. Que importaran dels atrassos desde lo any 1726. Són 63 anys.

I si a això li afegim una dimensió temporal, tindrem el que es podria anomenar l’efecte bola de neu. Mentre les quotes es mantenen molt estables o tendeixen a baixar, podem veure que els deutes, lluny de disminuir, creixen proporcionalment any rera any fruit d’un endeutament continuat. Tota aquesta complexa situació, el portà, cap al final dels seus dies a una suspensió de pagaments i a nombrosos plets amb adroguers o la Comunitat de Preveres de l’Espluga de Francolí. També ell interposà alguna causa penal davant de la Reial Audiència per un client que no el pagava. Malgrat que finalment se’n sortí, deixà la casa molt endeutada i hagué de ser el seu fill el que hagué de desemborsar més de 4.000 lliures per a eixugar aquest deute. Acumulà tantes causes, que necessitaren un advocat o Procurador a sou a Barcelona.

  1. Els clients deutors
I qui eren aquests clients o aconductats deutors?

Comencem analitzant el client tipus per poder definir després l’aconductat deutor.
L’aconductat era qui contractava el servei en nom seu o de la família i n’era el beneficiari. Com ja he dit, trobem 481 comptes oberts d’aconductats al llarg d’aquests 21 anys en què es fan les anotacions. Normalment, aquests comptes cobrien, des d’una sola persona fins a una unitat familiar de marit i muller i els fills, que poden arribar a 9 i 10 persones, pel que no ens equivocaríem si parléssim que afecten de forma directa a gairebé dues mil persones.
Del rastreig intensiu de tots els noms dels comptes, i a partir de la Història de l’espluga de Francolí de Jordi Roca i Armengol, en podem treure un perfil molt concret dels aconduïts de Ramon Forés. En principi podem afirmar que totes les persones o les famílies es podrien incloure en els estament que s’anomenen Ma Grossa i Ma mitjana. Una classe mitjana essencialment integrada per menestrals (pagesos, mestres d’infants, fusters, mestres de cases, moliners, sabaters, ferrers, pastors, teixidors, hospitalers, boters, cirurgians, teulers, espardenyers i matalassers),  eclesiàstics, una companyia de marxants i un notari. I encara es podria afinar més observant que la seva gran majoria havien exercit funcions de Procuradors de Confraries, Batlles, Regidors o Jurats de l’Ajuntament. Segons Jordi Roca, es tractaria del sector benestant de l’Espluga i com es pot observar, representants del poder polític i religiós. Cal no oblidar, que el mateix Ramon Forés fou membre actiu d’aquest grup, al ser nomenat Batlle i Regidor de l’Ajuntament de l’Espluga. D’aquesta manera, es podria dir que el conjunt de la clientela de Ramon Forés la integra un grup socialment homogeni de persones que constitueixen, com he avançat en la presentació, una incipient burgesia i que al llarg del segle XVIII va prenent les regnes de l’administració política i religiosa de la vila. Els que s’anomenarien pobres, s’adreçarien directament a l’Hospital dels Pobres de Jesucrist de l’Espluga, i per això no consten com a clients, ja que no podien pagar la quota. Ramon Forés serà aconductat per l’Ajuntament de l’Espluga per abastir de medicaments aquest Hospital. Un exemple de Conducta de Comú. Tampoc no hem detectat la presència de persones de l’estament nobiliari.

Dins d’aquest perfil de clients, per poder detallar la tipologia concreta dels deutors, cal anar a la forma de pagament que els clients utilitzaven per abonar les quotes de la conducta. Com podreu observar en l’article que teniu a la carpeta, se’n destaquen 2 grups bàsics: els que pagaven la quota en blat i els que ho feien amb moneda. De forma força aproximada, podem afirmar que la gran part dels clients deutors són els que paguen amb blat. Això ens remet altre cop a la causa bàsica d’aquests impagaments: els que paguen amb blat, malgrat ser pagesos o menestrals, són clients que no disposen de moneda i que viuen en règim de subsistència del que produeixen els seus camps. Com ja he dit, en època de sequera, les collites són magres i no arriben a cobrir les necessitats més bàsiques, destinades a l’alimentació. Els que ho fan amb moneda, majoritàriament “companyies comercials” i eclesiàstics, no tenen dificultats financeres i els seus pagaments són regulars i ajustats al contracte.  Amb això ja tenim el perfil bàsic del deutor.

            Anant als llibres, les anotacions que m’han permès estudiar aquest problema, són les que es fa referència a “passament de comptes” i que superen els tres anys entre deute i cobrament. Com ja he dit, els processos de menys de tres anys, eren tan habituals, que estaven dins de l’estricta normalitat estructural del sistema. Degut a la manca d’homogeneïtat de les anotacions esmentades, i per tal de fer una anàlisi el més segur possible, n’he seleccionat una mostra força representativa. Parteixo de 75 anotacions d’una bona qualitat documental, posteriors a l’any 1754 (el deute anterior ja l’he detallat abans) en les que es detallen les gestions de cobrament d’inpagaments.

D’aquestes 75 anotacions esmentades, en traiem les següents dades:

En quant a la durada dels períodes d’ajornament de quotes, sumant els anys que d’endarreriment de deutes, pugen a 862 anys, cosa que representa una mitjana d’11,49 anys, amb un mínim de 3 i un màxim de 65 anys. Aquests casos els podem classificar en 4 grups:
-         Morositat reduïda (de 3 a 5 anys): 32
-         Morositat mitjana (de 5 a 12 anys): 18
-         Morositat alta (de 12 a 40 anys): 22
-         Morositat molt alta (de 40 a 65 anys): 3

És a dir, que un 66,6% de les anotacions estan per sota de la mitjana i un 39,4 per sobre d’aquesta. Però la majoria està entre els 3 i 5 anys, pel que podem dir que, malgrat la morositat, les gestions de passament de comptes tenia un fruit a un curt termini (en aquesta escala, no en el que avui entendríem com a curt termini).

Pel que a altres característiques, la majoria de les anotacions reflexa:
-         els deutes i pagaments es reflexen en moneda, malgrat que la quota estigui estipulada en quarteres de blat
-         en tots ells, l’apotecari relleva deutes que ell tenia amb els deutors (treballs al camp i d’altres tipus, transports, etc.)
-         27 de les 75 anotacions reflexen un “quedem iguals”, és a dir, que hi havia un acord final i que es tancava el procés. La resta, són o processos que resten en deute o parts intermèdies de processos que acabaran en acord.
-         Les quantitats concretes de deute, van de 1 a 38 lliures
-         En la gran majoria, l’apotecari perdona part del deute

A grans trets, doncs, podríem parlar d’un perfil de deutor morós, que pagava la quota de la conducta amb blat i que ajorna el seu pagament de forma puntual, amb una durada mitjana de entre 3 i 5 anys, que fruit de les gestions de l’apotecari arribarà a compensar, encara que gairebé mai en la seva totalitat.

8. La gestió dels deutes
I quin procés es seguia en aquests “passament de comptes”?
-        quan un client allargava el seu pagament més de 2 o 3 anys, com he dit, passava a ser considerat de deutor a morós. Cal dir que aquesta distinció és una apreciació meva ja que l’apotecari mai escriu aquesta paraula, però si que el tractament és clarament diferenciat.
-              en primer lloc l’apotecari emetia un debitori, pape, memorial o vale, que entregava a l’aconductat, on es relacionaven els deutes pendents. Aquest document servia per a que el client acceptés el deute i els seus detalls. Si reconeixia el deute i les seves característiques, signava el debitori. Aquest paper, malgrat que el deute fos en blat, s’anotava en moneda. Si amb aquest albarà no se solucionava el deute, se’l citava a la botiga per tal de fer un passament de comptes, a vegades amb la presència de terceres persones per fer de mitjancers.
-              En aquest moment, s’establia una negociació en què s’intentava concretar el deute, compensar amb treballs fets o deutes per part de l’apotecari a l’aconductat i concloure el deute final,  com s’anota en el compte de Joan Xim Martí dit lo Ximet, que el dia 25 d’octubre de 1772 havem passats comptes ab Anton Martí, fill de Joan Xim Martí de totas las cond. fins lo prt. anÿ queda devent rellevat tot lo que havia guanyat dit Ximet ÿ resta devent vint lliuras set sous dich 20ll. 7s. Fruit d’aquesta negociació, normalment era l’apotecari el que accedia a fer una rebaixa, una gràcia o descompte del deute, per tal d’assegurar el client i de poder cobrar tot el possible. I això ho hem trobat tant amb pastors o pagesos com amb un notari. Si aquest es liquidava, s’anotava quedem iguals, és a dir, s’igualava deute i pagament, o be a fi y difinició de tots comptes fins lo present dia. De l’acord se’n feia un rebut o si hi intervenia un notari, una apoca.
-              Això podia arribar a comportar diversos anys de gestions, amb la pèrdua que representava per l’apotecari en tots els sentits. Un bon exemple és el que l’apotecari emet fins a 4 debitoris al llarg de fins a 48 anys: el 1741, el 1762, 1774 i ell 1789. És el cas de Pere Joan Dilla, d’una família benestant i molt influent a nivell polític i social a l’Espluga. En cada un dels debitoris, s’anaven acumulant els deutes passats amb els que anaven sorgint, i també s’anaven rellevant deutes del propi apotecari i treballs que havia realitzat el deutor per a la botiga. Però hi havia vegades que, malgrat els esforços per liquidar els deutes, no s’aconseguia resoldre’ls. El  cas més clar és el del Doctor Josep Cabeça, el Notari. Entre els anys 1.779 i el 1.791 acumula un total de 15 quarteres de blat de conductes vençudes, que podria representar un total de 54 lliures. En aquests anys es fan diverses reclamacions: l’any 1.784 se ha fet present lo deute al D. Cabeza pero no ha pagat; l’any 1.789, se ha demanat la clarissia al D. Cabeça i no se ha pogut lograr i finalment l’any 1.791, he demanat passament de comptes y pago al D. Cabeza y no ho he pogut conseguir

Una figura clau en aquest procés, són les terceres persones. Com ja he dit, exercien de mitjancers entre les parts, en casos de conflicte per impagaments. Aquestes terceres persones o mitjancers acostumen a ser persones amb un cert relleu social i polític, Majorals de Confraries o Regidors de la Universitat de l’Espluga de Francolí. Eren persones teòricament neutrals, de confiança, amb capacitat de mediar entre les parts i poder per imposar un acord. El que avui en diríem mediadors socials. Intervenien tant en el procés de negociació com en la composició del deute.  És a dir que participaven directament en la redacció i control dels deutes reals que tenia el client i d’aquells que calia rellevar. Al final del procés de negociació, les tres parts signaven el document que trobem en el llibre de comptes on es detallen els compromisos de cada un, el deute inicial i el final, el que relleven, la gràcia que l’apotecari fa i alguna altra condició que es posa, com que el deutor continuï aconductat a la botiga o que no es faci servir aquest debitori per a altres gestions de deute, és a dir, que no vengui o traspassi el deute.

L’apotecari quan anota he fet gràcia, renunciava a part del deute per tal d’assegurar el cobrament d’una certa part d’aquest. He trobat que aquestes gràcies poden arribar a representar gairebé un 53% de la quantitat no pagada. Uns descomptes, que podien anar de 3 a 20ll. D’això no en podem fer una valoració global, ja que no podem establir si això superava el marge de benefici esperat per l’apotecari. De fet, no podria concretar, per manca de referències textuals concretes, si es carregava una quantitat fixa de marge comercial. Més aviat, el marge estava en la diferència entre el preu del blat l’any en que s’establia la quota i l’any següent, quan s’esperava cobrar i es venia aquest blat. Malgrat tot, en un negoci al detall com el d’aquesta botiga, qualsevol inpagament, havia de representar una pèrdua considerable

9.      Conclusions
A tall de conclusions, una possible resposta a la pregunta que hem feia al començar la meva intervenció: Ramon Forés cedeix blat a pagesos de l’Espluga de Francolí principalment amb l’objectiu de finançar la seva producció per a que puguin resoldre els seus deutes amb l’apotecari. Però aquesta situació arriba a ser tan greu que és el mateix apotecari el que finalment es veu arrossegat a declarar-se insolvent, que el porta a deixar de pagar proveïdors i els censals que tenien establerts sobretot amb la Parròquia. Un deute que superava les 4.000 lliures.

10.  Agraïments i tancament
Amb tot això, i arribats fins aquí, voldria donar per conclosa aquesta conferència, tot agraïnt-vos la vostra presència, interès i atenció. També vull agrair molt especialment a la Universitat de Girona i als Museus de Sant Feliu de Guixols i Cardedeu, l’organització d’aquestes jornades i d’haver-me ofert la possibilitat de poder-vos exposar els principals resultats de la meva actual investigació.

Espero, us hagi interessat i despertat dubtes o qüestions, a les que intentaré respondre al final d’aquesta sessió.

Una família rera el taulell. Estratègies de consolidació d’una nissaga de farmacèutics de l’Espluga de Francolí

(Aquest article correspona la conferència donada en el marc del Seminari QUATRE NISSAGUES FARMACÈUTIQUES DE CATALUNYA, organitzat pel Museu arxiu Tomàs balbey de Cardedeu el 26 de novembre del 2010)

Bon dia a tothom i gràcies per haver vingut a escoltar aquesta conferència. En primer lloc voldria agraïr a la sra. Teresa Blanch i per extensió al Museu Arxiu Tomàs Balvey i les altres entitats col·laboradores, la seva amable invitació a participar en aquest Seminari sobre Quatre Nissagues Farmacèutiques de Catalunya.

Heus ací un espai des del qual homes i dones lligats a la farmàcia desenvoluparen la seva professió i donaren al poble una atenció sanitària propera i a més, difongueren ciència, diàleg, cultura i història. Espais de salut però també nucli de veïnatge. Servar aquesta memòria és tasca essencial de tots per no oblidar aquells apotecaris i els seus esforços. Aquest és també el context del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí. Un Museu, obert l’any 1988 per Lluís Carulla i actualment gestionat per la Fundació que porta el seu nom, que ocupa la casa pairal d’una nissaga d’apotecaris. La nissaga Forès i després Carulla. D’aquesta família és de la que avui parlaré.

Jo mateix, com a besnét d’Artur Carulla i Ambròs, darrer farmacèutic que treballà rera el taulell  de la farmàcia de l’Espluga, vinc aprofundint, des de fa tres anys, en aquesta memòria a través de l’estudi dels seus llibres de comptes.  Per això em són tan propers aquests objectius i realitats.

Una puntualització: al llarg de la conferència parlaré dels Forès-guió-Carulla per significar el fet dels dos cognoms que regentaren la farmàcia. Parlar tan sols dels Carulla seria injust: varen ser 3 generacions Forès i 3 de Carulla. Per això vull mantenir el compost malgrat que mai existí com a tal.

Si fins al moment he estat esbrinant l’estructura en sí de la nissaga Forès-Carulla,  com aquesta evoluciona, en el marc de la història de la farmàcia, al llarg de les darreres centúries; el seu sistema de comercialització i la funció que com a candelers de cera també exerciren els apotecaris; avui aprofundiré en la manera com aquesta família s’esforça per fer-se un espai en aquella Espluga de Francolí dels segles XVIII i XIX i fins als primers anys del segle XX. 

Com dic en la síntesi de la meva conferència que teniu en la documentació, aquesta sèrie de polítiques i estratègies, observades des del punt de vista de la història social o la sociologia històrica ens fan veure com lluny de tractar-se de fets puntuals i conjunturals, esdevenen  un corpus homogeni i continuat en el temps. Per això m’he atrevit a tractar-ho d’una manera que pot semblar ahistòrica.

I és que la història social, amb els precedents del que es va anomenar la microhistòria, ens permet, tal i com deia Maria Adela Fargas, concatenar l’esfera privada amb la pública, és a dir estudiar la res publica a través de les persones i grups que l’integraven.

I és precisament en aquest punt en el que l’estudi de grups familiars i de les professions troba un espai òptim per a observar la seva influència en la construcció de la nostra història i en particular del paper dels professionals de la salut en la vertebració, per exemple, de la burgesia o la renovació social i científica a casa nostra.

Fets aquests preliminars, inicio l’estudi del tema que m’ha portat aquí. En primer lloc cal situar aquesta família en el seu marc temporal, social i professional. Serà a partir d’aquest retrat que podrem observar la implementació de les diferents estratègies de consolidació. Vegem cada un d’aquests marcs:

  1. A nivell temporal, situem la nissaga entre l’any 1725, quan Francesc Forès obre botiga al carrer d’en Canós de l’Espluga de Francolí fins a que Artur Carulla i Ambròs, el 1923, tanca la farmàcia per marxar a Barcelona
  2. El marc espaial el centro en l’estudi i l’activitat de la família a partir de la botiga, de la farmàcia, ja que serà des de darrera el taulell que ells crearan la sèrie d’estratègies que més endavant observarem. I això és així per que és la professió, representada pel taulell, la que els procura l’essència de la família. Poden desenvolupar un rol social per què son apotecaris. La professió els identifica i els defineix. De la mateixa manera que s’ha identificat masia amb una família, també s’entronca directament la nissaga amb la botiga
  3. Pel que fa a la seva estructura, a grans trets es tracta d’una nissaga formada per sis grups domèstics complexes, troncals i extensos. El nucli familiar, d’un mínim de dues generacions, s’envolta d’aprenents, servei domèstic i llogaters. Tots ells convivint sota el mateix sostre.
  4. En quant al marc social, ubiquem la família en la minoria benestant de l’Espluga, integrada per hisendats i professionals, malgrat que mai arribaran a poder formar part del nucli més influent d’aquesta.
  5. El Marc professional i de negoci, el defineixo, a partir de la idea de que els apotecaris Forès-Carulla no participen de forma significativa en els entorns de decisió professional. Integren el grup majoritari de practicants, allunyats de nuclis de govern o de formació. Per sobre de tot són apotecaris i farmacèutics de rebotiga. Això els procura un rol social a desenvolupar, el negoci per a viure i una professió a treballar. Però el negoci no els permetrà mai desenvolupar justament aquest rol de forma directa. La caixa de la botiga no donava prou com per a poder “comprar i vendre” en el marc del mercat social de l’Espluga. Tal i com diu Maria Adela Fargas, “Era el patrimoni el que ordenava la competència entre les famílies per aconseguir formalitzar lligams matrimonials que dibuixessin les xarxes de poder institucional, xarxes de càrrecs de poder potencial”. Com ja deia en el núm. 10 de la Revista de la SCHF, del mes d’abril del 2009, el sistema comercial sobre el que havien construït el negoci, les conductes, no els donava els mitjans suficients. Amb prou feines els procurava una supervivència digna. Ingressen grans quantitats de blat i altres espècies i serveis, però poc diner líquid, i el blat acaba essent un producte de preu molt fluctuant i irregular i molts cops difícil de vendre (i més en una població en la que es dona una reconversió del cereal a la vinya). Per això, l’únic factor que els dona la professió per a poder estabilitzar-se dins el poble és un intangible. Un concepte de molt difícil concreció. L’intangible que definia a l’apotecari com a un professional que vetllava per la salut de la població. Un respecte, malgrat els nombrosos refranys que rondaven, per un servei considerat ja des de feia temps com de primera necessitat. Sobre aquest respecte estructuraran tota la seva política i el seu rol social, econòmic i polític. Podran accedir a llocs de responsabilitat, casar les filles amb altres professionals del sector o amb hisendats. I ho podran fer, no per la seva capacitat per donar llegítimes i dots, sinó per que eren apotecaris.
  6. L’aspecte ideològic que de forma més o menys continuada defineix la família el podríem situar dins una línia conservadora i amb un fort sentiment catalanista. Parlo de catalanisme, potser no com s’entén avui, però si com una actitud molt crítica amb les estructures, la imposició d’una llengua i en general un Estat que, observant determinats escrits seus, veuen com molt allunyat de la seva realitat. Malgrat que se sap que era habitual, no és menyspreable el fet que en plena implantació d’un estat il·lustrat i centralista com fou el borbònic, continuessin escrivint tots els seus llibres en català o mantinguessin l’ús de mesures de pes i moneda tradicionals. Conservadors per la línia de les persones amb els que es relacionen i dels grups dels que formaran part, molt lligats a l’ordre establert en tots els sentits: Confraries religioses, censalistes i persones seguidores, per exemple del cardenal Torras i Bages o societats ideològicament lligades al carlisme. El millor exemple serà Artur Carulla: fou membre actiu del Centre dels Catòlics i fundador, l’any 1902, de Clam Catalanista, primer grup d’aquesta tendència a la Conca de Barberà.

Situada ja la nissaga en els seus diferents entorns, vegem com s’hi adapten i les decisions que prenen per a treure’n profit. Cal dir, però, abans, que cap d’aquestes accions és única o original d’aquesta nissaga, ni del seu entorn professional. Tan sols pretenc donar un exemple més de com una família, en aquest cas d’uns apotecaris i farmacèutics en medi rural, aconsegueix arrelar-se en un entorn social mitjançant una sèrie d’actituds i estratègies. En tot cas, crec que és un exemple força representatiu d’aquest col·lectiu. Vegem-les.

Parlaré d’estratègia com la sèrie de mesures i decisions preses de forma conscient per tal d’aconseguir uns objectius determinats. Els diversos hereus Forès i Carulla, partint de les característiques que els defineixen, articularan accions i, superant els seus punts dèbils mitjançant el reforçament dels punts forts, buscaran consolidar el seu rol social. I parlem de consolidació i no d’ascensió social. La raó ja s’ha apuntat anteriorment: la debilitat endèmica del negoci els impedeix plantejar-se res que vagi més enllà de la supervivència. No poden “vendre” valor afegit que pugui interessar a “compradors” de patrimoni i rol social.

Mantenir-se volia dir conservar l’ofici i amb aquest reforçar la seva posició. És per això que desenvolupen  dues estratègies bàsiques de manteniment: per una part, en totes les generacions observem com es designa hereu a aquell fill baró que obtingui el títol d’apotecari o farmacèutic. Tan sols en un cas, quan Ramon Anton Forès té 4 filles, i casa la pubilla amb un apotecari de la nissaga d’apotecaris Carulla de Cervera, es trenca aquesta norma. I això ho pot fer gracies al fet que s’havia aconseguit estabilitzar la situació econòmica de la família per l’entrada del dot que havia portat la mare d’aquesta pubilla. També hi influeix el fet de que Ramon Anton Forès s’estalvia pagar el procés de formació d’un hereu. Per això pot fer venir a Josep Carulla i Lloret a l’Espluga per casar-se amb Raymunda Forès i Puig, el 1817, i assegurar d’aquesta manera la continuïtat del negoci.

Per altra part, i directament relacionat amb el que acabo de dir, sempre s’enviarà al fill a estudiar i practicar l’ofici on calgui, seguint sempre la legalitat establerta en aquest camp, suportant  l’alt cost econòmic i familiar d’aquesta formació. És conegut que els processos de formació, intencionadament, tenien un alt cost per tal de filtrar els candidats i assegurar un accés a la professió d’una minoria qualificada. Aquí calia abonar els alts preus d’examen i mantenir al fill diversos anys a dispesa. Però aquests “sacrificis” s’entenien com a un mal necessari pel manteniment de tota la família. És així com Josep Carulla, format al Col·legi de Sant Victorià, envia al seu primogènit, Ramon Carulla i Forès a estudiar a la recentment creada Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, entre els anys 1845 i 1850, pagant una matrícula de 400 rals anuals (més 700 rals al haver-se de presentar a examen extraordinari, davant d’un tribunal on per cert hi figurava, entre d’altres, Tomàs Balvey i Parés, per haver suspès el d’accés). I això, en un moment en el que el negoci, suportat per les conductes, amb prou feines permetia mantenir a la família.

És només a partir del moment en que la continuïtat del negoci està assegurada, quan es pot començar a consolidar l’estatus que aquest els concedia. Aquí és quan s’implementen estratègies familiars, socials, econòmiques i polítiques.

Pel que fa a les primeres, destaquem la política matrimonial. Com ja he avançat, el poc poder d’oferta que tenia la família fa que no puguin casar cap filla amb un metge, cosa que hagués suposat un ascens d’estatus. Tan sols podran accedir a famílies d’adroguers com els Torres de Montblanc o els Canals de Tàrrega; i apotecaris com els Llobet i els Carulla de Cervera, o els Ferreter de la Selva del Camp. Eren clarament enllaços de subsistència, no d’expansió. Els podien proporcionar un accés millor a matèries primeres, però havien de renunciar a dots i llegítimes substancioses. Dins aquest camp fixem-nos en dues estratègies certament intencionades: Francesc Forès i Monfar es casa el 1767 amb Maria Rexach, emparentada amb els apotecaris Fina d’Olost i amb botiga a Barcelona. Serà a aquesta farmàcia a la que s’enviïn a diversos membres dels Forès a fer pràctiques d’apotecari. La segona: amb el casament de Rosa Forès i Pamies, el 1832, amb Josep Torres Freixes, de nissaga d’adroguers de Montblanc, la família entra, encara que de forma molt residual, dins una extensa xarxa de sanitaris de la comarca que avarca des de metges (Cuscullana, Ramon o Cabeça), a adroguers i cirurgians com els Torres. Una xarxa que, comptant el que ha rastrejat Josep Maria Calbet i Camarassa, podia arribar a enllaçar fins a uns 23 professionals del sector sanitari. 23 famílies. L’expansió familiar no arriba fins que Wenceslau i Octavi, germans d’Artur Carulla, es llicencien en  Medecina.

Tan sols quan aconsegueixen un enllaç amb una família benestant, es trenca aquest cercle viciós i es pot optar a millorar les condicions de vida de la família: quan Ramon Anton Forès es casa amb Paula Puig, de família hisendada de l’Espluga, amb el dot, empren una reforma a fons de la casa, ennoblint les estances amb daurats, obrint balcons a façana, comprant mobiliari i utensilis nous, i engrandint l’hort que tenia darrera la casa. També aconsegueix pagar dots pendents des del seu pare i avi,  desempenyorar diverses propietats i comprar-ne d’altres. Semblantment, quan Artur Carulla es casa amb Montserrat Canals i Nubiola, pot retornar deutes diversos, comprar la nova farmàcia i crear el seu propi laboratori farmacèutic.

Un altre grup d’estratègies, estarien encaminades a enfortir i consolidar la seva posició social en l’entramat del poble. Com ja he citat anteriorment, no hi juguen un paper central, però si important. No seran tan actius com famílies d’alt relleu econòmic i social con els Dilla o els Anguera, però, tenint en compte la seva situació de negoci, si que fou significativa. Amb aquest tipus d’estratègies, la família ofereix el seu vessant més públic i ens dona el retrat de les seves identitats ideològiques. De fet, són aquestes les que dicten les seves activitats, el seu rol social. Situada la família dins els cercles d’hisendats i professionals, la petita burgesia de l’Espluga, participaran directament en les diferents iniciatives que des d’aquest entorn social existien. Iniciatives de caire socio-religiós, recreatiu i cultural i de caire polític. Les primeres es centren en la figura de Procuradors de Confraries religioses. Ja Francesc Forès, l’any 1737 esdevé Procurador de la Confraria del Roser i més tard, el 1749 i 50, de la Confraria de la Minerva. Posteriorment, Ramon Anton, arribarà a ser procurador de la del Roser. Eren càrrecs rellevants a nivell social, atenent al conjunt de persones que hi accedeix: les de més significació política i econòmica del poble.

Les estratègies centrades en aspectes de caire recreatiu s’exemplifiquen en la participació directa de Ramon Carulla Forès en la creació i presidència de l’anomenada Societat Casino de l’Espluga de Francolí. El seu paper degué ser realment rellevant, donat que, al morir, l’any 1884, aquesta Societat, los socis demostraren sa gratitud fent assistir al enterro la orquestra que tocà la marxa fúnebre, presidida per un penó endolat que al efecte construgueren. Los funerals se li celebraren de cos present, colocada en un majestuós y elevat tumbol y la iglesia tota endolada. Era, segurament, un acte comú en casos de sepeli de responsables d’aquestes entitats, però si cal valorar-lo com un reconeixement públic i massiu a la tasca d’aquesta persona. Un reconeixement al seu rol social. És la visualització de que les diferents estratègies endegades, havien donat els seus fruits i així es reconeixia de forma pública, i a més en l’espai amb més significació del poble: l’església.

Com a activitat cultural rellevant en el marc d’aquest tipus d’estratègia la trobaríem en les trobades d’intel·lectuals del moment en l’espai de la rebotiga. Artur Carulla i la seva dona, acullen a personalitats tan significatives com Eduard Toda (que redescobrí i dirigí la restauració del Monestir de Poblet), Lluís Domènec i Montaner (arquitecte del Celler Cooperatiu de l’Espluga), Pau Font de Robinat (cunyat de Francesc Macià), Joan Poblet i Teixidor (advocat i periodista de Montblanc i promotor del cooperativisme  i del sindicalisme agrari a la Conca de Barberà), Josep Maria Rendé (apòstol del cooperativisme agrari i impulsor del Celler Cooperatiu), Josep Cabeça, farmacèutic, hisendat i gran activista) i fins i tot el bisbe Vidal i Barraquer. Tots ells lligats de forma directa, i això és pel que ho destaquem, a una classe benestant, integrants del Centre dels Catòlics, entitat de tendència carlina, i activistes del moviment agrarista i del cooperativisme agrari d’arrel catalanista i catòlica. Tots ells seguidors de la doctrina de Torras i Bages i en general de la Renaixença.  

 A aquest nivell, també vull destacar un fet significatiu: Francesc Forès, quan s’instal·la a l’Espluga, adquireix una casa amb unes característiques especials: havia estat la casa d’una de les Castlanies importants del poble, el que es podrien anomenar com administradors de barri. Es tracta de la Castalania de Malet i Guimerà i de la família Rovira. Els dos escuts que hi ha al capdamunt de la portalada ens ho diu. Desconec si es feu de forma intencionada. Era ja una estratègia de situar-se en el centre neuràlgic del poder? (en el carrer d’en Canós s’hi instal·laren diverses famílies d’alt nivell social). De moment no en tinc coneixement, però el que si és rellevant, és el fet mateix: l’apotecari prenia el lloc físic del batlle de barri. Tant si ho feu de forma intencionada com si fou un atzar, el fet és que aquella casa ja els havia d’identificar com part influent dins la vida espluguina de principis del segle XVIII.

Una altra categoria d’estratègies, les relacionaria amb les accions que desenvolupen per crear instruments de negoci paral·lels al de la farmàcia. Instruments que han de complementar i completar l’escassa caixa feta rera el taulell. Són negocis, molt característics d’aquesta nova burgesia de marcat caràcter urbà. A can Forès-Carulla seran aquests negocis complementaris els que els donaran la possibilitat de tenir ingressos líquids segurs.  Els més importants serien aquests: una botiga de blat o pòsit; l’oficina de correus; la compra i venda de censals; la hisenda i els lloguers d’espais de la pròpia casa. La botiga de blat, creada per Francesc Forès entre els anys 1730 i 1733, consistia en las cessió de blat a un grup de pagesos que ell mateix organitza, amb el compromís de que li paguin l’any següent al preu dels mercats de Cervera, Tàrrega o Montblanc, menys 4 sous. Sempre en traurà un benefici considerable donat el volum que arriba a cedir i l’augment de preus constant del blat entre aquests anys. Pel que fa a l’Oficina de Correus, és un servei puntual que tan sols exerceix Ramon Anton Forès entre els anys 1815 i 1816. Segurament els reportà poc benefici, però és significatiu com a activitat d’un apotecari. La compra i venda de censals els situa com a usuaris del principal instrument financer de l’època i ens indica la salut econòmica de la família: mentre Francesc Forès en venia, el seu fill Ramon n’hagué de comprar, cosa que hipotecà la casa fins a portar-la a la fallida. Seria el seu fill Ramon Anton qui restauraria la situació i retornaria a la venda de censals. Un altre negoci és el que els procura la venda de productes conreats: Blat, raïm, olives i sobretot la fruita i els productes de l’hort adjunt a la casa. Tot això es destinarà a l’autoabastiment i també a la venda de l’excedent que sabem que obtenien. I en darrer lloc, tindríem el guany que treien  del lloguer d’espais i habitacions residuals de la casa, com podria ser uns baixos per a un fuster o un metge o una habitació a l’esgorfa.  

Per acabar la visualització dels diferents tipus d’estratègia que implementen al llarg d’aquests 200 anys, em fixaré en les activitats de caire polític que diferents membres de la família porten a terme. Ja les he anat introduint abans al parlar marc ideològic. Aquests càrrecs es poden emmarcar en la tradició d’una forta vinculació general de sanitaris amb el món de la política. De fet es troben molts alcaldes i dirigents de professió sanitària, i majoritàriament, metges. Els Forès-Carulla, com ja he anat repetint diverses vegades, formen part d’un grup, que essencialment defensa l’estatus quo del moment. De fet, es pot observar com el Comanador, el corregidor o el Capità General de la zona, els qualifica com a fidels, de geni pacífic i homes bons, i per això accepta que exerceixin càrrecs de representació pública. Això es concreta en dues persones: Francesc Forès i Monfar és nomenat Batlle el 1796 i Jurat el 1813; i Ramon Carulla i Forès, alcalde el 1868, tan sols un any, ja que fou apartat per la Junta Revolucionària, lligada a la Revolució d’aquest any. La darrera de les actuacions polítiques de membres de la família, com ja he comentat, és la que porta a terme Artur Carulla el 1902, al crear el grup Clam Catalanista amb Francesc Civit o Antoni Cunillera. No cal afegir-hi res més.

A tall de cloenda, tan sols voldria que ens quedéssim amb la idea principal d’aquesta conferència: la nissaga Forès-Carulla, al llarg de 200 anys, des de darrera el taulell, implementa una sèrie d’estratègies per tal de consolidar la seva posició dins l’entramat social i polític de l’Espluga. Unes estratègies que no podran passar del manteniment degut a la seva poca capacitat econòmica que no els permetia actuar com la resta dels hisendats. L’únic punt fort amb el que jugaven era, com he dit, l’intangible de la professió.

Arribat aquí, espero haver despertat dubtes, rèpliques o opinions a les que intentaré respondre. Moltes gràcies per la vostra atenció.






dijous, 10 de febrer de 2011

L’activitat de candeler de cera de l’apotecari de l’Espluga de Francolí, Francesc Forés, (1729-1742): el seu entorn simbòlic, productiu i comercial

(aquest article recull la conferència donada a la seu de la Societat Catalana d'Història de la Farmàcia. Va ser publicat en la Revista de la SCHF en el seu número de desembre del 2009, núm. 12 any 4)

  1. Presentació
Bona nit a tots i totes i gràcies per haver vingut a escoltar aquesta presentació. En primer lloc, voldria agrair a Xavier Sorní el recolzament que des del primer moment m’ha donat en el meu procés d’investigació. També voldria agrair de forma molt especial a la Fundació Lluís Carulla i al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, totes les facilitats que m’han donat a l’hora de poder gaudir de la consulta a fons dels llibres de comptes dipositats en l’esmentat Museu.

Ja fa uns dos anys vaig descobrir, en el Museu de la Vida Rural de l’Espluga, tres llibres de comptes de la nissaga d’apotecaris Forés – Carulla d’aquesta població. Des d’aleshores estic treballant en el buidatge i interpretació d’aquests llibres de comptes.  Fins ara he abordat la part corresponent a l’estructura de la nissaga en si mateixa i tot l’aspecte comercial de la botiga.

Ara hem trobo en ple procés d’investigació de les anotacions relacionades amb el comerç de la cera, una activitat paral·lela a la seva funció d’apotecaris. Aquest tema, que ara us presento, l’enfocaré en tres parts: primer l’entorn simbòlic que la cera tenia en ple segle XVIII, després el procés productiu, és a dir com aquells apotecaris podien fabricar els ciris i atxes; i una darrera part dedicada a la comercialització d’aquests productes.

  1. L’Espluga al segle XVIII
Abans de res, i tan sols per a situar-vos, us vull fer algunes puntualitzacions: En primer lloc cal concretar un temps, un espai i una realitat social i econòmica.
      - El temps: ens trobem en el que s’ha anomenat Edat Moderna. És l’època que va del segle XVII al segle XVIII. Entre molts altres esdeveniments i realitats, tan sols voldria que ens quedéssim amb una idea: és l’època en que la petita menestralia es va fent un lloc en la societat i va adquirint un relleu econòmic i polític que la portarà a esdevenir una classe social diferenciada: la burgesia..
      - L’espai: l’Espluga de Francolí, una petita població ubicada a la comarca de la Conca de Barberà, que viu entre les influències de Montblanc, l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem, la baronia de Poblet i la ciutat de Barcelona.
      - La realitat social i econòmica: i aquí tan sols unes dades, sobre l’evolució de població i de la base econòmica. De la primera, podem dir que, al llarg del segle XVIII, la població de l’Espluga de Francolí experimenta un creixement del 221%: Entre l’any 1718 i el 1787, l’Espluga passa de 663 a 2.132 habitants. I finalment, en  l’aspecte econòmic, un concepte: fins a mitjans del segle XVIII, la base econòmica de l’Espluga eren els cereals, però això es va trencant per la progressiva implantació de la vinya i una creixent indústria relacionada amb la seva transformació.

També vull fer un altre aclariment sobre les unitats monetàries i de pes de cera que aniran sortint:
-         Les unitats monetàries utilitzades eren: la lliura, el sou i el diner. La lliura corresponia a 20 sous, i un sou, a 12 diners.
-         I les unitats de pes de la cera: la unitat bàsica era la lliura (uns 400 grams), i la unça. 12 unces corresponien a una lliura.
Per això, els preus es donaven en tantes lliures (moneda) per lliura de cera (pes).

I per acabar, esmentar que, quan parli de CERA, em referiré de forma genèrica a ciris, atxes, brandons, cerilla groga i qualsevol altre instrument realitzat amb cera. 

  1. L’Activitat de Candeler de Cera
Un com situats en l’objectiu i el marc general, podem entrar en el nucli de la conferència.

A grans trets, partim d’un conjunt de gairebé 450 anotacions de compravenda de cera entre el 1729 i el 1742, que Francesc Forés realitza en el seu llibre de Crèdits. En cada anotació apareix: el nom del client, (i alguna dada més com la població d’on ve, si és majoral d’una Confraria, si és eclesiàstic, etc.), que compra, per quin motiu ho compra, la quantitat del producte venut (en lliures i unces), el preu unitari (en lliures, sous i diners) i el preu final (també en lliures, sous i diners).

La gran majoria estan posteriorment ratllades o amb la paraula “solvit” (del verb llatí solvere, resoldre), el que ens indica que aquella venda es va tancar satisfactòriament. Amb tota aquesta informació, he endegat la reconstrucció de tot l’entorn que hi havia darrera de cada un d’aquests elements. 

4. L’entorn simbòlic de la cera
Comencem per l’entorn simbòlic de la cera. Per a situar-nos, cal veure l’ús i el paper que la cera jugà en aquella societat. Ara no us espanteu per aquesta definició: Partim de la idea que la cera es trobava situada, amb molts d’altres elements i instruments,  en el nucli d’una cultura material, reflex extern d’un univers simbòlic que envoltava moltes de les esferes religioses, quotidianes, socials, econòmiques i polítiques de l’època. No patiu. Ara ho aniré desgranant.

A grans trets, la cera tingué, al llarg d’aquests segles, una gran diversitat d’aplicacions:
-         com a instrument d’il·luminació domèstica (cases, palaus, teatres, etc.)
-         com a suport de cerimònies religioses (processons, enterraments, exvots, etc.)
-         com a ingredient de nombrosos preparats farmacèutics (cerats, emplastres, ungüents, etc.)
-         i altres aplicacions com cera d’escultor, per fer teixits encerats, per a fer segells, lacres, pintures o betums.

A partir d’aquests usos podem establir un univers simbòlic que dividirem en   diversos criteris: la simbologia de poder econòmic, una simbologia social i una simbologia religiosa.

La idea és clara: a més cera, més poder econòmic i social. I això perquè? Per l’alt preu de la cera, l’ús domèstic d’aquesta estava circumscrit, a les classes més altes, el que anomenaven “Ma grossa o Major”. La resta, la Ma mitjana i la Ma petita, utilitzaven candeles de seu o greix animal, que feia molt de fum i pudor. Aquest fet ja ens situa en la simbologia de poder econòmic i de distinció social. També, en determinats rituals religiosos, l’ús de més o menys cera marcava un determinat poder econòmic. L’exemple més clar és el cas dels enterraments. Mentre que en el sufragi per la mort de la Reina Lluïsa, muller de la sacra, catòlica i real majestat del rei nostre senyor don Carlos II, celebrat a la Seu de Barcelona l’any 1689 es cremen fins a 1463 lliures de cera (uns 65 kg.) amb un cost de 696 lliures; en un enterrament anomenat general, com el que tingué Ramon Forés i Monfar, sabem que el seu fill gastà 16 lliures en cera. I en tercer lloc, en un enterrament de Ma menuda, s’utilitzava tan sols cerilla groga, que en molts casos, no superava les 7 unces, amb un cost de 7 sous de cera.

Amb això arribem a un concepte que considero clau: la cera esdevé part del que s’ha anomenat Capital simbòlic, entès com un conjunt d’estratègies que pretén  visualitzar una distinció social i un determinat poder econòmic. Durant l’Edat Moderna, la classe benestant acumula una sèrie d’activitats, icones i actituds totes elles encarades a exterioritzar, a fer visible un estatus quo dominant davant de la societat. El poder econòmic ja l’havien aconseguit, ara calia fer-lo visible al conjunt de la societat i treure’n els fruits per tal d’incrementar-lo i suportar-lo amb poder polític. Una estratègia que es concreta en l’adquisició d’un protagonisme en la vida religiosa, social i política de la comunitat. En cada una d’aquestes accions, la cera hi és present, com a instrument material.

Per altra banda tenim la simbologia social. Aquesta s’exterioritza, entre d’altres formes, en el paper de la cera com a element sancionador: l’exemple més clar és el cas de la Confraria de Sant Esteve o dels Fadrins de l’Espluga de Francolí. En les seves ordinacions consta que, quan un vidu esposava una donzella, havia de pagar a la Confraria, com a compensació, entre 3 i 1 lliures de cera, depenent de si formava part de la Ma major, mitjana o menuda. La Confraria s’erigeix com a guardiana de l’ortodòxia social que establia que tan sols els fadrins podien casar-se amb les noies solteres.

I un altre exemple: segons explicava Jean Pierre Benezet en la seva ponència de les VII Jornades d’Història de la Farmàcia Catalana, celebrades a Montblanc el 2005, un apotecari de Marsella entregava una torcha de siria pesant una lliura per far poutar a ung que havia jurat de Dieu, és a dir, que havia blasfemat en públic.  El blasfem era objecte d’un càstig social i públic i exemplificador per a tothom. Molt semblant al que havien esdevingut els judicis i execucions de la Inquisició.

Aquests fets s’enllaçarien amb els anomenats “Esquellots”, rituals de “violència simbòlica”, alguns de caràcter festiu i de pressió social que exercien determinats grups per denunciar transgressions de costums socials establerts.

I finalment tindríem la simbologia religiosa. Aquesta simbologia té dos nivells: per una part tenim una simbologia directa que l’Església ha donat a l’ús de la cera des de sempre en la litúrgia. Trobem moltes interpretacions simbòliques tant del fet mateix de cremar cera (com a residu d’un ritual ancestral significant el sacrifici en  honor d’una divinitat),  com de la llum del ciri. El més reiterat és la identificació d’aquesta llum i en particular la del ciri Pasqual, simbolitzant el Crist rei. A més en aquest ciri, per incrementar el seu simbolisme, s’hi incertaven 5 grans d’encens (barrejat amb benjuí i estorac entre d’altres espècies) per a simbolitzar les 5 ferides de Crist a la creu. En si mateix, el ciri esdevé un símbol material.

Per altra banda, i sobretot a partir el Concili de Trento (1545-1563) s’institucionalitza una litúrgia a partir dels criteris d’uniformització, massificació i teatralitat dels rituals religiosos. Dins d’aquesta litúrgia, la cera, pren una funció essencial,  ja que esdevé un instrument bàsic en l’escenografia i en l’afany de teatralitzar i visualitzar els paràmetres d’una vocació recatolitzadora de l’Església del moment. És la pedagogia de Trento, que intenta lluitar contra les esglésies reformistes amb una crida a l’ortodòxia catòlica.

  1. L’entorn productiu de l’apotecari-candeler de cera:
Un cop dibuixat el que podia ser el paper simbòlic de la cera, parlarem del seu entorn productiu, per a descriure tot el procés humà i tècnic que es desenvolupa des de que un pagès extreu la cera d’un rusc fins que l’apotecari acaba de fabricar els ciris i atxes i els prepara per a vendre’ls.

Ciris i atxes tenien dos components bàsics: la cera i ble. La llargada, pes i qualitat de cada un, en definia un us i un tipus.

I, com degué fabricar aquests ciris i atxes Francesc Forés?  El procés productiu, força complex, el pensem en dos passos: la provisió de cera i la fabricació pròpiament dita.

Respecte del primer, els proveïdors de cera serien els pagesos i altres persones que portaven la matèria primera, la cera verge, per a que Francesc Forés en fes la transformació adequada. De proveïdors en trobem de 2 tipus:

- per una part els pagesos que tenien arnes o ruscs i que en treien la mel i la cera. En aquell temps, els pagesos de la comarca conreaven la cera en arneres o seguers que posaven en les parets dels bancals o feixes. El pagès, al portar la cera, ja n’havia fet una primera fosa, després de treure-la del rusc i de separar-la de la mel. Aquests pagesos venien, entre d’altres poblacions, de l’Espluga, el Vilosell, Fulleda o Vinaixa.
- i per l’altra banda, tenim els particulars i eclesiàstics que revenien el refús de ciris cremats. El refús, era la cera sobrant de ciris i atxes i fins i tot els regalims que deixaven. Amb això, l’apotecari en feia una segona fosa, la barrejava amb seu o greix per fer-ne ciris i candeles i cerilla de baixa qualitat, i la venia per a activitats més quotidianes, fanals de carreters, serenos, etc.

I del procés de fabricació, tan sols volem apuntar els següents passos:

a.   El primer pas era, purificar la cera verge, de color groc, que havien portat els             proveïdors de cera, en calderes adequades.
  1. Aquesta cera purificada i encara en estat líquid, era estesa sobre uns llençols que es penjaven en espais airejats però ombrejats. L’objectiu era blanquejar la cera groga per l’efecte de la llum del sol. L’apotecari Forés, utilitzaria el terrat de la casa, que ell anomena “solanet” per a estendre aquests llençols impregnats de cera.
  2. Quan la cera ja havia agafat la tonalitat blanca adequada, era fosa altre cop i guardada.
  3. A continuació, l’apotecari preparava un ble adequat al que volia fer (amb més o menys fils de cotó, cànem o estopa) i els recobria de cera verge fosa per a que tinguessin una rigidesa
  4. A continuació, penjava els blens d’una “romana” o cèrcol metàl·lic amb ganxos i que es penjava del sostre.
  5. El ciri es començava a fabricar, abocant, amb una cullera o cassó metàl·lic de bec llarg, la cera líquida per tal que s’anés adherint al ble. A cada bany, es feia girar la romana, per untar un altre ble. Un cop fet el primer torn, s’iniciava un segon bany. Es donava tants banys com gruix i pes es volia donar al ciri.
  6. Un cop acabats els ciris, amb l’ajuda d’una plantilla de llauna, s’allisava i uniformava el ciri per a tingués un format i diàmetre homogeni.
  7. Amb el ciri acabat, l’apotecari, hi posava el seu segell identificatiu.
  8. Un cop acabats i secs, els ciris es penjaven del sostre o s’empaquetaven, llestos per a ser venuts.

Ara s’iniciava la fase de vendre aquests ciris, atxes o cerilla. L’entorn comercial.

  1. L’entorn comercial  de la compravenda de cera a la botiga de Francesc Forés
Aquest és el tema que més dades ens donen els llibres de comptes i que ens permetrà descriure i avaluar el que va ser pròpiament el negoci de la cera. Dividirem aquest tema en tres parts: en primer lloc la descripció i anàlisi del mercat, després quatre apunts sobre la clientela i en tercer lloc alguns elements destacats sobre el sistema de compravenda.

a.       el mercat de la cera
Territorialment, el mercat de la cera de l’apotecari Forés, es dibuixa sobre un arc que agafa la part esquerra de la Conca de Barberà i la Baixa Segarra: des del Vilosell, Vinaixa, Fulleda, Vallclara, Vimbodí, Senan, l’Albi, Prades, La Guàrdia de Prats i evidentment, l’Espluga de Francolí. Dins aquest arc, L’Espluga acumula el 58,2% de les vendes, i de la resta en destaquem tan sols el 14,7 del Vilosell (d’on era originari Francesc Forés) i el 10,5% de Vallclara. Hi ha dos territoris clars que no cobreix: Montblanc i Poblet, la part dreta de l’arc. Dues poblacions que devien comptar amb els seus propis apotecaris i candelers de cera. 
b.      la clientela:
D’una forma molt general, es pot definir la clientela de la cera com un grup força homogeni identificat per un nivell econòmic mitjà alt i que inclouria  bàsicament tres estaments: la parròquia, les Confraries i els particulars. Percentualment, la parròquia acumula el 31,5 % de les vendes, les Confraries en 20,5% i els particulars i no identificats el 47,5%.

De cada un en veurem qui eren i alguns exemples de l’ús de cera que feien.    
            a.  La Parròquia: Rectors, Sagristans, algú de la Comunitat de Preveres o Reverent, eren els que acudeixen a la botiga per a adquirir cera per a l’Església, les capelles, el Monument i altres festivitats religioses de la litúrgia anual. Tan sols alguns exemples significatius:
- Per la celebració de la Candelera, el 2 de febrer, el Rector donava una candela blanca d’una unça a cada un dels residents o membres de la Comunitat de Preveres, a les autoritats i sagristans, una candela blanca de mitja unça i als altres “del poble”, una candeleta blanca o d’altres colors, de forma que distribuïa unes 3 lliures de cera.
- Per Setmana Santa, el rector posava 2 ciris blancs d’una lliura i 6 coquetes de cera vermella pel Monument. En el Triangle de Fassos, el Rector posava 14 ciris grocs de 3 unces i un de blanc.
- El Sagristà, pagava el Ciri pasqual amb 5 grans d’encens, estorac i benjuí.
- En tots els casos, el rector es quedava amb el refús, que posteriorment revenia al candeler.

            b. Les Confraries: Parafrasejant a Jordi Roca, les Confraries eren les  associacions voluntàries de fidels que, amb la finalitat de promoure el culte i l’exercici de la caritat cristiana, s’erigiren a les esglésies, amb permís del Bisbe. Les Confraries, estaven dirigides pels Majorals, uns personatges generalment d’un cert nivell econòmic i amb un poder social creixent. A l’Espluga trobem, entre d’altres, aquestes Confraries: la Confraria del Roser, la de Sant Esteve o dels Fadrins, la de la Minerva,  la de l’Assumpta o la de Sant Cristòfol. Seran els Majorals d’aquestes Confraries els que aniran fins a can Forés per fer-se amb els ciris, atxes i altres instruments, per a celebrar les diferents festivitats que marcaven les seves ordinacions. A tall indicatiu,  algunes de les obligacions, relacionades amb “la llum” d’aquestes Confraries serien:
- La Confraria de l’Assumpta tenia l’obligació d’il·luminar l’altar          de la verge de la Llitera en la seva vuitada o octava
                  - La Confraria de la Minerva o del Santíssim actuava el tercer diumenge de cada mes fent una processó pels voltants de l’Església portant la bandera, ciris i atxes. A més, els dies de festa s’havia d’il·luminar el Santíssim amb 6 ciris a cada costat.  
                  - Per la vuitada de Corpus, cada un dels dies una de les Confraries, hi posava la cera que calia.

            c. I finalment els que hem anomenat els Particulars: Aquest darrer grup, del que no en tenim una vinculació clara, estava format per persones individuals que acudien a la botiga, bàsicament per adquirir cerilla groga per a enterraments anomenats pobres. Per la despesa que fan amb cera, creiem que es podrien tractar d’integrants de l’anomenada ma petita. És la única referència d’aquest grup comprant cera. També trobem diverses adquisicions de ciris per a enterraments generals o els que serien de la ma major.

Hi havia molts més actes en els que hi intervenia la cera, però crec que amb tot això ens podem arribar a fer una lleugera idea de la importància d’aquesta indústria en una població com l’Espluga i a qualsevol nucli urbà.

                        c.  la compravenda
Respecte al sistema de compravenda, entre els anys 1729 i 1747, comptabilitzant les 413 anotacions de compravenda de cera, i per no donar gaires xifres, tan sols volem destacar que un 36% corresponen a cera blanca, un 13% a cerilla groga o un 9% a ciris de 3 unces. Entre les modalitats de cera que trobem anotades, destaca el que anomenen CERA BLANCA. Amb aquesta denominació genèrica tant s’hi podia incloure qualsevol tipus de ciri que havia estat blanquejat, com també l’anomenada cera sense obrar. Aquestes vendes, en el calendari, es concentren bàsicament entre els mesos d’abril i maig, pel que està clar que és la Setmana Santa el moment de més activitat comercial a la botiga, en relació a la cera. Altres esdeveniments que destaquen són els corresponents a les octaves de Corpus o de l’Assumpció i pel Novenari de les Ànimes.
                       
Com a  forma de pagament, en la seva gran majoria, es paga amb moneda. Això ens referma en la idea de que es tracta d’una clientela amb un nivell econòmic mitjà alt, més que res perquè tenien diners. Això no passava amb pobres o  membres de la ma petita. Les formes alternatives de pagament serien bàsicament en espècies, o els nombrosos casos que s’entrega refús i es compra cera nova. Aquesta modalitat la protagonitzen majoritàriament el rector i sagristans, que, com hem vist, es quedaven amb el refús que sobrava o queia dels ciris encesos en les celebracions religioses.


Un altre mètode molt generalitzat de venda o comercialització, era el de lloguer o la revenda de ciris usats. Una Confraria, davant de la necessitat de dotar-se d’un bon nombre de ciris i sobretot d’atxes, les més cares, per a un determinat acte o  processó,  anava a ca l’apotecari i prenia el que necessitava. L’apotecari pesava el que s’enduia, ho anotava i quan aquest acte finalitzava, els Majorals de la Confraria tornaven a la botiga  per a que els tornessin a pesar els ciris i pagaven tan sols el pes de la cera cremada. Amb
això, la Confraria s’estalviava haver de comprar l’atxa sencera i l’apotecari-candeler, podia reaprofitar el que quedava per fer altres tipus de ciris.

També cal esmentar el fet de la morositat. Així com en el món de les Conductes d’apotecari hi trobem una altíssima incidència de la morositat dels clients, en el comerç de la cera, la morositat es pot considerar com a residual. Malgrat que en alguns casos, trobem un cert retràs en l’abonament de les quantitats en deute, en la majoria, es paga al moment. Altre cop el mateix: els seus clients tenien els diners necessaris.

Des del començament repeteixo que la causa de diversos fets i significacions era el de l’alt preu de la cera. Vegem quin era aquest preu i perquè era considerat un autèntic producte de luxe. En cada anotació de venda, Francesc Forés ens va donant el preu unitari de venda. Amb les dades que ens dona, podem establir una evolució del preu des del 1729 al 1747: la cera obrada, passa d’un preu mínim de 9 sous la lliura a un preu màxim de 12 sous la lliura.

I aquests 12s. la lliura, era realment una quantitat de producte de luxe? Encara que en la legislació del moment, la cera està efectivament considerada com a un producte de luxe, en ell mateix, aquest preu no es pot considerar que fugís excessivament de la normalitat. Més aviat penso que, el luxe estava en la intensitat i necessitat del seu us. La rendibilitat d’un ciri, per a us quotidià era molt petita, ja que per aquest preu, la seva durada era reduïda, es cremava amb poc temps. Per això, en la majoria de les llars, es feien servir les candeles de seu.

Vegem quatre anys significatius i que ens marquen una tendència: Entre els anys 1729 i 1745, mentre que el preu de compra experimenta un augment de 3 s. (de 8 a 11s), el de venda tan sols s’incrementa 1 sou (de 11 a 12s.). És a dir, que el marge de benefici al llarg d’aquests anys, passa de 4 a tan sols 1 sou. La conseqüència directa que crec que te aquesta evolució, és que la fabricació de  ciris, malgrat ser un negoci altament rendible en el significatiu, deixa de ser-ho en l’econòmic, ja que el benefici es redueix molt i no pot cobrir les diverses indirectes que tenia.



Finalment quatre xifres més per a veure el que podia arribar a moure Francesc Forés. Tan sols a partir de les anotacions, entre els anys 1729 i 1747, Francesc Forés ven fins a 1378 ll de cera, amb un guany de 807 ll.                     

Recordeu? Pel funeral de la Reina Lluïsa, es van cremar 1460 lliures de cera. Francesc Forés, ni amb 17 anys de treball supera aquesta xifra. Amb això també ens podem adonar del nivell de negoci a Barcelona, o a l’Espluga. I pot ser amb aquestes darreres xifres també tindríem més elements per a entendre el perquè Ramon Fores i Monfar, fill de Francesc Forés, abandona l’activitat de candeler. A les raons d’especialització professional, segurament també hi jugà aquest fet de pèrdua de negoci. Un negoci que, per la mateixa especialització si que pogueren mantenir els cerers, ja que ells podien comprar i vendre majors quantitats de cera i mantenir un cert nivell de benefici acceptable.     
                                  
  1. Conclusions
A tall de conclusions, ens quedaria tan sols amb dues:
a.       La cera esdevé un element de cultura material essencial en el marc d’un univers o capital simbòlic de primer ordre que enllaça tots els cercles vitals del seu temps.
b.      Els apotecaris abandonen, al llarg del segle XVIII, l’activitat de candeler per 2 fets:
-         La progressiva especialització d’aquest col·lectiu, fruit del pas d’una consideració professional d’artista mecànic a una de científic,
-          La pèrdua del mercat en si mateix, pel poc rendiment econòmic, passant aquest a mans dels cerer.
Però com ja he dit, aquests són tan sols els primers resultats que cal aprofundir.

  1. Tancament i agraïments
Amb tot això, i arribats fins aquí, voldria donar per conclosa aquesta conferència, tot agraint-vos la vostra presència, interès i atenció. També vull agrair molt especialment a la SCHF, la possibilitat que m’ha donat de poder-vos exposar els principals resultats de la meva actual investigació.

Espero, que malgrat l’espessor de les meves paraules, us hagi interessat i despertat dubtes o qüestions, a les que intentaré respondre a continuació.