Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 15 de febrer de 2011

LES CONDUCTES DE L’APOTECARI RAMON FORÈS I MONFAR A TRAVÉS DEL SEU LLIBRE DE COBRANÇA (1.754-1.774)


(article editat en el núm. 10, any 4 d'abril del 2009 de la Revista de la SCHF)

Sota el títol de Llibre de Cobrança de la Botiga de la sra. Mariangela Forés Vda. de la Espluga de Francolí comensant el 1.754,[1] l’apotecari i hereu de la nissaga Forès, Ramon Forès i Monfar (1.735-1.795) i la seva mare, Maria Àngela Monfar, portaren el registre i seguiment dels seus aconductats. Com ja es va veure en l’article referenciat, es tractava d’un manual que pretenia fer memòria de la gestió de clients, els seus deutes i els seus pagaments. Estem davant d’un llibre molt homogeni, escrit gairebé en la seva totalitat  de la mà d’aquestes dues persones i que ens aporta una gran quantitat d’informació sobre la clientela de la botiga, qui era i què i com pagava. Amb aquesta informació pretenem fer primer una dissecció dels seus diferents components per tal d’estructurar un sistema general i veure com aquest, fruit d’una situació econòmica concreta, portà a Ramon Forés al que avui en diríem una suspensió de pagaments.
Els nombrosos estudis fets fins avui sobre el tema de les conductes,[2] en la seva majoria referents a metges, s’han centrat en les que s’anomena Conducta de Comú. Eren aquelles que dictaven Ens locals i que els permetia contractar apotecaris i altres professionals per oferir als seus vilatans serveis que difícilment es podien exercir en zones rurals de forma continuada i amb garanties. A grans trets i sense pretendre aprofundir-hi, direm que les conductes de Comú podien ser tancades o obertes. Les primeres eren aquelles que limitaven l’exercici d’un sol apotecari, contractat per un Ajuntament, amb l’autorització de l’Audiència i majoritàriament finançats per recaptació popular. La conducta oberta era la forma en que, en poblacions amb presència d’un cert nombre d’apotecaris i també amb l’autorització de l’Audiència, l’Ajuntament en contractava un per tal d’assegurar l’assistència a pobres que no poguessin pagar els tractaments prescrits pels metges, donant llibertat a la resta de la població de triar el facultatiu que més els convingués. Però és justament en aquestes poblacions, on apareix una altra manera de conducció: la que exercia un apotecari sense cap lligam amb l’administració. Per tal de distingir-la de les anteriors, l’anomenarem conducta particular o d’apotecari i serà d’aquest tipus sobre el que basarem el present article.
La conducta d’apotecari la podríem definir com el conveni o el contracte lliurement establert entre dues parts, l’apotecari i l’aconductat o aconduït, pel qual el primer es comprometia a oferir i mantenir un servei farmacèutic al llarg d’un any i el segon s’assegurava el poder gaudir d’aquesta prestació. El nexe que lligava ambdós interessos era la quota que materialitzava aquesta conducta.
Així com de la conducta de Comú ja se’n troben exemples cap a l’Edat Mitjana i sobretot entre els segles XVII i XIX,[3] de la conducta d’apotecari, pel fet de tractar-se d’una relació amb contracte oral, no tenim constància de quan podem començar a parlar-ne. De totes maneres, donat que la conducta de Comú oberta, de la que hem parlat abans, estava tan sols autoritzada en les localitats en les que s’hi acreditava un cert nombre d’apotecaris, és de suposar que ambdós tipus, la de Comú oberta i la d’Apotecari, poguessin coexistir de forma paral·lela al llarg dels segles, ja que una es necessitava de l’altra. Per les notícies de Jordi Roca i Pere Vallribera-Josep Ma. Calbet,[4] sabem que l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí, per atendre l’Hospital de Pobres, tenia aconduït un metge per 2ll. 5s., un cirurgià per 1ll. 8s. i un apotecari per 4ll. 10s. En aquests anys, figuren tres apotecaris aconduïts: Francesc Simorra, Pere Tebé i Ramon Forés. Aquestes conductes havien de ser forçosament de caràcter obert, ja que de forma paral·lela Ramon Forés pogué exercir d’apotecari de manera independent i a més era tan sols per als pobres que atenia l’Hospital.
Encara que amb característiques pròpies, la conducta era en sí mateixa una forma de venda a crèdit, ja que el client la pagava a any vençut, és a dir que gaudia d’unes prestacions sense cap cost durant un any i tan sols, al final d’aquest era quan abonava la quota de la conducta, tal i com ho anota Ramon Forés: En 15 Agost 1758 se acondueix dit Pere Theres pagadora la cond. en 14 Ag. de 59. Blat. 16 cort. Era l’apotecari el que havia de suportar els costos del servei del 15 d’agost de 1.758 al 14 d’agost del 1.759. No era fins aleshores que es recuperava. Però el sistema estava prou ben definit com per a que aquest crèdit es remunerés amb un cert marge comercial que era el benefici que l’apotecari en podia treure. Més endavant el podrem definir. Per sobre de tot, la conducta responia a una necessitat imperiosa dels temps: davant de la reduïda presència de moneda entre la major part dels vilatans de l’Espluga per poder anar pagant compres al detall de medicaments, la conducta assegurava un model de comerç amb un sol pagament, molt pràctic i versàtil, que es podia fer amb qualsevol tipus de producte o servei i d’aquesta manera garantia una prestació de primera necessitat com era la de l’apotecari.
De totes maneres, és important deixar clar que no totes les vendes es feren tan sols a través del sistema de conductes. En diverses anotacions consta el fet que un client devia unes medicines. Aquest, o bé no estava aconduït o bé el tractament era extra de la conducta. Tanmateix desconeixem la importància d’aquestes operacions, ja que al ser vendes al comptat, no s’ha conservat cap tipus de rastre documental, pel que no en podem fer cap tipus d’estudi.
La conducta tenia dos components bàsics, un de comercial i un altre de psicològic. El primer, i com anirem veient al llarg de l’article, ens defineix el sistema de conductes com l’instrument de política de vendes bàsic dels apotecaris des de l’edat mitjana fins a finals de segle XIX. I quan diem política de vendes, parlem d’un complex entramat de mecanismes econòmics, financers, socials, administratius, jurídics i polítics prou àgils i flexibles com per ser capaços d’adaptar-se i perviure al llarg de gairebé 500 anys. També es parteix de la idea de que les conductes no eren altra cosa que un compte corrent, o sigui, el registre de despeses i ingressos d’un client determinat que cal anar restant i afegint a partir d’un capital. Amb l’alt grau d’endeutament amb el que vivien i la morositat habitual dels clients, era essencial portar el dia a dia d’aquests comptes. Era l’única manera de poder recordar i demostrar davant dels deutors i, en algun cas, davant del jutge, un deute pendent.
La vessant psicològica o més intangible, es basava en una doble fidelització: l’apotecari mantenia un client fidel i aquest el subministre dels medicaments que li hauria receptat el metge. Aquesta fidelització comprometia de forma molt essencial les parts en una societat on els components comunitaris prevalien per sobre dels individuals. La conducta esdevé així, un clar instrument de reforç d’aquesta mentalitat de comunitat. Ambdues parts es garantien una a l’altra. Però, com anirem veient, es tractava d’una garantia inestable i desigual. Inestable perquè dins d’aquest compromís s’assumia que el pagament es faria com i quan fos possible, és a dir, que era un pacte amb possibilitat de crèdit mutu. Però no per això deixava de ser un acord en ferm i vinculant. Aquest concepte, a mitjans de segle XVIII, tenia un component molt més lax que avui, ja que formava part d’un sistema general i socialment acceptat de comerç a crèdit. I desigual, perquè sempre alguna de les parts acostumava a estar en inferioritat de condicions per reclamar i, fins i tot, per endeutar-se sense riscos. I aquest era l’apotecari, que volia mantenir, tant si com no, el client, mentre que els seus creditors - com podien ser els adroguers - no el veien com a imprescindible, ja que d’apotecaris, n’hi havia d’altres a l’Espluga.
Abans d’iniciar l’estudi d’aquest tipus de conducció, cal tenir en compte dues limitacions prou importants. Per una banda, i contràriament amb el que passa amb les conductes de Comú, no comptem amb normatives legals de referència ni documentació contractual que ens pugui donar una visió del que s’esdevenia en la gestió d’aquestes prestacions. Per l’altra, som conscients de que era una fórmula habitual de contracte i que gairebé es pot assegurar que la majoria d’apotecaris comptava amb el seu llibre de conductes amb el mateix objectiu que Ramon Forés, portar el control del comerç de la botiga, però que, potser per la intangibilitat que hem vist que les caracteritzava, els historiadors de la farmàcia no hi han dedicat gaires estudis. Per tot això, l’anàlisi que en farem serà de caràcter restringit a les anotacions que Ramon Forés fa en el seu llibre de Cobrança, sense pretendre en cap moment fer-ne model assimilable a la totalitat d’aquesta tipologia d’aconduïments.
Així doncs, anirem desgranant els diferents elements que conformen i defineixen la conducta d’apotecari i que són els següents:

El preu i la quota

La conducta, com a servei, es definia per un preu i una quota. El primer era el valor econòmic que l’apotecari donava a aquesta prestació. Atenent a les anotacions que Ramon Forés fa, aquest preu estaria establert en diners, ja que quan feia un passament de comptes o un debitori, sempre donava el resultat en monedes. En canvi, la quota seria la manera de materialitzar aquest preu, el mecanisme que feia realitat la relació establerta, el compromís adquirit entre ambdues parts.
En aquest punt, cal explicar el perquè hem volgut fer distinció entre preu i quota. Aquesta puntualització ens ha de permetre visualitzar el fet d’un funcionament diferent d’ambdós elements: si com veurem, el blat era la unitat bàsica de compravenda, caldria suposar que la modificació del seu preu es repercutís de forma directa en el preu dels serveis i mercaderies que amb ell es comerciessin, com era el cas de la conducta. Però no fou així. Durant aquests anys, i tal i com ens ho anota Ramon Forés a l’inici del llibre, el blat passa de 2 ll. 8s. l’any 1.754 a les 3 ll. 4s. el 1.771, amb una punta de 3 ll. 12s. l’any 1.760, és a dir, que experimenta un augment gradual, amb dents de serra. En canvi, la quota o bé es manté estancada o bé disminueix. Aquesta disfunció es podria explicar justament pel fet que el blat no quantificava el preu o el valor del servei. Tan sols n’era la unitat de canvi i el seu preu s’establia en els mercats de Montblanc i Cervera en aquells anys, en aquelles terres. Aquest fet i el que més endavant veurem sobre la realitat econòmica d’aquells anys, ens explica el perquè l’apotecari utilitzava el blat i no la moneda com a unitat de compravenda: els sortia molt més a compte cobrar amb blat que amb diners. Amb dades concretes, mentre que una quartera de blat l’any 1.754 valia 48 sous, l’any 1.762 en valia 75 pel que Ramon Forés podia vendre aquell blat cada any al preu esmentat i anava mantenint els seus ingressos dins de l’evolució de la unitat més propícia; mentre que els que li pagaven en metàl·lic, com els reverents, continuaven pagant 28 sous tant un any com l’altre. Si el preu del blat augmenta entre aquests dos anys un 36%, el preu del diner es manté inalterable. El reverent que el 1.754 pagava 28 sous, si ambdues unitats haguessin evolucionat de la mateixa manera, el 1.762 hauria hagut de pagar-ne 38 sous. Per això, podem afirmar que un dels punts flacs de l’economia de Ramon Forés no serien els clients que pagaven amb blat sinó justament  els que ho feien amb diners, i no pel fet de pagar amb moneda sinó perquè el preu de la quota es manté inalterable.
Davant de la gran diversitat de tipus i quantitats de pagaments anuals que trobem anotats en el llibre de Cobrança, després de l’estudi intensiu de tot el llibre, la única variable que hem pogut confirmar documentalment que utilitzava l’apotecari a l’hora de calcular la quota, és el número de caps, ja fossin persones o animals, inclosos en la conducta. Malgrat que, segons alguns estudis,[5] les quotes també variaven en funció de la classe social de l’aconduït, atenent-nos al que observem en les conductes de Ramon Forés, no ho podem afirmar amb rotunditat. I, a més, com veurem més endavant, els clients del nostre apotecari, durant aquells anys, formen un conjunt força homogeni, malgrat es pugui observar certa segmentació social.
Així doncs, observant les quotes de les conductes anotades, en podem treure aquestes xifres: el preu base o conducta individual, era de dos quartans de blat[6] a l’any. A mida que creixia el nombre de persones aconductades, pujava el preu, encara que de forma no homogènia, però la mitjana era de 1,5 quartans per persona adulta, pel que una conducta de dos membres, marit i muller, costava 3,5 quartans i així successivament. Incloure un ruc en la conducta costava entre mig i un quartà i un infant o creatura, 1,5 quartans. En els casos en que es pagava amb moneda, trobem quotes individuals que van de 7 a 15 sous, excepte els Reverents, que paguen entre 5 ll. 12 s. el Rector a 1 ll. 8 s. la resta de membres de la Parròquia. Suposem que totes aquestes quantitats es justificarien, més que per motius tècnics, per tractar-se de xifres socialment raonables pels contractants i pel que un client estava disposat a pagar en funció de les seves condicions i possibilitats d’aquests, o sigui el que avui en diríem preus de mercat.
Per un altre costat, així com en algunes conductes de Comú de metges sabem que es tenia en compte si el client vivia en el poble o a les rodalies[7] per establir el preu de la quota, no era així amb els apotecaris, ja que aquests no s’havien de desplaçar. Era l’aconduït el que accedia a la botiga amb la recepta del metge. L’excepció seria el cas de l’Hospital, on suposem que era el propi apotecari el que duia els medicaments prescrits.

La forma del pagament

Com ja hem dit, malgrat que el preu de la conducta es quantificava en diners, la quota es podia pagar de diverses maneres: en espècies (blat, vi, guix, etc.), en metàl·lic (lliures, sous i diners) o amb prestació de serveis (llaurar, transports, cosir, treballs diversos de fuster o teixidor, bugades, etc.). Com observarem, estem davant d’una economia agrària i de supervivència, on els diners eren molts escassos pel que la veritable unitat de canvi i compravenda era el blat. Per aquesta raó l’economia de les conductes d’apotecari en el món rural, estava basat majoritàriament en l’intercanvi de serveis i espècies en forma de troc, a barata o bescanvi directe, és a dir, sense la intervenció de mitjans monetaris com a instrument de compravenda.
La forma més habitual corresponia al pagament en espècies i dins d’aquesta gairebé en la seva totalitat, amb blat.[8] Entre els anys 1.753 i 1.774, havent sumat totes les anotacions de quantitats de blat pagades anualment de conductes, que són 4.113, hem obtingut un total 2.460 quarteres i 5 quartans de blat, amb una mitjana de 111,8 quarteres l’any i de 7,17 quartans per client.[9] Habitualment, aquest gra era venut als moliners o es portava a uns dipòsits municipals. També servia, al seu torn, com a moneda de canvi per fer les seves compres o fer-ne cessió a deutors propis o gent que els el demanava  prestat.
Aquesta situació cal contextualitzar-la dins d’un cicle socioeconòmic i demogràfic que viu Europa en aquells anys i que es definiria per un creixement vegetatiu important, amb una tendència alcista dels preus del blat i una crisi general agrària fruit de grans sequeres que comportaren, en molts casos, diversos períodes de crisis alimentàries i la progressiva substitució del conreu majoritari de cereals  pel de la vinya.[10] Jordi Roca documenta aquesta situació a l’Espluga de Francolí i la concreta amb una gran mancança de gra durant els anys centrals d’aquest segle. Efectivament, observant moltes de les anotacions del llibre, es confirma que tant Francesc Forés com el seu fill Ramon hagueren de deixar blat a molts pagesos, clients seus, per a que puguessin tornar a sembrar-ne.
Per altra banda tindríem la resta d’espècies amb les que es pagava la conducta i que bàsicament eren quarteres de guix, mitgeres de calç, parells de sabates i botins, cortans d’oli, cargues de vi, quartans de sabó, sal, nous, matalassos, glans, quarteres de sègol, rajoles primes, fems i coses tant curioses com formiguers[11] o 40 pions i un abeurador d’aucells[12]. D’aquest tipus, en trobem 45 anotacions per un valor total de 70 lliures 9 sous. A falta de diners, en definitiva, cada un pagava amb el que podia aportar. Els que fan aquest tipus de pagament són bàsicament pagesos i menestrals.           
            Pel que fa als pagaments en metàl·lic, i que se’n faci referència expressa en el llibre, destaca el conjunt d’eclesiàstics,[13] el dels marxants o comerciants o la conducta contractada amb l’Hospital dels Pobres de l’Espluga, que era de l’Ajuntament.[14] D’aquest conjunt, podem dir que són els estaments amb major nivell econòmic o els que disposaven de moneda de forma més habitual. De la resta, no es defineix la seva professió. Hem trobat un total de 199 anotacions de pagaments en metàl·lic, que sumen 668 lliures 3 sous i 6 diners.
I la darrera seria la que l’aconductat pagava amb serveis directes oferts a l’apotecari, com a element d’intercanvi. En general es tracta de persones que han treballat per a la família i que en el moment de liquidar un deute, un debitori o abonar una conducta se’ls compta o relleva el que encara se’ls deu. Per una part, trobem anotats serveis concrets com bugades, transports a Barcelona i diversos treballs en les terres com llaurar, podar, cavar, veremar, premsar, etc. I per altra banda, anoten la realització de treballs, de jornals i jornals amb ruc, sense especificar el motiu d’aquests. S’anoten un total de 47 serveis comptabilitzats com a pagament i que comporten un valor global de 74 lliures 9 sous i 1 diner. Com es pot veure, era una forma residual de pagament, tant pel seu nombre com pel seu valor. 
A la vista d’aquestes dades, podem establir que la balança d’ingressos de la botiga de Ramon Forés, entesa com la proporció comparada de cada tipus d’ingrés respecte del total, durant aquests anys, es concretaria d’aquesta manera:

Pagament de les quotes segons la forma i el seu import.

No calen massa comentaris al predomini absolut dels pagaments amb blat i al que ja hem dit que aquest era la unitat monetària i de canvi essencial en el món de les compravendes en una societat agrària precapitalista de supervivència i on la presència del diner era escassa i la majoria de població tan sols disposava del que produïa per poder intercanviar i obtenir altres serveis. Així doncs, si avui es parla del paper - moneda, en el món de les conductes d’apotecari, en aquells anys, cal parlar de blat – moneda, però no per això deixava de ser moneda o diners socialment acceptats com a tals. Per això, si actualment ho interpretaríem com a troc, en ple segle XVIII, no era considerat com altra cosa que una operació simple de compravenda, encara que no es fes en metàl·lic.

El contracte

Així com en la conducta de Comú hi ha molts exemples de contracte, unes bases legals clares i un llarg procés administratiu per establir-lo, en el nostre cas no hem trobat cap referència de contracte escrit que establís aquesta relació, pel que suposem seria un acord verbal, basat en la mútua confiança i en el compromís regulat per uns mecanismes de control social molt estrets, com hem vist al parlar del component psicològic de la conducta. Es tractaria d’un contracte de compravenda de serveis basat no tant en un marc legal, sinó en el costum i la bona fe que obligava jurídicament a les parts.

Les parts contractants

Trobem tres figures bàsiques que estructuren la part humana d’una conducta: l’apotecari, l’aconductat i els mitjancers o terceres persones que hi intervenen en el moment de resoldre problemàtiques entre els dos primers.
L’Apotecari era la persona contractada per oferir el servei i l’atenció farmacèutica. Ramon Forés, l’apotecari que des de la mort del seu pare Francesc Forés, anota les conductes que estem estudiant, es trobà en una situació certament contradictòria. Per un costat sabem que fou empresonat[15] i patí diversos judicis per deutes no pagats, mentre que paral·lelament, s’anoten diverses cessions de blat i de diners. A més, és la persona que més treballa per sistematitzar i controlar els comptes i els deutes. Que sapiguem, ni el seu pare, ni els seus descendents faran un control tant detallat de deutes, pagaments, passaments de comptes i debitoris. Tanmateix són aquests deutes els que l’obliguen a empenyorar algunes de les terres que tenia en propietat.
Això s’explicaria per dos elements. Per una part tenim el gran deute que s’arrossegava des del seu pare, i que ell va intentar resoldre o al menys controlar portant el dia a dia dels seus clients i treballant especialment el liquidar totes les situacions de deute. Sumant tots els deutes pendents que ell anota en el llibre l’any 1.754, quan  s’inicien les anotacions, podien arribar a 950 lliures 16 sous 5 diners. Si tenim en compte que la facturació mitjana anual calculada anteriorment era de 364 lliures (7.646 lliures per 21 anys), veurem com aquest any acumulava un deute corresponent a 2,6 vegades el que ell guanyava en un any, i molts d’aquests deutes s’arrossegaven desde el 1.729, quan el seu pare obrí la botiga. Francesc Forés pogué equilibrar la situació, ja que tenia altres fonts d’ingressos (censals propis, negocis amb el blat, negoci de candeler de cera), però Ramon Forés, no en tenia i per això se li desnivellà la balança.
Per altra banda, cal buscar l’arrel del problema en el tipus d’economia en el que estava basat aquest negoci i que era el crèdit permanent o com Carles Vela l’anomena, viure del crèdit.[16]Com ja hem vist abans es tracta de la situació en la que la majoria de les famílies i comerciants vivien en un estat d’equilibri inestable absolut entre els deutes que els permetien els seus creditors i el crèdit que havien de suportar dels seus deutors.
Entre el que fiaven i el que els fiaven. Si aquest equilibri es trencava, és a dir, si els deutors augmentaven més que el que ells podien endeutar-se i si la morositat creixia, tan sols podien mantenir-se endeutant-se encara més i deixant de pagar compres o censals, o bé per fonts de finançament externes al negoci, com podien ser les dots, ingressos provinents d’altres oficis o recursos propis preexistents. Ramon Forés es trobà en aquesta situació: el crèdit que havia de suportar era major que els deutes que li permetien els seus proveïdors, pel que hagué de trobar recursos en l’empenyorament de les seves propietats i no pagant a creditors i els censos. Però, ni així pogué equilibrar aquesta balança. I si a això li afegim una dimensió temporal, tindrem el que es podria anomenar l’efecte bola de neu. Mentre les quotes es mantenen molt estables o tendeixen a baixar, podem veure que els deutes, lluny de disminuir, creixen proporcionalment any rera any. Tota aquesta complexa situació, el portà, cap al final dels seus dies a una suspensió de pagaments i a nombrosos plets amb adroguers[17]o la Comunitat de Preveres de l’Espluga de Francolí. També ell interposà alguna causa penal davant de la Reial Audiència per un client que no el pagava.[18] Malgrat que finalment se’n sortí, deixà la casa molt endeutada i hagué de ser el seu fill el que el pogué eixugar.[19] Acumulà tantes causes, que necessitaren un advocat o Procurador a sou a Barcelona.
Al pagar-se la quota a any vençut, Ramon Forés havia de suportar la part proporcional  de cada client sobre els costos propis i dels seus serveis durant com a mínim un any sencer, i això en el cas que s’arribés a pagar la quota. Els molts impagaments, a més, generaven més endarreriment, més ròssec creditor, i un seguit de gestions que encara encarien més el conjunt. I si a més, comptem el que deixava de cobrar, per les rebaixes a que es veia abocat per tal de no perdre la totalitat del deute, i que en molts casos podia arribar a un 60%,[20] podrem valorar millor el perquè d’aquesta situació. Mentre suportava aquest estat de crèdit permanent, fiant durant tot un any als seus clients, havia de pagar  les matèries primeres als adroguers, els censals, el cadastre, etc. Per això, com ja hem dit, es veié abocat a endeutar-se o no pagar els censals de la Comunitat de Reverents de l’Espluga durant 20 anys[21] i una llarga llista de deutes que el seu fill ens detalla en el llibre de Crèdits.[22]
L’aconductat era qui contractava el servei en nom seu o de la família i n’era el beneficiari. En aquest llibre trobem 481 comptes oberts d’aconductats al llarg d’aquests 21 anys en què es fan les anotacions. Normalment, aquests comptes cobrien, des d’una sola persona fins a una unitat familiar de marit i muller i els fills, que poden arribar a 9 i 10 persones, pel que no ens equivocaríem si parléssim que afecten de forma directa a gairebé dues mil persones.[23]
Del rastreig intensiu de tots els noms dels comptes, i en base al llibre de Jordi Roca, en podem treure un perfil molt concret dels aconduïts de Ramon Forés. En principi podem afirmar que totes les persones o les famílies es podrien incloure en un estament de classe mitjana essencialment integrat per menestrals (pagesos, notaris, mestres d’infants, fusters, mestres de cases, moliners, sabaters, ferrers, pastors, teixidors, hospitalers, boters, cirurgians, teulers, mitgers o parcers, espardenyers i matalassers) i eclesiàstics. I encara es podria afinar més observant que la seva gran majoria havien exercit funcions de Procuradors de Confraries, Batlles, Regidors o Jurats de l’Ajuntament. Segons Jordi Roca, es tractaria del sector benestant de l’Espluga i com es pot observar, representants del poder polític i religiós.[24] Cal no oblidar, que el mateix Ramon Forés fou membre actiu d’aquest grup, al ser nomenat Batlle i Regidor de l’Ajuntament de l’Espluga. D’aquesta manera, es podria dir que el conjunt de la clientela de Ramon Forés la integra un grup socialment homogeni de persones que constitueixen una incipient burgesia i que al llarg del segle XVIII va prenent les regnes de l’administració política i religiosa de la vila. Els que s’anomenarien pobres, s’adreçarien directament a l’Hospital dels Pobres de Jesucrist de l’Espluga, i per això no consten com a clients, ja que no podien pagar la quota. Tampoc no hem detectat la presència de persones de l’estament nobiliari.
Pel que fa a les terceres persones, com ja hem dit, exercien de mitjancers entre les parts - en casos de conflicte per impagaments - en el procés de negociació que gairebé sempre acabava amb un acord, en el que normalment l’apotecari es veia obligat a fer  una rebaixa o gràcia per tal de cobrar  el que fos possible i sobretot mantenir l’aconduït. Aquest és el cas de l’anotació que fa Ramon Forés, Vuy al 16 Janer de 1784 se ha fet recibo á Jpth Gener de 26 lliures haventseli fet gracia de 15 lliures 14 sous 5 diners qual gracia li he fet per intervencio de Anton Guasch y Columbá y de Anton Virgili ab la expressa condicio de haver de perseverar en esta Aconduhit en ma Botiga,  y aixi mateix li he feta gracia de la meitat de la cond. de prt. Any de 1784 tot en presencia  del dalt dits, y ho han firmat. Aquestes terceres persones acostumaven a ser personatges amb una posició social rellevant, de confiança mútua i amb capacitat d’imposar un acord, el que avui en diríem mediadors socials. Concretament Anton Virgili havia estat Procurador de la Confraria de Sant Esteve i era, en aquells moments l’arrendador de la Censada del Monestir de Santes Creus.

La durada

La conducta, tenia una duració d’un any. Com es diu en el mateix títol del llibre, Comensant la conducta tots anys en 15 de agost, cosa que hem comprovat que efectivament era la data d’inici de totes les conductes. Es tracta d’una data de caire religiós, l’Assumpta o Ntra, Senyora d’Agost, amb efectes comercials i socials molt importants. Aquesta data s’explica de forma directa pel fet que era quan es finalitzava la sega del blat i es podia cobrar tant la venda del blat, sègol o civada com dels treballs fets per d’altri. Era una de les úniques dates en què el pagès podia disposar de diners o de blat per a intercanviar.[25] Fernandez Doctor i Aracarazo García (2.002) també citen aquesta data per a les conductes a l’Aragó i la justifiquen pel fet que eren “fiestas muy señaladas en el mundo rural que se aprovechaban tanto para fines festivos como para resolver problemas de tipo práctico”. També hem trobat la figura de les mitges anyades o semestres i, fins i tot, un aconductat que s’havia desconduït fora de temps, i se li cobrava tan sols mitja conducta.
Pel que fa al temps que podia un client estar aconductat, no es pot establir un termini. Trobem des de comptes oberts l’any 1.729 que s’allarguen fins mitjans del segle XIX, a d’altres que tan sols resten oberts un o dos anys, normalment perquè el client canviava de localitat. La idea de l’apotecari era que més valia tenir un aconduït mal pagador que no tenir-lo, ja que sempre es confiava que tard o d’hora pagaria i els clients no eren il·limitats i la competència era allà mateix.
             
El límit de cobertura

Encara que de forma oral, les conductes també tenien clàusules d’exclusió de serveis. Segons Fernández Doctor i Aracarazo García (2.002), la sífilis, els ferits de forma violenta, la tinya i altres malalties, estarien excloses tradicionalment del servei de les conductes, tant de metge com d’apotecari, suposem que pel seu alt cost, pel que calia pagar-les apart. També ho concreten Vallribera-Calbet[26] especificant que els preparats de mercuri estaven exclosos en tractaments de sífilis, ja que aquesta malaltia havia estat buscada. D’aquestes exclusions en tenim diversos exemples en el Llibre de Cobrança. Per una part, en el tema de la sífilis, en dues anotacions del compte de la companyia d’Anton Veixambre, una del 1.748 i l’altra del 1.763, s’observa que els costos d’uns tractaments de l’Efecte Galich, Lue Venerea o sífilis no entraven en la conducta. En el primer, l’apotecari anota que  atenent que las medicinas se gastaran per dita curacio son extra de la conducta He promes jo lo Appt. baix firmat à la dita Companÿia fer gracia de son valor, alomenos no contalas à rigor de tarifa. Pel que fa a la de 1.763, escriuen que se ha convingut que per las medícínas ha gastat donarán 10 lliures y las que necessitía de aqui en avan sels donarán al ters de tarifa. Al final de l’anotació, figura un cost total de 85 lliures, passant-ho per 60 lliures, de les quals la Companyia tan sols en paga 25, quedant un deute de 35 lliures. Cal destacar l’altíssim cost que el tractament farmacèutic els havia suposat: per tota la Companyia, que incloïa 6 persones i 12 animals, pagaven, per tots els tractaments durant un any, 6 ll. 12 s., i tan sols per les medicines d’un d’ells pujaria a 85 lliures. Això ens explica el perquè d’aquesta exclusió. Pel que fa a la resta de limitacions, el cas de Joan Callau, aconductat per 1 quartera i 3 quartans de blat –o sigui per 5 lliures l’any- ho resumeix de forma palesa, ja que figura en el seu compte que deu per ung! de tinya (no figura la quantitat), o que deu per las medicinas presas per la ferida 6 ll. 19 s. 7 d. Això també ens explica el perquè d’aquesta exclusió. Aquesta ferida devia respondre a un acte de violència. En aquests casos, les medicinas es cobraven en funció de les tarifes que taxaven periòdicament els Protomèdics.

La gestió de la conducta

La conducta tenia tres fases bàsiques de gestió. Primer l’establiment, l’obertura i l’assentament, seguit d’un procés comptable i d’un de seguiment fins al tancament de la conducta.
El primer pas era establir l’acord de conducció, concretar-ne els termes i finalment fer-ne l’assentament o l’anotació corresponent. Ramon Forés, a l’obrir un compte, escrivia les següents dades: primer anotava el nom de la persona o família aconduïda en l’índex del llibre; després, en l’espai corresponent al compte, les dades del client (nom de la persona o família, ofici, any o data en què s’acondueix), la data a partir de la qual començarà a pagar i finalment el  tipus de pagament i de quantitat. Alguns cops, hi trobem el nombre de persones o caps que entraven en el pacte. Anotacions posteriors, concretaven si hi havia modificació d’aquestes dades, si canviava de generació, si es deixava d’incloure un membre de la família i d’altres. L’estructura física de cada compte és la mateixa: en la part esquerra de la pàgina, s’hi anoten les dades que hem descrit i el deure o deutes (deu) i el seu procés de seguiment; mentre que a la dreta s’especifica l’haver (paga) o pagaments que l’aconductat va fent anualment i si ho fa amb diners, blat o altres espècies, o serveis.
El segon pas, era fer el procés comptable. L’apotecari, cada any, sobre el 15 d’agost, anotava en el deure el deute pendent i quan l’aconduït pagava, en feia l’assentament corresponent en l’haver. A vegades es veu que el pagament es fa cada dos o tres anys i d’una quantitat inferior a la requerida. Si aquest deute s’allargava, s’iniciava la tercera fase o el seguiment impagaments. S’anoten tant l’any al que correspon el pagament, com les quantitats abonades i les formes en les que es feien.
            La fase de seguiment de conductes deutores, tenia diversos passos: en primer lloc l’apotecari emetia un debitori, pape, memorial o vale, que entregava a l’aconductat, on es relacionaven els deutes pendents. Si amb aquest albarà no se solucionava el deute, se’l citava a la botiga per tal de fer un passament de comptes, a vegades amb la presència de terceres persones per fer de mitjancers. En aquest moment, s’establia una negociació en què s’intentava concretar el deute, compensar amb treballs fets o deutes per part de l’apotecari a l’aconductat i concloure el deute final,  com s’anota en el compte de Joan Xim Martí dit lo Ximet, que el dia 25 d’octubre de 1772 havem passats comptes ab Anton Martí, fill de Joan Xim Martí de totas las cond. fins lo prt. anÿ queda devent rellevat tot lo que havia guanyat dit Ximet ÿ resta devent vint lliuras set sous dich 20ll. 7s. Fruit d’aquesta negociació, normalment era l’apotecari el que accedia a fer una rebaixa, una gràcia o descompte del deute, per tal d’assegurar el client i de poder cobrar tot el possible. I això ho hem trobat tant amb pastors o pagesos com amb un notari. Si aquest es liquidava, s’anotava quedem iguals, és a dir, s’igualava deute i pagament, o be a fi y difinició de tots comptes fins lo present dia. De l’acord se’n feia un rebut o si hi intervenia un notari, una apoca. Això podia arribar a comportar diversos anys de gestions, amb la pèrdua que representava per l’apotecari en tots els sentits. Però hi havia vegades que, malgrat els esforços per liquidar els deutes, no s’aconseguia resoldre’ls. El  cas més clar és el del Doctor Josep Cabeça, el Notari. Entre els anys 1.779 i el 1.791 acumula un total de 15 quarteres de blat de conductes vençudes, que podria representar un total de 54 lliures. En aquests anys es fan diverses reclamacions: l’any 1.784 se ha fet present lo deute al D. Cabeza pero no ha pagat; l’any 1.789, se ha demanat la clarissia al D. Cabeça i no se ha pogut lograr i finalment l’any 1.791, he demanat passament de comptes y pago al D. Cabeza y no ho he pogut conseguir.

Conclusions

Amb tota aquesta informació, podem afirmar que la conducta esdevingué un sistema de compravenda a crèdit molt ben estructurat i adaptat a una realitat i una economia agrària de subsistència, on l’escassetat de moneda obligava a establir altres unitats de canvi com arribà a ser el blat. Era un sistema ben plantejat per a temps de bonança econòmica i amb ple funcionament de totes les estructures productives. Però quan la situació era tan crítica que mancava fins i tot el gra per sembrar, la morositat es disparava i superava els marges que podia obtenir l’apotecari dels que pagaven amb blat. Per tot això, es pot assegurar que la morositat, fruit de la crisi agrària, és l’arrel de tots els problemes que hem anat esmentant al llarg de l’article, i que fa que Ramon Forés es vegi abocat a una pèrdua progressiva de liquiditat que impedeix mantenir-se al dia en els seus pagaments. Avui, aquesta situació la podríem anomenar un concurs de creditors o suspensió de pagaments.

Bibliografia

- CAMPS i SURROCA, Manuel (i altres) (1.988): Algunes conductes del segle XVI a Catalunya. Revista Catalana d’Història de la Medicina i de la Ciència. Gimbernat. Vol. IX. Seminari Pere Mata de la Unitat de Medicina Legal i Laboral i d’Història de la Medicina. Departament de Salut Pública de la Universitat de Barcelona.
- CAMPS i SURROCA, Manuel (1.988): Evolució i anàlisi de les conductes mèdiques a Catalunya. Revista Catalana d’Història de la Medicina i de la Ciència. Gimbernat. Vol. X. Seminari Pere Mata de la Unitat de Medicina Legal i Laboral i d’Història de la Medicina. Departament de Salut Pública de la Universitat de Barcelona.
- FERNÁNDEZ DOCTOR, A. – ARCARAZO GARCIA, L.A. (2.002): Asistencia rural en los siglos XVII y XVIII: Los tipos de “conducción” de los profesionales sanitarios en Aragón. DYNAMIS. Vol. 22. Pàgs. 189-208. Universidad de Granada. Granada.
- ROCA I ARMENGOL, Jordi (2.002): Història de l’Espluga de Francolí. Vol. IV. L’Edat Moderna. Pagès Editors. L’Espluga de Francolí.
- SORNÍ i ESTEVA, X. – SUÑÉ i ARBUSSÀ, J. M. (1.987): Notas sobre conductas de boticario en poblaciones catalanas a mediados del siglo XVIII. Boletín de la Sociedad Española de Historia de la Farmacia. Núm. 151-152. Vol. II. Pàgs. 219-227. Sociedad Española de Historia de la Farmacia. Madrid.
- SORNÍ i ESTEVA, Xavier (1.992): Notes sobre conductes mèdiques catalanes pels volts del 1.750. Revista Catalana d’Història de la Medicina i de la Ciència. Gimbernat. Vol. XVIII. Pàgs. 157-167. Seminari Pere Mata de la Unitat de Medicina Legal i Laboral i d’Història de la Medicina. Departament de Salut Pública de la Universitat de Barcelona.
- VALLRIBERA, Pere - CALBET, Josep Ma (1.989): Medicina i Societat a l’Espluga de Francolí (s. XVIII-XIX). Revista Catalana d’Història de la Medicina i la Ciència. Gimbernat. Vol. XI. Pàgs. 7-272. Seminari Pere Mata de la Unitat de Medicina Legal i Laboral i d’Història de la Medicina. Departament de Salut Pública de la Universitat de Barcelona.
- VELA i AULESA, Carles (2.003): L’Obrador d’un apotecari medieval segons el llibre de comptes de Francesc ses Canes (Barcelona, 1.378-1.381). Institució Milà i Fontanals. CSIC. Barcelona.
- VELA i AULESA, Carles (2.007): Les compravendes al detall i a crèdit en el món artesà. El cas dels especiers i els candelers, dins El món del crèdit a la Barcelona Medieval. Seminari d’història de Barcelona. Barcelona Quaderns d’Història. Ajuntament de Barcelona. n. 13. Pàgs. 131-155. Barcelona.
- VILAR, Pierre (1.988): Catalunya dins l’Espanya Moderna. Vol. II. Curial- Edicions 62. Barcelona.
- ZARZOSO, Alfons (2.003): La pràctica mèdica a la Catalunya del segle XVIII. Tesi Doctoral. Universitat Pompeu Fabra. Barcelona.

Notes


[1] Totes les referències que es faran a partir d’ara sobre els llibres de comptes dels apotecaris de la nissaga Forés-Carulla s’emmarquen en l’estudi iniciat en l’article La nissaga Forés-Carulla a través dels seus llibres de comptes. Revista de la SCHF Any 3 Núm. 9. 2.008. Pàgs. 11-24.
[2] Destaquem els estudis elaborats per Camps i Surroca (1.988), Sorní i Esteva - Suñé i Arbussà (1.987), Sorní i Esteva (1.992), Zarzoso (2.003), Vallribera-Calbet (1.969) i Fernandez Doctor – Arcarazo García (2.002).
[3] Veure Fernandez Doctor A. – Arcarazo García, L.A. (2.002) Pàg. 190.
[4] Veure Roca i Armengol (2.002), Pàg. 108, i Vallribera-Calbet (1.989). Pàg. 177.
[5] Segons Vallribera-Calbet (1.969), Pàg. 121, l’any 1.868, els rics pagaven entre 60 i 80 rals, la classe mitjana de 35 a 50 rals i els pobres entre 20 i 30 rals.
[6] Per a totes les referències de mesures de blat i monedes que es citaran, vegeu les següents unitats: pel que fa la mesura de capacitat de blat, les quarteres i els quartans, a l’Espluga, en aquells anys, una quartera corresponia a 12 quartans; i referent a la moneda hi havia la lliura (ll.), el sou (s.) i el diner (d.). Una lliura equivalia a 20 sous i 12 diners a un sou.
[7] Veure Fernandez Doctor A. – Arcarazo García, L.A. (2.002) Pàg. 202.
[8] Segons Manuel Camps i Surroca, preferentment havia de ser blat xeixa, el de més qualitat, i pesat poc a poc, per a que hi entrés la major quantitat possible de gra. Camps i Surroca, Manuel (1.988).
[9] Per poder fer-nos una idea de la dimensió d’aquestes xifres, tan sols cal saber que una quartera corresponia a 69,52 litres, pel que serien 171.019,2 litres de blat en els 21 anys i 7.772,3 litres anuals de blat.
[10] Vegeu Vilar, Pierre(1.988), Pàg. 255 i Roca i Armengol, Jordi (2.002) Pàg. 27.
[11] El formiguer, o boïc, era un munt de terrossos que es cremava amb un feix de llenya per a treure’n abonament.
[12] Els pions eren colomins.
[13] Aquest col·lectiu el formaven el Rector de la Parròquia, els ermitans de l’ermita de la Santíssima Trinitat, mossens, organistes, etc. que vivien de les donacions, la inesgotable font de finançament que representaven els Censals i altres rendes que tenia la Comunitat de Reverents de l’Espluga de Francolí.
[14] Es tracta d’una conducta de Comú oberta. L’Ajuntament va contractar, entre els anys 1.786 i 1.798, el servei de Ramon Forés per abastir de medicaments l’Hospital dels Pobres de l’Espluga de Francolí, per 50 rals l’any, o sigui 5 lliures.
[15] Aquest fet ve referenciat en el Plet entre Francesc Anguera, Josep Bernat de l’Espluga i Pere Tarragó de l’Albí, contra Josep Font, Francesc Bonet i altres de l’Espluga de Francolí. Secció de Plets Civils. número 7.484. Fons de l’Audiència. Arxiu de la Corona d’Aragó. L’any 1.780 el regidor degà Antoni Sivit i el regidor Ramon Forés, tingueren un enfrontament que portà a obrir una causa criminal a la Sala del Crimen, en el qual Antoni Sivit va anar a la casa del Batlle i amb violència s’apoderà de la vara i amb quatre homes anà a buscar Ramon Forés i el tancà “a la cárcel más fonda de aquella villa”.  La Sala criminal condemnà Antoni Sivit i Dilla a satisfer costes, danys, perjudicis i injúries cap al 1.781. Per satisfer a l’apotecari Ramon Forés, li donà una peça de terra de valor de 350 lliures. Agraeixo aquesta cita a Jordi Roca i Armengol.
[16] Aquest concepte el desenvolupa abastament Carles Vela en els seus estudis sobre el comerç al detall en el món dels especiers. Veure Vela i Aulesa, Carles (2.003) i (2.007).
[17] El deute de 100 ll. que tenia amb l’adroguer Pau Giol, li comportà una causa penal amb resultat d’execució d’una propietat. Els altres deutes amb adroguers es pogueren resoldre el 1.795, gràcies a Ramon Anton Forés.
[18] Demanda a Jph. Cortés com a hereu o tenedor de bens de Francesc Cortés son pare, y de Jph Vila dit prunera son avi sia condemnat en haver de pagar al Dr. Ramon Forés App. la cantitat de 38 lliures 2 sous 3 diners que esta devent de restas de conductas desde 1.726 fins lo present any (1.789).
[19] Ramon Anton Forés, el seu fill, anota en el llibre de Crèdits que morí perseguit per sos contraris dels quals isqué victorios ab sentencia dada per la R! Sala del Crimen- Deixá esta casa per estos dits motius atrassadissima en deutes ÿ empeños.
[20] En el cas més greu que hem trobat, Ramon Forés es veu obligat a fer una rebaixa de 15 lliures sobre un deute de 26 lliures, i després d’un procés negociador i molt de temps.
[21] Ramon Forés deixà de pagar els censals a la Reverent Comunitat de Preveres de l’Espluga del 1.775 al 1.795. El deute pujava a 310 lliures 9 sous i 4 diners. Aquesta  interposà causa davant la Real Audiència i Ramon Forés fou condemnat a  pagar costes (per valor de 125 lliures) i se li va executar o embargar la peça de terra del Pla de Cervera. El seu fill, com a hereu i marmesó, pagà tot el deute (435 lliures 9 sous i 4 diners).
[22] Ramon Anton Forés desglossa el deute d’aquesta manera: 177 lliures a adroguers, 59 lliures de diners deixats, 581 lliures de censos i pensions impagades, 2.241 lliures d’empenyoraments i 410 lliures a d’altres deutes. En total 3.468 lliures.
[23] A tall de comparació, segons Jordi Roca (2.002) pàg. 244, l’Espluga, entre els anys 1.754 i 1.773, passarà de 175 cases (uns 700 habitants) a 278 cases (uns 1.112 habitants). 
[24] Roca i Armengol (2.002), pàg. 135-149 i 178-192.
[25] També ho serà el mes de setembre - octubre, quan finalitzava la verema i els pagesos podien disposar de certes quantitats de monedes per a les seves compres.
[26] Veure Vallribera-Calbet (1.989), Pàg. 121.

dilluns, 14 de febrer de 2011

La nissaga d’apotecaris Forès-Carulla de l’Espluga de Francolí a través dels seus llibres de comptes

(aquest article fou publicat en el número 9, any 3 de desembre del 2009 de la Revista de la Societat Catalana d'Història de la Farmàcia)

En el fons documental del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí es conserven tres llibres de comptes: el llibre de Crèdits, el llibre de Cobrança i el llibre de Clarisia. Són els llibres que una nissaga d’apotecaris d’aquesta vila de la Conca de Barberà, va escriure al llarg de gaire bé dos cents anys.
Les anotacions van del 1705 al 1909. Dos segles cabdals en la vida de la Catalunya rural i molt especialment en el món dels apotecaris. Per una part és el trànsit d’una societat rural tradicional vers una industrialització incipient; i per l’altre, i de forma paral·lela, el pas de l’apotecari al farmacèutic.
En aquests llibres hi trobem tots els elements que ens ensenyen com aquells apotecaris visqueren els canvis esmentats i com van saber adaptar-se als nous temps. Com de l’antic obrador de fórmules oficinals i magistrals passen a un laboratori amb producció industrial o com passen dels aconduïts a sistemes moderns de comercialització. Tots els esdeveniments històrics que succeïren en aquells anys hi són presents: el canvi de mesures i formulació farmacèutiques, el camí de la farmàcia concebuda com art per a ser considerada com a ciència, la fi dels censals com a instrument financer, la fi de les darreres formes d’un feudalisme com podia ser el que desde molts segles abans havia exercit en aquesta vila l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem, la Guerra del Francès, etc. En definitiva el pas de l’Edat Moderna a l’Edat Contemporània. I aquells apotecaris ho visqueren, hi participaren i anotaren molts dels detalls vitals, familiars, comercials i professionals en els que es veieren abocats.
Aquest estudi pretén fer un retrat d’aquesta nissaga, de les persones que la integraren i de com teixiren, al llarg d’aquests dos cents anys, una extensa i complexa xarxa social en la que s’hi barrejaven elements familiars, professionals, de la casa, de la botiga, etc. En definitiva es tracta de contextualitzar el contingut dels llibres des d’un enfoc d’història social. 
Malgrat la riquesa de continguts, formes i temàtica que recullen aquests tres llibres, tindrem  certes limitacions. Les principals són l’heterogeneïtat i discontinuïtat de les anotacions, la diversitat d’autors que hi escriuen i els defectes de conservació dels llibres i fins i tot algunes cal·ligrafies de difícil interpretació.
Malgrat que la família Forès-Carulla, tal i com l’anomenarem al llarg de tot aquest article, no hagi existit mai sota aquesta apel·lació de cognoms, l’hem volgut mantenir per significar els dos primers cognoms que identifiquen els hereus de la nissaga.
A tall de retrat de família, i de forma molt general, la nissaga Forès-Carulla neix i evoluciona al llarg dels segles XVIII i XIX en tres grans camps: per un costat, com a unitat autònoma de caire familiar, de convivència i de professió; per l’altra, com a membres actius  dins el context de la vida social i econòmica de l’Espluga de Francolí; i finalment en el marc de l’evolució de la medicina i la farmàcia al llarg d’aquests anys. En cada un dels tres móns, el grup empren i desenvolupa estratègies de conservació i adaptació a les diferents realitats que es van esdevenint i que formen un complex únic que entrellaça els tres components. Volem posar especial èmfasi en el tercer dels camps esmentats: la relació d’aquests apotecaris amb el moment científic i en especial de la història de la farmàcia en el que visqueren. Després d’haver analitzat els continguts de caire farmacèutic dels llibres, i haver-los pogut comparar amb les farmacopees vigents en aquells mateixos anys a Barcelona, Madrid, París o Londres, podem assegurar que els apotecaris Forés-Carulla, sota les indicacions i receptes dels metges que residiren i treballaren a l’Espluga, visqueren plenament l’evolució de la ciència farmacèutica sense quedar en cap moment endarrerits respecte del que abans hem dit.[1]  I volem donar rellevància a aquesta observació per trencar l’estereotip d’una societat rural tradicional ancorada en el passat i allunyada de l’esdevenir social i científic de l’època. Mentre a tot Europa domina la farmàcia galènica, l’ensenyament per experiència i la medicina iatromecànica o iatroquímica, aquests apotecaris elaboren i preparen les fórmules oficinals i magistrals típiques d’aquestes i deixen els hereus en apotecaries prou importants de Barcelona. Quan l’apotecari es transforma en farmacèutic, la família porta l’hereu a estudiar a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona; es trasllada i obre oficina al centre de Barcelona i crea el laboratori químic i farmacèutic amb medicaments propis.

Abans d’iniciar l’anàlisi detallat d’aquests llibres, voldria agrair de forma molt especial a la Fundació Lluís Carulla, a la senyora Maria Font i al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí la seva generositat i la col·laboració en la disposició dels llibres i el tractament informàtic que m’han proporcionat.
Els llibres de la família Forès-Carulla
Encapçalant la primera plana del llibre de Crèdits, Francesc Forès escriu: “Llibre de memòria per mi Francisco Forés apotecari en ordre al que jo deuré y lo que mestaran devent...”. És  justament aquesta la funció que tenien els llibres[2]: fer de memòria de les diferents activitats que desenvolupaven a nivell de la família i des de la seva botiga.
Així doncs els llibres de la família Forès-Carulla formen un conjunt, encara que força heterogeni i discontinu, de la vida comercial i domèstica d’aquesta nissaga d’apotecaris. No es tracta de llibres de comptabilitat com els entenem avui, ni dietaris. Però si llibres de memòria.
Per a veure la complexitat i volum d’informació que reuneixen aquests llibres tan sols cal observar aquestes xifres. El conjunt dels llibres acumulen 733 planes, prop de 5.000    anotacions de tot tipus i uns 376 comptes d’aconduïts.
Un element clau a destacar: tots els tres llibres, aquestes prop de 5.000 anotacions, estan escrites en català. I és destacable pel fet de que ens trobem justament en l’inici de la dominació felipista a Catalunya, amb l’aplicació del Decret de Nova Planta.
Les temàtiques sobre les que escriuen es poden concentrar en quatre grans grups:
·        anotacions relacionades amb la família: obres realitzades a la casa, llogaters, el servei domèstic, dots i legítimes, litigis, el conreu de les terres i la relació de naixements, matrimonis i òbits
·        anotacions relacionades amb l’apotecaria: medicaments i drogues (simples i compostes), tractaments farmacològics, instruments i personal de la farmàcia
·        anotacions de caire comercial i de la botiga: comptes d’aconduïts, comptes de comerç de cera i de blat, pagaments del cadastre, censals i debitoris, compres i vendes, etc.
·        altres tipus d’anotacions: escrits de caire històric i l’oficina de correus

A l’hora de concretar els autors de les diferents anotacions, podem afirmar, tal i com ja hem dit anteriorment, que les persones que gestionen els llibres i autors principals, són els apotecaris hereus de la nissaga i que són els següents:
·        Francesc Forès: iniciador dels llibres i fundador de la nissaga. Es conserven anotacions des de l’any 1.705, quan era apotecari a Linyola, fins a l’any 1.753 a la botiga de l’Espluga de Francolí. Escriu les anotacions relacionades amb el comerç de la cera i del blat, pagaments d’impostos, drogues, tractaments, llogaters, passaments de comptes, censals, el conreu de les terres, algunes conductes i obres realitzades a la casa.
·        Maria Àngels Monfar: esposa de Francesc Forès, inicia, amb el seu fill, el llibre de Cobrança o dels aconduïts a partir de l’any 1.754, quan mor el seu marit i centra les seves anotacions en passaments de comptes i diversos pagaments de cadastre i censals.
·        Ramon Forès i Monfar: comparteix amb la seva mare, la gestió de la botiga i anota per primer cop, ja com a hereu l’any 1.753 fins el 1.792. La seva principal aportació és la sistematització del control dels comptes dels aconduïts. També fa anotacions relacionades amb el servei domèstic, personal de la farmàcia, censals, deutes propis, comerç de blat, passaments de comptes, conreu de les terres, litigis i sobre drogues.
·        Ramon Anton Forès i Puig: amb el seu avi, és el gran dinamitzador dels llibres i pot ser el més coherent i minuciós. Escriu sobre totes les temàtiques enumerades anteriorment i en tots els tres llibres, des de l’any 1.795 al 1.816. Estableix la línia d’anotar tota la informació sobre naixements, casaments i òbits, recuperant-la des del seu avi i redactant-la com si fos aquell el qui fes les anotacions. També posa molt d’èmfasi en les anotacions relacionades amb dots i legítimes i en la resolució de la situació creditícia de la família, fruit dels deutes deixats pel seu pare Ramon Forès Monfar. És l’únic que inclou dos escrits sobre esdeveniments històrics, un sobre la guera del Francés i Godoy i un altre sobre els beneficis feudals atorgats per l’Església (Diezmos) i sobre el servei d’oficina de correus que durant cert temps es desenvolupà desde l’apotecaria. A partir d’ell, els llibres registren un volum molt petit d’anotacions. És el darrer gran autor dels mateixos.
·        Raimunda Forès i Pàmies: tan sols trobem anotacions en la relació de naixements que van del 1.819 al 1.831. Trobem també algunes anotacions de rebuts del 1.816, quan mor el seu pare Ramon Anton Forés.
·        Josep Carulla i Lloret: com anotador, tan sols intervé en comptades ocasions al llargs dels anys 1.833 i 1.836.
·        Ramon Carulla i Forès: no trobem cap anotació directa de la seva ma.
·        Artur Carulla i Ambrós: tan sols intervé en anotacions del llistat de naixements de la família, recuperant la tradició i la informació, que havien abandonat els seus pares, de l’arxiu parroquial de l’Espluga de Francolí, des del seu avi Ramon Anton Forés i fins al seu matrimoni i fills. Suposem que les anotacions es fan a partir de l’any 1.898, quan ell esdevé hereu fins al 1909, quan neix el seu darrer fill. Com el seu avi, fa les anotacions com si escrivissin els qui els hagués pertocat fer-ho. I això ho anota ell mateix en el llibre de Crèdits d’aquesta forma: “Noto jo Arturo Carulla y Ambrós fill de Ramon Carulla y Forés y de Josepa Ambrós y Brustenga, com havent observat en aquest llibre de mons antepassats (q.a.c.s.) la falta de anotacions de mon dit Pare las que considero de gran estima per la meva familia, varech demaná á la Rectoria de esta vila las omicions de que lamento y haventlas obtingut, las noto en aquest preciós llibre ab la mateixa forma que si las hagués escritas mon Pare.”

És una clara definició d’intencions i del valor que donaven a aquestes anotacions i als llibres.
Però també hi trobem nombroses anotacions d’autors tan diversos com els diferents Col·lectors o cobradors dels censals que pagava trimestralment la família a la Comunitat de Preveres de l’Espluga de Francolí, a l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem o al Monestir de Santes Creus; del cadastre personal, de terres i casa; les anotacions de dues històries clíniques de dos malalts de Lue Venerea (Sífilis) de la ma de dos regents de la botiga els anys 1.748 i 1.763; i altres diversos menestrals i clients que anoten passaments de comptes i temes diversos.
Com ja hem dit abans, els apotecaris i els diversos autors feien les anotacions per fer memòria dels diferents esdeveniments que calia recordar i fer-ne el seguiment. És per això que el fet d’anotar era un procés dinàmic de gestió del mateix. A grans trets el procés s’iniciava a partir d’un esdeveniment que tenia una continuïtat en el temps. El primer pas era fer-ne l’anotació corresponent i obrir així el procediment. Posteriorment, i fruit de les gestions necessàries per resoldre aquest procés, es modificava o completava l’anotació primera. Per exemple, Francesc Forès anotava una cessió de 30 lliures a un pagès per a que li portés cera. Amb posterioritat, i després d’haver-la rebut, ratllava l’anotació i escrivia sota de la mateixa la paraula solvit, que significa resolt i que restava tancat el procés. Altres fets requerien de diverses gestions i anotacions. En un altre cas, un deute d’un aconduït era anotat en el seu compte del llibre de Cobrança, posteriorment, si no es resolia aquest deute, l’apotecari emetia un debitori o memorial, que entregava al deutor. Després es trobaven per fer passament de comptes, a vegades en presència de tercers, i anotaven el resultat d’aquesta negociació que podia acabar amb l’abonament de la quantitat que es devia, amb un descompte per tal de poder cobrar el que es pogués o anotant el que continuava devent l’aconduït. Si igualaven deute i pagament, s’anotava en el llibre (amb l’expressió quedem iguals) o se’n feia Apoca en presència d’un notari. Eren processos complexos i que requerien temps i molta negociació: no es podia perdre cap client, la competència era allà aprop i era fàcil canviar d’apotecari. Aquest procés podia durar anys de gestions: entre que s’anotava el primer deute i es resolia hem trobat que en alguns casos poden passar de 2 a 63 anys i en algunes ocasions es canvia fins i tot de generació. Mort l’aconduït, el seu fill assumia el deute i calia reiniciar el procés negociador. És per això que davant de tants aconduïts com podien tenir, i que cada un era un procés diferenciat, calia fer-ne memòria sistemàtica de cada un[3].  
Moltes de les anotacions les trobem en més d’un llibre. Alguns deutes figuren en el llibre de Clarísia i també en el llibre de Crèdits, però en el primer el trobem ja ratllat o amb la paraula solvit i no en el segon. En un altre cas, tant en el llibre de Crèdits com en el llibre de Clarisia, Ramon Antón Forès anota, suposem que sobre el 1795 quan és nomenat hereu Marmesor, la relació de despeses que ha tingut en motiu de l’enterrament del seu pare, o el que paga en concepte de Cadastre per a cada una de les terres. En el primer cas, l’anotació feta en el llibre de Crèdits s’encapçala amb les paraules He satisfet i és molt més detallada i ordenada, anota la suma resultant de totes les despeses (99 lliures 5 sous i 5 diners) i en cada despesa hi escriu, consta en rebut. Tot això no passa en la nota del llibre de Clarisia. En el cas dels pagaments al Cadastre, la informació és igual en ambdós llibres. Potser escrita amb més cura en el llibre de Crèdits. Tot això ens fa suposar que el llibre de Clarisia actuava com a llibre de gestió diària i que en el segon s’anotava el fet resolt i que conseqüentment, la informació era anotada de forma més detallada, definitiva i acurada. Malgrat no es puguin comparar amb terminologia comptable actual, ja que no són llibres de comptabilitat, tal i com els entenem avui, el més semblant a un llibre diari seria el de Clarisia i el de Crèdits actuaria com a llibre Major.
1.      El llibre de Crèdits

El principal dels llibres que estem analitzant, porta per títol “Llibre dels credits de la botiga de Fraº Forés App. de Vallbona fins 1.704 En lo qual està continuats los deutes del temps tingui la botiga en Llinyola. Així mateix consta en est los deutes de medicinas atrasos de conductas y partits de cera de tot lo temps abito en la Espluga de Francolí”.  Es tracta d’un llibre de 30x20x 2 centímetres, de 359 pàgines manuscrites, enquadernat en pergamí i relligat amb cordill. Està format per 8 quaderns de 8 fulles cada un. La coberta primera, en format carpeta es tancava amb un corretja. S’hi poden distingir lletres il·legibles, suposadament amb el títol. La segona coberta conserva el suport de les corretges que lligaven la tercera i quarta. A la coberta quarta, s’hi intueixen lletres il·legibles i té una solapa que tancava el llibre. L’anteportada és de paper i en la seva part superior es pot llegir “Llibre de memoria. Per mi Franch. Forés. Apotecari en ordre al que jo deuré y lo que m’estaran devent. Començant al 1 de janer de 1.729”. En el vers de la portada hi figura el títol del llibre, escrit en lletres majúscules, amb lletres sobreposades i algunes d’elles enganxades formant monogrames. Pel tipus de lletra d’aquest títol, comparant-lo amb el del llibre de Clarisia i el de Cobrança, intuïm que aquesta portada no és obra de Francesc Forés sinó d’un altre, possiblement Ramon Forès Monfar, ja que coincideixen els tipus de lletra de les portades del llibre de Crèdits i del llibre de Cobrança, que és clarament obra d’aquest darrer i no de Francesc Forès. Per altra banda, tal i com s’escriu aquest títol, és més un relat d’un viatge (de Vallbona a  l’Espluga passant per Linyola), escrit desde l’Espluga. Això ens reafirma en la idea que la portada està escrita no per qui diu en el títol, sinó pel seu fill. En general té un grau de conservació força deteriorat per l’ús intensiu que se li devia donar.
Totes les pàgines del llibre són de paper amb marge deteriorat, plecs i amb algunes taques d’humitat. Les tres primeres i darreres pàgines es troben especialment maltractades amb el paper en mal estat i amb la tinta deteriorada, cosa que fa difícil la seva lectura. De les 359 pàgines, 179 estan escrites, 156 en blanc, 22 arrencades i 2 retallades. Trobem 3 papers sols. Les pàgines estan numerades en l’angle dret del recte del 1 al 141. Les 20 primeres pàgines formen un indexat alfabètic escalat, en format agenda telefònica actual, amb lletres gòtiques. La primera anotació és del 1.705 i la darrera del 1.909.
En quant al seu contingut, a part dels temes més habituals com relacions de deutes i conductes, voldríem destacar algunes de les anotacions que ens han semblat més rellevants.
En les pàgines 61-62 i 68-69, trobem dues notes del 1.748 i 1.768, molt detallades en les que s’expliquen dos tractaments farmacològics de malalts de sífilis, en els que un regent de la farmàcia fa una relació de les diferents medicines i compostos que se’ls ha receptat i servit. En ambdós casos trobem que el cost del tractament superava la quota d’aconduït pel que acorden, en el que excedeixi, fer una rebaixa o deixar el preu en un terç de la tarifa vigent.
Un altre tema molt important és la relació de fills, matrimonis i òbits de la família des de Francesc Forès a Artur Carulla i Ambrós. Els seus autors són Ramon Antón Forès, Raimunda Forès i Artur Carulla. Es tracta d’una relació en la que es detalla cada un dels fills que te l’hereu, la seva data de naixement i bateig, els seus padrins i els tres que li posen. En cas d’albat hi posa en nota apart, la data i causa de la mort. També especifiquen alguns dels matrimonis, sobretot el dels hereus i alguns dels germans d’ells, i especifiquen on es casen, si es va fer Capítols matrimonials o no. Així mateix anoten els òbits dels hereus, la seva causa i on i  de quin tipus fou l’enterrament. Es concentren totes entre les pàgines 97 i 110.
Francesc Forés, de la pàgina 131 a la 136, anota anualment un dels temes més interessants: es tracta de la creació d’uns grups de responsabilitat compartida (i anota els seus components) als quals ell deixa una quantitat determinada de blat (amb preu global), amb el compromís que li pagaran l’any vinent al preu que surti del Mercat de Montblanc o Cervera menys quatre sous. Posteriorment anota el que li arriben a pagar i sempre es veu el benefici que Francesc Forés en treu. Són anotacions que van del 1.730 al 1.732.
Volem destacar també la relació dels deutes del cadastre, que es troba a la pàgina 3, on trobem el nom de les finques, la seva categoria i el que s’hi conreava i el que pagaven de cadastre de cada una d’elles. No es cita l’any d’anotació, però essent l’autor Ramon Antón Forès, suposem que ho anotà el 1.795, quan fou nomenat hereu.  La mateixa anotació també la trobarem en el llibre de Clarisia, però no és tan completa i concreta.
Com a tema que únicament anota Francesc Forès trobem el comerç de cera. Ell fou l’únic dels apotecaris que també exercí com a candeler de cera. Aquí es relacionen les diverses vendes de cera, el seu preu, a qui ho ven i per quin motiu es compra. Hi consta que compren cera Rectors, Sagristans i Procuradors de diverses Confraries per a les seves celebracions religioses, processons o guarnir el Monument o l’altar; o particulars per a enterraments. Per altra part, trobem com Francesc Forés es proveïa de cera, comprant refús o encarregant a pagesos el subministre de cera. Obeint al títol, aquest tema hauria de ser el dominant en el llibre de Clarisia, com veurem més endavant. Però mentre que en aquest darrer tan sols hi ha o es conserven 3 fulls (escrits entre el 1.705 i el .1706), d’aquesta temàtica, en el llibre de Crèdits són   227 anotacions que van del 1.729 al 1.742 i de forma continuada. El lapse de temps que deixa d’anotar vendes de cera (entre 1706 i 1.729) es correspon amb els anys que està a Linyola, mentre que quan arriba a l’Espluga (entre el 1.725 i 1.729), torna a fer de candeler de cera fins el 1.742, 10 anys abans de morir. Per això, si tan sols tenim en compte aquests llibres, podem afirmar que, a Linyola, Francesc Forès abandona l’ofici de candeler de cera. Desconeixem el perquè.
Com ja hem comentat, Ramon Antón Forès inclou en la pàgina 40, un escrit en el que denuncia la situació creada per la Guerra del Francès i especialment el comportament immoral de Godoy. Es tracta d’un dels escrits de referència històrica i que denota com aquest apotecari estava al corrent dels esdeveniments d’abast espanyol i demostra una actitud crítica.
Són nombroses les anotacions de compra, venda, empenyorament i desempenyorament de terres i dels tractes que es fan per solucionar les situacions creditícies que generen aquests actes. Ramon Forés ha d’empenyorar diverses peces de terra i és el seu fill el que les desempenyora i paga els deutes per retornar les finques al seu patrimoni.
Altres anotacions d’interès farmacèutic són les relacions de drogues que venen a diversos metges i apotecaris i també les que compren als adroguers i fins i tot la compra de Tríaga Magna a Barcelona. En aquests llistats es concreta el nom de cada una de les drogues, la quantitat venuda i el seu preu. Amb aquesta informació podem establir el circuit: compraven les drogues a adroguers, les elaboraven a la rebotiga i les venien a metges i apotecaris. Les vendes a particulars no es relacionen ja que es venien per via de les conductes. Amb els noms dels compostos i les drogues hi podem veure, com hem dit anteriorment, que s’estaven comercialitzant els específics i medicines vigents en les tarifes oficials i en les farmacopees d’arreu d’Europa.
Un altre tipus d’anotacions són les gestions per a resoldre afers relacionats amb inpagaments  de legítimes i dots. Són temes que es poden arrossegar al llarg de dues generacions i que són els nets dels iniciadors els que les resolen mitjançant Concòrdies, en les que s’estableixen qui te dret a rebre-les i quina quantitat cal abonar i en quins terminis. Els mals entesos familiars es resolien a la tercera generació però sempre fruït de negociacions i reconeixements de deute.
El darrer tema que ens ha semblat interessant destacar és el llistat de despeses en obrers i materials necessaris per les dues reformes que es fan a la casa. És certament important veure com Francesc Forès, l’any 1.731 i el seu net Ramon Antón Forès l’any 1.795, emprenen obres de millora i ampliació de la casa per adequar-la al seu temps i les seves necessitats i categoria social. Segons es dedueix de la informació que ens ofereix el llibre, el primer refà parts exteriors de la casa que amenaçaven ruïna, mentre que el segon, engrandeix l’hort, refà els interiors, daura els marcs de les portes, fa un nou balcó, etc.

2.      El llibre de Clarisia

El segon dels llibres porta per títol Llibre de Clarisia en orde al que deure ÿ me deuràn de cera, per mi Francisco Fores App. abitant de la Vila de Llinyola.1.705. I en la part baixa de la coberta, s’hi afegeix Servirá igual.t pº la clarisia de Ramon Antón Fores App. de l’Espluga de Francolí net d! sobre e. x.p. Fr. Fores ÿ comença en 1.795.
Es tracta d’un llibre manuscrit, relligat amb cordill, tot de paper, tamany quartilla compost de 166 pàgines sense numerar, 57 de les quals estan en blanc, 107 escrites, 5 arrencades o mutilades i amb 17 notes enganxades als fulls. Té un grau de conservació acceptable. Tan sols s’observen taques d’humitat en les primeres i darreres pàgines,  sobretot en la part inferior d’aquestes i forats de corcs en algunes de les pàgines.
La coberta primera, amb el títol del llibre hi trobem un pictograma en forma de creu de doble traç amb els quatre eixos acabats en triangle i punts ens els quatre espais laterals de la mateixa. També hi ha una filigrana en forma de triangle invertit amb cua. Les cobertes segona i quarta estan en blanc i en la tercera hi figura un llistat de dones de servei domèstic. No hi ha portada, pel que es passa directament a la primera pàgina del llibre. La primera anotació data del 1.705 i la darrera del 1.860.
Originàriament, i com diu el mateix títol, aquest llibre tenia la funció de recollir les anotacions del candeler de cera Francesc Forés i és aquesta la temàtica amb la que s’inicia aquest, però les anotacions tan sols comprenen 3 pàgines escrites entre els anys 1.705 i 1.706, com ja hem comentat abans, quan ell arriba a Linyola provenint de Vallbona de les Monges. A partir de la tercera pàgina, el llibre es transforma i es converteix en el recull de diversos temes però essencialment en llibre de registre i rebuts de pagaments del cadastre, de censals, debitoris i pensions, que comencen a anotar-se a partir del 1.754, amb Maria Àngela Monfar i Ramon Forés Monfar regentant la farmàcia. El llibre resta abandonat o no es conserven anotacions entre el 1.706 i el 1.754. Fins que Ramon Forés el transforma en llibre de rebuts, Francesc Forés no l’utilitza, ja que centra les seves anotacions en els llibres de Crèdits.

Com hem dit, el gruix de les anotacions són rebuts de pagaments que els apotecaris fan als Comenadors o cobradors de la Encomienda, l’Hospital o Ordre de Sant Joan de Jerusalem, el Monestir de Santes Creus, la Reverent Comunitat de Preveres de l’Espluga de Francolí o la de Montblanc i al Cadastre. Aquestes anotacions van del 1.753 al 1.860. Totes les anotacions, de la ma del cobrador tenen la mateixa estructura: el perceptor del pagament anota en forma de rebut el seu nom i càrrec, qui paga, la quantitat pagada en lliures, sous i diners o en quarteres i quartans de blat, segons el cas; el concepte (1a., 2a. o 3a. terça del censal, debitori o deute cadastral), l’any o anys pels que es paga, data del rebut (que acostumaven a caure els mesos de juny, setembre i febrer pels pagaments al Cadastre i la Encomienda i en dates assenyalades a nivell religiós com 15 d’agost i Nadal en els casos de pensions de censal) i finalment el nom i càrrec del cobrador, arrendador o col·lector.

La resta d’anotacions forma un conjunt desordenat i heterogeni, bàsicament de Ramon Antón Forès sobre temes com cadastre i censals a pagar per part de la família, despeses de conrear les terres, deutes que es troba aquest a la mort del seu pare, relació de despeses relacionades amb les diferents minyones de servei domèstic i d’altres de menors. En tots ells hi figuren anotacions de pagat, o es ratlla la nota per especificar el tancament del deute o procés de gestió. Moltes d’aquestes anotacions, com ja hem dit, es troben repetides però amb menys informació i concreció que en el llibre de Crèdits.

3.      El llibre de Cobrança

El darrer llibre que inclou aquest conjunt és el Llibre de Cobrança de la Botiga de la sra. Mariangela Forés Vda. de la Espluga de Francolí comensant el 1.754.

Es tracta d’un llibre manuscrit, relligat amb cordill, enquadernat amb cobertes de pergamí i pàgines de paper, tamany quartilla compost de 394 pàgines numerades a partir de la 25 en el seu extrem dret del vers de les mateixes, 43 de les quals estan en blanc, 343 escrites, 8 arrencades o mutilades i amb 2 notes o papers sols. Té un grau de conservació acceptable. Tan sols s’observen taques d’humitat en les primeres i darreres pàgines, sobretot en la part inferior d’aquestes, però sense afectar a la integritat de les anotacions.

Com en el llibre de Crèdits, les cobertes formen una carpeta amb solapa en la tercera, que tancava el llibre i es lligava amb corretges, de les quals tan sols es conserva el que era el suport d’aquestes. En la coberta primera hi trobem el títol. En la segona hi figura encolat, un albarà de drogues que feia un adroguer.

A la portada hi apareix un altre títol molt més explicatiu que el que té en la coberta: Manual en lo qual estan continuats los aconduïts en la botiga de la sra. Mariangela Forés Vda. Comensant la conductatus los añs en 15 de agost junts los atrassos de cods. desde añ 1.725 fins 1.758.59.60 fins 1.770. Són lletres majúscules amb nombroses juxtaposicions, formant monogrames. En la part superior del vers de la pàgina hi apareix un pictograma representant una creu aspada en forma de pètals sobre fons negre. Aquest títol ens demostra el que ja havíem dit al parlar del llibre de Crèdits, l’autor d’aquestes lletres havien de ser o Ramon Forés o la seva mare Mariangela Monfar.

Les 24 primeres pàgines formen, com en el llibre de Crèdits, un indexat alfabètic de les persones aconduïdes, escalat en format agenda telefònica actual, amb lletres gòtiques. La primera anotació és del 1.754 i la darrera del 1.798. Els autors gairebé exclusius són Ramon Forès Monfar i la seva mare Maria Àngels Monfar, entre el 1.754 al 1.774. Ramon Antón Forés, de forma residual hi fa anotacions diverses del 1.786 al 1.798. La resta del llibre el formen bàsicament els comptes de cada aconduït, ordenats per carrers. Prèviament figura el llistat de carrers de l’Espluga de Francolí i una relació dels  preus del blat des del 1.754 al 1.771.
La funció principal d’aquest llibre era el control sistemàtic de les quotes que pagaven cada un dels aconduïts. Els comptes van de la pàgina 1 a la 150 i tenen aquesta estructura en tots ells. Cada compte ocupa generalment mitja pàgina: en el recte, i en forma d’encapçalament, hi figura el nom de l’aconduït, ofici, any d’obertura, nombre de persones o caps i animals que inclou, la quota que pagarà, si aquesta és en forma de blat o en metàl·lic i els atrassos que té acumulats fins l’any d’obertura; posteriorment es detalla el Deure anual del compte i els diferents passaments de comptes i gestions de pagament i cobrament que es van fent. En el vers, hi figura l’Haver, o sigui els pagaments que l’aconduït va fent cada any i la quantitat pagada amb blat (en quateres i quartans) o altres productes o serveis (càrregues de vi, oli, guix, bugades, etc.).
El deute pendent que, com hem dit s’anota en l’encapçalament de cada compte, es poden arribar a remuntar al 1.729. Evidentment, a l’hora d’escriure aquest deute, havien de tenir algun document que ho certifiqués. Per això cal suposar l’existència d’un llibre d’aconduïts anterior a aquest, i que s’hauria perdut, on es recollissin aquests deutes, cosa que explicaria la manca de dades dels aconduïts en temps de Francesc Forés. Aquests deutes poden arribar a durar fins a 63 anys i molts d’ells es resolen fent gràcia o algun tipus de descompte, després de fer memorials fins arribar a igualar el deute.

A partir del 1.786 fins el 1.798, l’Hospital de l’Espluga de Francolí s’acondueix per los Magnífics srs. De l’Ajuntament tenint que donar la medicina aurà menester per los pobres que aniran a parar à dit Hospital per la quantitat de 50 rals cada any. Aquí passen d’aconduir a ser aconduïts, en el sentit que són contractats per l’Ajuntament per a subministrar els medicaments pels pobres de l’Hospital de titularitat pública.

Finalment, a partir de la pàgina 151, els llistats de comptes es tornen anuals i s’hi relacionen els aconduïts que tenen cada any. Aquests llistats van del 1.762 al 1.779, mancant els corresponents als anys 1.767, 68, 70, 71, 75, 77 i 78. Per a cada any, hi consta el nom de cada aconduït, el nombre d’integrants, la quantitat que paga (en blat o en metàl·lic), si s’ha fet alguna gestió de passament de comptes i el nombre de cops que accedeix al servei aquell any en forma de ratlletes.

Aproximació a l’estudi de la família Forès-Carulla

En aquest punt, centrarem l’anàlisi d’aquesta família, sempre a través de la informació que ens ofereixen els seus llibres de comptes, en tres dimensions diferents i complementàries. Per una banda, es pretén fer una anàlisi estàtica, basant-nos en el model de Grup domèstic de Martine Segalen.[4] El segon enfoc, de caire històric, es centrarà en  l’estudi de l’evolució d’aquest grup domèstic al llarg dels 200 anys que estem tractant, i ho farem sota la idea de la Nissaga. I en darrer lloc, situarem la família en l’entorn social de l’Espluga de Francolí i analitzarem com s’estructuren les seves xarxes socials.

1. El grup domèstic

El grup domèstic Forès-Carulla, el definim com el conjunt de persones que viu i treballa en la mateixa casa del carrer d’en Canós número 16 de l’Espluga de Francolí. Aquest grup, atenent als criteris de Martine Segalen, seria del tipus troncal, extens i complex.  En el grup hi distingirem un nucli familiar que s’estructura com a família nuclear, convivint de forma directa i diària amb tres unitats laterals:  el grup de la botiga, el grup de serveis i el grup dels llogaters. El primer l’integren els fadrins apotecaris en període de pràctiques i que vivien a la mateixa casa que els seus mestres. El segon està format per les minyones que treballaven per a la família i convivien amb ells. I el tercer, són les persones que tenen arrendada una habitació a l’esgorfa o els baixos, o una botiga adjunta a la casa i que havien de veure’s diàriament i de forma constant.

2. La nissaga Forès-Carulla

La nissaga d’apotecaris Forès, i després Carulla, és un exemple clar d’aquesta tipologia de grup social i professional que perviu durant sis generacions sota els mateixos estendards creats pel seu fundador Francesc Forés l’any 1.725 quan obre botiga al carrer d’en Canós de l’Espluga de Francolí fins a que Artur Carulla i Ambrós el 1.923, tanca la farmàcia per marxar a Barcelona on la torna a obrir amb laboratori farmacèutic inclòs.
Per tal d’analitzar la nissaga com a un conjunt dinàmic que evoluciona al llarg del temps, estudiarem com el grup domèstic que hem vist abans, va canviant al llarg del temps. La imatge seria veure el grup domèstic com els fotogrames que formen un film, que és la nissaga.
Tan sols tindrem en compte els noms de les persones que figuren anotades en els llibres de la família i no aquells que s’hagin pogut aconseguir per altres vies documentals. Així com el grup familiar es pot considerar complet, el d’aprenents, llogaters i el de servei domèstic, és discontinu, pel que cal suposar que no anotaren tots els seus integrants al llarg de tots els anys. Per això tan sols farem referència als que figuren als llibres.

Des de l’any 1.725 al 1.920, trobem 6 grups domèstics, tal i com els hem definit anteriorment. Amb aquesta divisió volem representar cada una de les generacions que integren la nissaga: l’encapçala l’hereu, amb la seva família, que pot agrupar dues o tres generacions, i l’acompanyen els integrants dels altres subgrups esmentats. En tots els casos, l’hereu serà el primer germà que sigui apotecari o farmacèutic, i així ho fan constar en els testaments. Aquest és el cas d’Artur Carulla, que malgrat ser el quart germà, esdevé hereu. És una clara mesura de pervivència i identificació de la nissaga amb la professió, orientada a conservar el negoci per davant de tot.

El primer grup engloba els habitants de la casa des del 1.725, any en que Francesc Forès compra la casa i s’estableix com apotecari, fins el 1.754 que mor aquest. El grup familiar l’integren Francesc Forès, la seva dona Maria Àngela Monfar i els seus vuit fills Francesc, Antònia, Ramon, Josep, Antón, Mariàngela, Bonaventura i Joan. Com aprenents, trobem, ja al final d’aquest primer període, Ignasi Oriol Casany i Bonaventura Olivé.  De servei domèstic, figuren 4 minyones. Com a llogaters, trobem un fuster, mossèn Ventura Blai, els  metges el doctor Ramon Gaja  i el Doctor  Llor i 5 particulars. En total, el grup l’integren, al llarg d’aquests anys 27 persones.

El segon grup avarca del 1.754 al 1.795 i està encapçalat per l’hereu Ramon Forès i Monfar. La família la integren la seva dona, Paula Puig i Matheu, els seus fills Josepa, Mariàngela, Ramon Antón, Magí, Ignàsia, Josep Ignasi i Antònia i l’avia Maria Àngela Monfar, i les germanes de l’hereu Antònia i Mariàngela, fins el seu casament. Com a joves apotecaris, figuren anotats Ignasi Oriol Casany, Miquel Marqués i Antón Pàmies. De servei domèstic, tenim 20 minyones. No ens figura cap llogater anotat en aquest període. En total, 35 persones.

El tercer grup va de l’any 1.795 al 1.816. L’hereu i cap de casa és Ramon Antón Forès i Puig i l’acompanyen la seva dona, Rosa Pàmies i Girona i els seus fills Raimunda, Rosa, Ramon, Maria, Rosa Teresa i Mariona; així com la germana de l’hereu Antònia, fins al seu casament. No hi ha aprenents referenciats, 14 minyones de servei domèstic i cap llogater anotat. En total 23 persones.

El quart grup inclou els habitants de la casa des del 1.816 al 1.850. La pubilla Raimunda Forès i Pàmies, es casa amb Josep Carulla i Lloret, i a partir d’aquí  la nissaga pren el cognom Carulla. Amb ells, conviuen els seus fills Josepa, Raimunda, Rosa, Carme, Ramon, un fill sense nom anotat, Rosa i Trinitat; a més, hi viuen l’avia Rosa Pàmies i Girona, i les germanes de la pubilla Rosa, Maria i Mariona. Aquí ja no comptem amb cap anotació de la resta dels grups, encara que els hi puguem suposar. En total 14 persones anotades.

El penúltim grup va del 1.850 al 1.880. L’Hereu és Ramon Carulla i Forès, el primer apotecari hereu amb el cognom Carulla, es casa amb Josepa Ambrós i Brustenga i tenen 12 fills: Elvira, Elisa, Ramon, Artur, Maria Alba, Josep, Rosa, Wenceslau, Pius, Josep, Mercè,  i Octavi. Aquí ja no hi trobem cap altra persona anotada, ni del grup familiar ni de cap dels altres. Així són 14 persones, entre pares i fills.                                                           

La darrera generació que viu en aquesta casa va de l’any 1.885 al 1.923, que abandonen l’Espluga de Francolí per anar a Barcelona. Cal afegir que en aquesta generació, deixen la casa del carrer d’en canós per traslladar-se a la casa de can Cabeça, al costat de la plaça major. L’hereu és Artur Carulla i Ambrós i es casa amb Montserrat Canals i Nubiola i tenen sis fills: Josep Maria, Ricard, Ramon, Lluís, Montserrat i Mercè. Aquí tampoc comptem amb cap anotació de la resta dels grups. En total 10 persones.

En total, doncs, són 123 persones (citades en aquests llibres), les que d’una manera més o menys continuada habiten aquesta casa, compartint l’espai familiar i de negoci al llarg de dos cents anys. Com es pot observar es passa d’un grup de 3 generacions a un darrer grup d’una sola generació, i d’un grup domèstic complex a un de simple. En tots ells es manté inalterable la tipologia troncal d’un sol hereu com a cap de la família i la indivisibilitat de terres i propietats de la família.

Una visió més acurada la tindrem observant alguns trets vitals i professionals de cada un dels hereus i apotecaris d’aquesta nissaga. Les dades biogràfiques s’han extret dels llibres de comptes, de la Història de l’Espluga de Francolí[5], de l’estudi Medicina i Societat a l’Espluga de Francolí [6] i de l’obra de Ramon Jordi González [7]

Francesc Forès va néixer al Vilosell el 7 de gener del 1.679 i morí a l’Espluga de Francolí el 16 de juliol de 1.753, als 74 anys d’apoplegia o feridura. El seu itinerari professional s’inicia al Vilosell, continua a Vallbona de les Monges, fins el 1.704, després a Linyola, del 1.705 al 1.725, on se’l cita com a jove apotecari i acaba a l’Espluga de Francolí,  establert ja com Apotecari i Candeler de cera. Com ja hem dit, fruit del seu matrimoni amb Maria Àngels Monfar (cap al 1.730), té vuit fills, dels quals tan sols quatre arriben a adults És l’iniciador de la nissaga. A l’Espluga s’estableix i obre botiga al carrer d’ en Canós, a la casa que havia estat seu de la Castlania de Malet o Guimerà [8]. Serà la casa pairal de tota la nissaga fins el 1.908, que Artur Carulla es trasllada a can Cabeça, prop de la plaça de la Vila. A partir del 1.737 ja el trobem plenament establert socialment, figurant com a procurador de les Confraries del Roser i posteriorment de la Minerva. Això ens dona la dimensió ja d’un burgès, un apotecari amb relleu social i amb capacitat econòmica com per comprar una casa de renom (que ell reforma i restaura ja l’any 1.731), algunes terres i deixar quantitats importants de diners i de blat a veïns de l’Espluga.

El primogènit de Francesc Forès fou Francesc Forès Monfar, un apotecari de llarga vida i que malgrat ser el primer fill i apotecari, no esdevingué hereu per ses faltes personals, tal i com s’anota en el llibre de Crèdits. Desconeixem el cas i la gravetat d’aquests actes que provocaren que se’l desheretés. Malgrat això, la família li assigna una dot (que com era habitual en aquests casos no s’acaba de pagar fins al seu nebot Ramon Antón Forès com a hereu i marmesor) i li paga l’enterrament. Francesc Forès nasqué el 13 de gener del 1.731 a l’Espluga de Francolí i mori, als 81 anys el 19 d’agost del 1.812. El 1.750, amb 19 anys ja figura citat com a jove apotecari i del 1.767 al 68, fa pràctiques[9] a la botiga de Josep Comas Ferran [10]. Posteriorment, el 1774, treballa a la botiga de Francesc Cruells, apotecari-regent a Prats del Lluçanès.[11] El 13 de juny de 1.775 es titula com apotecari per Pere Güell, lloctinent Protomèdic[12]. El 2 de novembre de 1.767 es casa amb Maria Reixach, vídua de Pere Fina Ferrussola, apotecari d’Olost, i suposem que s’hi traslladà, ja que el trobem citat del 1.774 al 1.778 en aquesta població. D’aquest matrimoni sortirà un altre apotecari de nom Francesc Forès i Reixach. La relació amb la família Fina es farà més estreta, ja que nebots de Francesc Forés i Monfar faran les seves pràctiques en la botiga que tenien a Barcelona.

El tercer fill de Francesc Forés fou Ramon Forès Monfar, neix el 22 de març del 1.735 a l’Espluga de Francolí i mor, a la mateixa població el 28 de març del 1.795, als 60 anys d’edat, d’una pulmonia que comensá per un costipat, dé que estava ja malalt de unas tercianes que lo deixavan, ÿ emprenian. Fruit del desheretament del seu germà Francesc, esdevé hereu de la botiga i cap de la família. Consta com Apotecari i Doctor en Filosofia. Malgrat ser l’hereu, suposem que no fou titular de la botiga fins ala mort de la seva mare, ja que trobem a dos regents que gestionen la botiga, ja que les vídues d’apotecari podien ser titulars de les mateixes però no se’ls permetia preparar compostos ni cap tipus de medecina. En concret es cita a Bonaventura Olivé (1.753) i Miquel Marqués (1.763). Per altra part, Ignasi Oriol Casany (1.756-58) i Anton Pàmies(1.776)[13] consten com a fadrins apotecaris, al haver realitzat part del seu període de pràctiques necessari per a poder-se examinar i obtenir el títol d’apotecari. Cal destacar que, anys més tard i ja com apotecari establert a l’Albi, Ignasi Oriol Casany es casà amb Antònia Forès Monfar, germana de Francesc i Ramon Forés. Calia anar teixint xarxa amb professionals del ram, que reforçava tant la família com el col·lectiu. El 5 d’octubre del 1.765 es casa amb Paula Puig i Matheu, filla d’Hortensi Puig, un hisendat de l’Espluga de Francolí, la qual morí de resultas de un Aborto haventli durat sa penosa enfermetat parts de dos anys de manera que parà en una hidropesia total, després d’haver tingut set fills, dels quals tan sols en sobrevisqueren dos. Ramon Forés entra en una dinàmica d’endeutament molt gran veient-se obligat a empenyorar algunes de les propietats que tenien. El seu fill per tal de resoldre aquesta situació arriba a pagar unes 4.000 lliures a diferents creditors. Resultat d’aquesta situació, fou empresonat i com s’anota en el llibre, mori perseguit de sos contraris dels quals isqué victoriós ab sentencia dada per la R!  Sala del Crimen.[14]

La tercera generació de la nissaga l’encapçala Ramon Antón Forès i Puig. És la persona que retorna la família a un nivell de rellevància social més important: paga tots els deutes deixats pel seu pare, desempenyora les terres, compra noves propietats, resol diversos contenciosos d’herència de la seva avia, oncle i pare i reforma la casa per donar-li la categoria que li corresponia pel seu estatus social. Neix el 30 de desembre del 1.768 a l’Espluga de Francolí i mor a la mateixa població el 27 de desembre del 1.816, als 47 anys. Les pràctiques com apotecari les realitza en els anys 1.786 i 87 a les botigues de Pere Fina Ferrussola[15] i d’Ignasi Francesc Ametller, ambdós apotecaris de Barcelona i el 1.787 obté el títol d’Apotecari pel Protomedicat. El 1.795 és nomenat hereu i marmesor i comença a exercir com a titular de l’apotecaria. Es casa el 29 de desembre de 1.799 amb Rosa Pàmies i Girona, filla d’un hisendat de la Selva del Camp, de qui degué rebre una dot important que l’ajudà a resoldre la situació creditícia. Amb ella té sis fills, de quals quatre arribaren a adults. Fruït de la política corporativa seguida per la família, casa la seva pubilla amb l’apotecari Josep Carulla, la quarta filla amb l’apotecari de Cervera, Magí Llobet; i la cinquena amb l’adroguer de Montblanc Josep Torres, entrant així en la nissaga dels Torres, lligats al seu torn amb la nissaga de metges Cuscullana i Ramon de l’Espluga; i la sisena amb Sebastià Canals, adroguer de Tàrrega.

La pubilla de Ramon Antón Forès és Raimunda Forés i Pàmies, neix el 30 de novembre del 1.800 i mor el 1.854 amb 53 anys. Com ja hem dit, es casa amb Josep Carulla i Lloret el 27 de juny del 1.817. Amb aquest casament s’entronquen amb la nissaga d’apotecaris Carulla. Malgrat ser ella la titular, l’apotecari serà Josep Carulla.  Aquest neix a Cervera el 27 de juny del 1.787 i mor a l’Espluga de Francolí el 2 d’octubre del 1.842, als 55 anys. Era net d’un pagès de Vilamajor dels Prats, parròquia sufragània de Segur, poble del municipi de Veciana. Aquest pagès es casà amb Maria Carulla, nascuda a l’Àstor. D’aquest matrimoni neix Ramon Carulla i Carulla, que fou Apotecari de Cervera i que es casa amb Maria Ventura Lloret, pares de Josep Carulla. Tingueren vuit fills, dels quals tan sols tres arriben a adults. La seva primogènita la casen amb Francesc Mestres, apotecari d’Anglesola i la segona amb Feliu Vila i Bosc, adroguer de Bellpuig. Volem destacar la nota que escriu Raimunda Forès sobre la mort del seu fill, que ens dona exemple de la rellevància d’una actitud de submissió religiosa normal a l’època i difícil d’entendre avui: Òbit. Mori dit Noi Armosissim dia 13 de novembre de 1.839 (als 8 anys) en tres dias lo que yo la sua Mare vas senti mol i mol. pero es disposat de lAlticim y me comformo.

Ramon Carulla i Forés és el primer apotecari de la nissaga titular de la botiga amb cognom Carulla. Neix el 17 de setembre de 1.828 a l’Espluga i mor el 28 de març del 1.884 als 55 anys, d’un àntrax al clatell i com anota el seu fill Artur, la mort (...)fou ocasionada per un malvat tumor ó vespó que li sorti al clatell, del cual no doná importancia als primers dias per ser mon Pare de naturalesa molt robusta y cregué que alló era una tonteria. Se li aplicaren tots els ausilis terapeutics coneguts, se tingueren consultas ab metges de fora y res li va valer per lliurarlo de la mort. El dia 23 de desembre del 1.862 es casa amb Josepa Ambrós i Brustenga de can Xercavins de Rubí. D’aquest matrimoni en nasqueren dotze fills, dels quals tan sols cinc varen arribar a adults. El seu paper en la vida pública de l’Espluga fou de gran rellevància, ja que en va ser Alcalde (1.868) i President de la Societat Casino de l’Espluga i membre del Cercle Liberal[16]. Aquesta l’homenatjà amb un retrat que es conserva en el Museu de la Vida Rural i en l’enterrament feu tocar la orquestra interpretant la Marxa Fúnebre presidida per un pendó endolat.

El darrer membre de la nissaga que exercí a la botiga de l’Espluga fou Artur Carulla i Ambrós. Nasqué el 21 de març del 1.868 a l’Espluga i morí el 21 de febrer del 1.944 a Barcelona, als 75 anys. Fou el primer de la nissaga que estudià a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, acabant els estudis l’any 1.894. Al Museu de la Vida Rural se’n conserva l’orla. Amb ell es dona el salt d’apotecari oficinal a farmacèutic industrial. Primer, el 1.908, trasllada la farmàcia del carrer d’en Canós al centre de la vila; després, el 1.913, crea el laboratori farmacèutic Carulla o Carulla In-Ter, on comencen a fabricar específics amb producció industrial com la Vigorina Carulla, o l’Acetilcolina Carulla, entre d’altres; i finalment, el 1.923, trasllada la farmàcia a la Gran Via de Barcelona. Consta com a membre del Col·legi de Farmacèutics de la Província de Tarragona el 1.902, amb antiguitat professional des del 3 de novembre del 1.895. El 12 d’octubre del 1.898 es casa amb Montserrat Canals i Nubiola, amb la que tingué sis fills, dels que cinc arribaren a adults. D’aquests, el primogènit fou farmacèutic, però abandonà la professió tancant la nissaga. La gran impulsora i ànima d’aquesta renovació fou la seva dona Montserrat Canals, que amb una empenta i voluntat poc freqüents va donar a la farmàcia una dimensió social molt important i amb recursos molt migrats, donà estudis a tots els fills. Un monument a la seva memòria és a la plaça del Casal de l’Espluga de Francolí.  Artur Carulla fou soci del Centre dels Catòlics i fundador, el 1.902, de l’entitat Clam Catalanista, primera d’aquesta ideologia a la Conca de Barberà.[17]

3. La xarxa social

Entenem per xarxa social aquella estructura relacional visible o no que s’estableix entre diverses persones o estaments amb l’objectiu d’aconseguir crear un espai de poder i d’institucionalització d’un grup determinat. En el nostre cas, la xarxa social que volem estudiar és la que al llarg de 200 anys es va teixint a partir del nucli familiar de la nissaga Forès–Carulla per tal de donar consistència social i econòmica al propi grup, però sobretot contribuir al reforçament del col·lectiu de professionals sanitaris de la comarca, institucionalitzant la seva rellevància i buscant solidaritats i entramats  d’ajuda mútua en tots els camps[18].

En ells llibres apareixen una gran quantitat d’anotacions que citen persones, però sobretot actes religiosos, econòmics jurídics, farmacèutics, agrícoles, etc. Darrera de cada un d’aquests actes trobem per un costat a un membre de la família i a l’altre la persona-institució amb la que s’estableix aquesta relació. És a partir d’aquest principi que s’estableix el teixit de la xarxa social de la nissaga Forès-Carulla..

Per tal d’arribar a dibuixar un sociograma familiar, s’ha pres com a unitat de quantificació l’anotació de cada una de les visites a la farmàcia, una venda, cada gestió anotada per a resoldre un deute o qualsevol acte de tipus comptable, jurídic, comercial, etc. que s’anota. A continuació s’assigna aquesta unitat a un grup social determinat segons la divisió que es detalla més avall. Som conscients de les limitacions esmentades, però creiem que és l’únic mitjà per a establir aquest entramat de la forma més fiable possible. El total d’anotacions quantificades és de 9.279 i els grups establerts són els següents:

1.- En relació amb la família: Aquest grup l’integren els familiars que resten fora d’aquesta unitat com poden ser els parents llunyans, els padrins de bateig i els que tenen a veure amb casaments i altres esdeveniments de parentiu. Alguns d’ells coincideixen amb integrants del grup de la botiga, ja que eren del sector sanitari. Són relacions que s’estableixen per reforçar els llaços familiars i professionals. S’han quantificat les anotacions en relació a les persones que fan de padrí de bateig, i de les que tenen a veure amb el citat anteriorment. En total són 289 unitats de relació, que representen un 3,11% del total.
           
2.- En relació amb la casa: El conformen les persones relacionades amb la vida quotidiana dins de la casa com són el servei domèstic, les bugaderes i altres. Són relacions de caire molt puntual i amb poca rellevància. En aquest cas s’han comptabilitzat les anotacions dels pagaments que es fan a les minyones de casa i els serveis de bugaderes i altres persones que treballen en aquest marc. Hem trobat 338 anotacions, que és el 3,64%.

3.- En relació amb l’Església: L’integren els Rectors, Reverents, Preveres, Mossens, Hermitans, Majorals de Confraries Religioses i els organistes de la parròquia ja siguin aconduïts o amb els que mantenen algun tipus de relació concreta. Es tracta de relacions molt importants pel pes social i econòmic que tenien aquestes persones. Alguns d’ells es creuen amb membres del grup d’instruments financers, ja que eren les persones encarregades de cobrar els censals que tenien amb corporacions religioses. S’han tingut en compte el nombre de conductes que paguen, les compres de cera i altres contactes com les misses, bateigs, etc. Aquí s’ha comptabilitzat un total de 883 anotacions que representen el 9,51%.

4.- En relació amb les terres: Està format pels pagesos, llenyataires i pastors a sou de la família o que estan aconduïts a la botiga. Com en el grup segon, aquestes relacions tenen poca transcendència. S’han quantificat els treballs que realitzen aquestes persones per a la família, els memorials, debitoris i rebuts anotats i les conductes que paguen. Són 739 notes, que són un 7,96% del total.

5.- En relació amb instruments financers: El constitueixen els Col·lectors del Cadastre, del Cens del Monestir Santes Creus, de la Comanda de Sant Joan de Jerusalem, de la Reverent Comunitat de Preveres i d’altres Censals. Malgrat que quantitativament té poc pes, a nivell social tenien molta rellevància ja que estaven implicats amb uns compromisos econòmics molt importants, tant que en determinaven la pau familiar pels deutes amb els censals de la Comunitat de Preveres, que els portà a diversos judicis. En aquest cas, s’han comptat el nombre de terces i anualitats pagades i altres deutes i rebuts. Sumen 188 anotacions, que és el 2,05% del total.

6.- En relació amb la botiga: Són els metges, cirurgians, apotecaris, adroguers, personal de farmàcia, subministradors de cera, membres de la xarxa de sanitaris de la Conca de Barberà, que mantenen relacions amb la família de caire professional, familiar o que estan aconduïts. Es tracta de contactes de gran rellevància professional i corporativa, ja que tendien a reforçar justament aquest aspecte. S’ha quantificat el nombre d’anotacions de conductes, compra de medecines, padrins-sanitaris, receptes i serveis pagats per any, per part d’aquest col·lectiu o la família. S’han observat 492 anotacions, que representen el 5,30% del total.

7.- En relació amb la vida quotidiana: L’integren les persones amb ofici escrit en el llibre, que són entre d’altres, els sastres, fusters, boters, teixidors, sabaters, marxants, comerciants, oficis relacionats amb la construcció i treballadors diversos a sou de la família o que estan aconduïts. Són relacions puntuals i de caire poc rellevant. Aquí s’ha comptabilitzat el nombre de conductes, passaments de comptes, deutes, serveis oferts i els pagaments i treballs d’obrers de la construcció, per a cada any. Dins d’aquest grup s’ha trobat 1.355 anotacions, que són el 14,6%.

8.- Altres persones sense adscripció: En aquest grup, que és el majoritari, s’hi ha inclòs totes aquelles persones de les quals no es cita ofici concret i que no podem assignar a altres grups ja que tan sols en coneixem el seu nom. Malgrat aquesta rellevància numèrica, son relacions poc importants socialment. La seva transcendència és tan sols a nivell econòmic, ja que es tracta de la major part dels seus clients. Hem trobat 4.995 anotacions que representen el 53,83% del total.

Aquestes dades, de forma gràfica, ens donen la següent estructura:
           

Com es pot veure, quantitativament, la xarxa social s’orienta bàsicament als clients aconduïts a la botiga (68,43%), malgrat siguin relacions de caire puntual i de poca rellevància en si mateixes. Les que tingueren més transcendència social, professional i econòmica representen un total de 7’35% i són els grups relacionats amb la botiga i amb els instruments financers (5 i 6).

La casa i les terres

Com ja hem dit, la casa pairal de la nissaga està al carrer d’en Canós número 16 de l’Espluga de Francolí. La casa la comprà Francesc Forès cap al 1.725, quan arriba de Linyola. En aquesta hi instal·la la vivenda i la botiga. Aquesta casa, havia estat propietat per la castlania de Guimerà o de Malet,[19]de la que encara es conserven uns escuts a la portalada principal. Considerem aquest fet important, pel que representava aquesta i que denota el bon nivell econòmic de Francesc Forès i la seva inquietud per donar relleu social a la seva casa i ofici.

A la casa s’hi podia accedir per dos nivells: el principal, des del el al carrer d’en Canós que donava a la planta baixa i la botiga, i un d’inferior, per la carretera de Montblanc, per on s’accedia a l’hort. Tenia quatre nivells: un soterrani, una planta baixa i dos pisos. En el soterrani, hi havia el celler, els cups i les botes on es guardava el most i el vi. A la planta que donava al carrer, hi havia la botiga i la rebotiga, una cambra fosca, que tenia llogada el Doctor Gaja, i un local que tenien llogat a un fuster. D’aquí, per una escala, s’accedia a l’hort on hi havia el pou i un aljub, gàbies d’animals i on devien conrear, a més d’algun arbre fruiter i productes per la seva subsistència, plantes medicinals per a la farmàcia. El primer pis contenia les habitacions principals o alcoves, la cuina,  el menjador, la sala d’estar i la galeria exterior. En els pisos superiors hi devia haver més cambres, normalment pel servei domèstic i altres membres de la família. Més amunt, sota teulada, hi havia l’esgorfa, on tenien un habitatge també llogat. Dalt de tot de la casa hi havia un espai anomenat Solanet, situat al costat on venia el sol, i que servia per estendre roba. Els dos pisos alts de la façana posterior la formaven unes galeries descobertes porticades que donaven a migdia, sobre l’hort.

Entre els anys 1.731 i 1.733, Francesc Forès feu la primera reforma de la casa i anotà les despeses de materials, mestres de cases i obrers que pujaven a més de 441 lliures. Són obres bàsicament per restaurar la casa, que amenaçava gran ruïna. Es fa la paret de l’hort, es restaura la teulada i la volta i paret antiga del solanet, es redifica la cantonada que mira a migdia, es fa una reixa per a la rebotiga i es blanquegen les cambres de baix. Posteriorment, el seu net Ramon Antón Forès, del 1.796 al 1.813, va fent una sèrie de millores a tota la casa que li pugen 997 lliures 6 sous i 3 diners. Són obres, ja no tant de restauració com d’engrandiment i ennobliment de la casa que identifiqués un nivell social i una categoria professional amb unes condicions materials: entre altres coses, daura i guarneix amb borles els marcs de les portes; posa vidres grans; engrandeix l’hort i el fa arribar fins a la carretera de Montblanc. També refà la façana principal obrint una balconada a l’alcova principal; construeix uns graners i l’escala que permetia accedir de la planta baixa a l’hort. De la botiga no en diuen res els llibres, però suposem que havia de ser semblant a les que es descriuen en diversos inventaris notarials com el que estudia Josep Maria Pla Dalmau de la farmàcia de Torelló.[20] Aquest fou l’espai de convivència i treball de sis generacions d’apotecaris amb les seves famílies i altres persones amb qui el compartiren. És l’espai que dona la identitat i defineix a la nissaga Forés-Carulla.

Les terres, a més de proveir d’alguns productes d’alimentació, eren sobretot instruments de comerç i de rellevància social que els situaven en l’escala dels terratinents i hisendats. Per això Francesc Forès, arribat a l’Espluga, s’afanya a adquirir aquestes propietats i els diferents hereus a conservar-les, quan es podia i incrementar-les. En els llibres es citen fins a 14 finques o troços: la Vinya d’aprop, Pla de Cervera (Mas de Mora), els Argelics, Camí de Poblet, Font d’en Cuch, Camí de la Guàrdia, la Sort, lo Campaner, el Peu del Bosc, l’Olivà, Milmanda, l’hort de casa, l’Era i la Pallissa. Totes elles són propietats de mitjana i reduïda extensió i de monocultiu que es situen en l’entorn més immediat del poble. De les que en tenim constància escrita, s’anota la superfície, en jornals i vuitens i setzens de jornal,[21] i cost del Cadastre, i sumen gairebé 10 jornals, que representen 56.274m² que equivaldrien a 562,74 hectàrees, i per les que l’any 1.795, paguen un total de 16 lliures i 12 sous. Aquest patrimoni el van adquirint al llarg d’aquests 200 anys, però, com hem dit, suposem que fou Francesc Forès el que comprà bona part d’aquestes terres. Posteriorment, el seu fill i hereu ha d’empenyorar-ne algunes per poder pagar deutes, fins que el net les recupera (pagant un total de 2.241 lliures) i en compra de noves per Compra de Gràcia (per valor de 500 lliures) o adjudicant-se un deute no abonat. Aquestes terres estaven dedicades principalment a vinya, oliverar, sembradura, bancals de secà i l’hort. La família tenia un bon nombre de pagesos que els conreaven les terres. S’anoten un total de 74 noms de pagesos, que els arriben a costar 166 lliures, 1 sou i 15 diners. Aquests pagesos poden, caven, veremen, esporguen, cloten, lliguen  i porten feixos i llauren.                    
                                  
Conclusions

Com hem anat veient al llarg d’aquest article, els llibres de la família Forès-Carulla constitueixen en si mateixos, el testimoni i la memòria de sis generacions d’apotecaris que mitjançant estratègies diverses, però essencialment corporatives, aconsegueix consolidar-se dins de l’estament hisendat del poble i entrar en connexió amb una extensa xarxa social i professional de la comarca. El que defineix, caracteritza i diferencia a la família és la botiga, l’apotecaria. Per això, totes les seves accions van adreçades a reforçar la vinculació família-professió. Tant és així que arriben trencar certes normes d’herència típiques de Catalunya: per testament, l’hereu no era el primogènit sinó el que fos apotecari. La botiga per sobre de la tradició. El nucli s’identifica de tal manera amb l’ofici, que és aquest el que prevaleix sobre l’individu, i això no es trenca fins a la setena generació, ja en ple segle XX.

Per acabar, voldríem recordar una idea amb la que hem començat: els apotecaris Forès-Carulla viuen de ple l’actualitat del seu temps en tots els aspectes. A nivell social estan molt ben integrats en l’entorn local, comarcal i fins i tot barceloní; i professionalment es situen en la normalitat científica i de la farmàcia del seu temps. Tots els elements estudiats ens donen la imatge d’un col·lectiu obert al seu temps i en plena consonància amb aquest, i això sempre desde i a partir de la família com a nucli essencial que conforma tota la seva vida-professió.

Serveixin aquestes pàgines d’homenatge a aquells ciutadans que visqueren en plenitud i sapigueren erigir una casa i en aquesta la família i l’ofici, l’ofici d’apotecari.

Bibliografia

HAREVEN, Tamara K.: Historia de la familia y la complejidad del cambio social. Boletin de la Asociación de demografía histórica. Vol. XIII.1. pags. 99-149. 1.995

JORDI i GONZÁLEZ, Ramon: COLECTANEA de “Speciers”, mancebos boticarios, boticarios, farmacéuticos practicantes de farmacia y farmacéuticos en Cataluña (1.207-1.997). Funcació Uriach 1.838. Barcelona. 2.003

LINDEMANN, Mary: Medicina y Sociedad en la Europa Moderna 1.500-1.800. Siglo XXI Editores. Madrid. 2.001

PLA i DALMAU, Josep M.(i altres): Una farmacia del siglo XVIII. Annals de l’Institut d’Estudis Gironins. Girona. 1.998

ROCA I ARMENGOL, Jordi: Història de l’Espluga de Francolí. Vol. IV. L’Edat Moderna. Pagès Editors. L’Espluga de Francolí. 2.002

ROCA I ARMENGOL, Jordi: Història de l’Espluga de Francolí. Vol. V. Segle XIX. Pagès Editors. L’Espluga de Francolí. 2.000

SEGALEN, Martine: Antropología Histórica de la Familia. Taurus Universitaria. Madrid. 2.004

TORRES I SANS, Xavier: Els llibres de família de pagès. Memòries de pagès. CCG Edicions. Biblioteca d’Història Rural. Col·lecció Fonts n.1. Girona. 2.000

VALLRIBERA, Pere i CALBET i CAMRASA, J.M.: Medicina i Societat a l’Espluga de Francolí (segles XVIII-XIX). Revista catalana d’Història de la Medicina i de la Ciència. Gimbernat. Vol. XI. Pags. 7-273. Seminari Pere Mata de la Unitat de Medicina Legal i Laboral i d’Història de la Medicina. Departament de Salut Pública de la Universitat de Barcelona. Barcelona. 1.989

VELA i AULESA, Carles: Les compravendes al detall i a crèdit. El cas dels especiers i els candelers. Quaderns d’Història. n. 13. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Barcelona. 2.007

ZARZOSO, Alfonso: Protomedicato y boticarios en la Barcelona del siglo XVIII. DYNAMIS. Vol. 16. pags.151-171. Universidad de Granada. Granada. 1.996.


[1] Vegeu Lindemann, Mary (2.001)
[2] Sobre els llibres de família, vegeu Torres, Xavier (2.000).
[3] Sobre la problemàtica del comerç dels apotecaris, vegeu Vela i Aulesa, Carles (2.007)
[4] Vegeu Segalen, Martine (2.004)
[5] Roca i Armengol, Jordi , volums IV (2.002) i V (2.000)
[6] Vegeu Vallribera, Pere i Calbet, Josep Maria (1.989) 
[7] Vegeu Jordi i González, Ramon (2.003)
[8]Sobre les Castlanies de l’Espluga de Francolí, vegeu  Roca i Armengol, Jordi (2.002), pag. 87
[9] Sobre les pràctiques que havien de fer els joves apotecaris, vegeu Vela i Aulesa, Carles (2.006). 
[10] Josep Comas i Ferran era apotecari a Barcelona, membre del Col·legi d’Apotecaris de Barcelona amb apotecaria oberta a la plaça Nova. Jordi i González, R. Ob.cit
[11] El 1.774, el substitut lloctinent del Protomèdic Pere Cornago visita la botiga dels “fills de Forés”, coneguda com la “Botica de Forés” i el rebia el jove apotecari Francesc Forés, en lloc del titular-regent d’aquesta, Francesc Cruells, absent, a Barcelona pels seus negocis. Cornago li ordena que en un termini de vuit dies es presenti Francesc Cruells “para rendir cuentas” de la visita, ja que se l’havia trobat “mal condicionado de medicamentos”. Jordi i González, R. Ob.cit.
[12] Per informació sobre el protomedicat, vegeu Zarzoso, Alfons (1.996) i demés articles de la revista Dynamis, vol. 16 del 1.996.
[13] Ignasi Oriol Casany, com a fadrí apotecari, té un sou mensual de 2 lliures i a més se li proporciona: 3 parells de sabates, 2 camises, 1 jupa, 1 camisola i pell per calças, així com diversos pagaments en diners. I Antón Pàmies, com a Jove Apotecari, reb 54 lliures de soldada per tot lo temps he habitat en sa casa.
[14] La Real Sala del Crimen era la  Sala tercera de la Real Audiència, encarregada d’assumptes penals.
[15] Pere Fina és l’apotecari d’Olost amb botiga a Barcelona a la pça de Santa Anna, amb la vídua del qual s’havia casat el seu oncle Francesc Forés i Monfar. Com hem anat veient, els llaços familiars van marcant les diferents activitats dels seus membres. Jordi i González, R. Ob.cit.
[16] Vegeu Història de l’Espluga de Francolí, vol. s. XIX, (2.000) pag. 100.
[17] Vegeu Història de l’Espluga de Francolí, vol. s. XIX,(2.000) pag. 265
[18] Per a més informació sobre l’estat de l’estudi de les xarxes socials, vegeu Hareven, Tamara K. (1.996).
[19] Veure Roca i Armengol, Jordi (2.002) pag. 262
[20] Pla i Dalmau, Josep Maria (i altres)  (1.998)
[21] El jornal era l’extensió de terra que es podia llaurar en un dia, normalment amb una parella de bous.
A  l’Espluga de Francolí equivaldria a 6.084 m².