Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 9 de març del 2013

DE LA REBOTIGA AL LABORATORI: UNA NISSAGA D’APOTECARIS ENTRE DUES ÈPOQUES (1704-1956)




El dia 7 d’octubre del 2009 se celebrà a la seu de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, la sessió inaugural del curs 2009-2010 de la Societat Catalana d’Història de la Medicina. Reprenent la tradició iniciada en anys anteriors, aquesta sessió es feu de forma conjunta amb la Societat Catalana d’Història de la Farmàcia.

És important a tots nivells destacar el fet mateix d’aquestes sessions conjuntes de les dues Societats. Més enllà de la perspectiva de cada una, no es pot oblidar que treballen en un mateix camp: el sector sanitari. A més, la història d’ambdues professions ens ensenya l’estreta i la fructífera vinculació, a vegades mal entesa, que des de sempre hi ha hagut entre metges i farmacèutics. Una relació, cal puntualitzar, en la que sempre hi
ha hagut qui ordenava i qui fabricava. El metge receptava i el farmacèutic era qui elaborava els preparats receptats pel metge.

Una remarca prèvia. Algú podrà pensar que aquest article cau en el que poden semblar esquematismes i potser simplificacions. No es pretén ser ni exhaustiu, ni políticament correcte. Com es podrà comprendre, no es pot abastar en poques pàgines, la totalitat dels fets i de les persones que visqueren al llarg d’aquests segles i que desenvoluparen la professió farmacèutica. (2) Els historiadors tenim el vici de buscar línies explicatives que ens facin entendre l’esdevenir en una temporalitat llarga. Per això intentem dibuixar esquemes evolutius. Creiem que aquests esquemes ens ajudaran a contextualitzar el transcurs d’una nissaga d’apotecaris de l’Espluga de Francolí.

Ja fa uns dos anys vaig descobrir, en el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, tres llibres de comptes de la nissaga d’apotecaris Forès – Carulla d’aquesta població. Des d’aleshores treballo en el seu buidatge i interpretació. Fins ara he abordat la part corresponent a l’estructura de la nissaga en si mateixa, tot l’aspecte comercial de la botiga i l’activitat que com a candelers de cera també exerciren de forma paral·lela a la d’apotecaris. Aquests estudis, han estat publicats en la Revista de la Societat Catalana d’Història de la Farmàcia.

Aquests llibres, manuscrits, s’inicien el 1704. En un primer moment recullen dades de conductes, comptes i deutes de la botiga, però cap a finals del XVIII, incorporen altres anotacions de caire professional, familiar, de la hisenda, de la casa, d’impostos, censals, litigis diversos i fins i tot escrits d’opinió sobre esdeveniments del moment, com és el cas d’un escrit sobre Godoy. Amb això s’enllacen amb la tradició dels llibres de família o llibres de pagès, (4) escrits bàsicament per pagesos hisendats i altres professionals per deixar constància de les seves arrels i patrimoni als hereus, a la vegada que es duia un control del negoci. Realment uns instruments riquíssims per fer el que s’ha anomenat la història des de baix. Uns instruments que ens proporcionen elements que deixen entreveure mentalitats a través de les quals podem dibuixar una posició social dominant.

Unes llibretes, per altra part, habituals tant a casa de metges com d’apotecaris i que ens donen el vessant més personal i social d’aquests professionals i que ens recorden que a més de metges o d’apotecaris, també havien d’exercir de botiguers i de comerciants, una preocupació que en molts casos havia de marcar i desdibuixar l’objectiu bàsic d’ambdues professions.

LA NISSAGA D’APOTECARIS FORÈS-CARULLA
A partir d’un enfocament d’història social de la ciència, pretenem presentar una visió de l’evolució d’una nissaga d’apotecaris i com aquesta s’adapta als esdeveniments del seu temps. Un temps, entre els segles XVIII i XX crucial en la història de la ciència en general i de la farmàcia en particular, ja que es produeix el canvi més significatiu en la història d’aquesta professió: el pas d’apotecari a farmacèutic, (5) el pas d’artista a científic.

Entenem per nissaga aquell grup de persones entroncades de forma directa per relacions familiars de primer grau i que constitueixen una unitat social, d’habitatge i professional i que perviu de forma més o menys continuada en el temps al llarg de diverses generacions.

Els apotecaris Forès, i després Carulla, són un exemple clar d’aquesta tipologia de grup social i professional que perviu durant set generacions sota els mateixos estàndards creats pel seu fundador Francesc Forès l’any 1725 (6) quan obre botiga al carrer d’en Canós de l’Espluga de Francolí fins a que el seu nét cinquè, Josep Maria Carulla i Canals, llicenciat en farmàcia per la Universitat de Barcelona, abandona la professió.

Tan sols a nivell orientatiu, voldríem indicar que l’estudi de nissagues i onomàstiques de farmacèutics i apotecaris i, en general, genealogies de professionals del sector sanitari, ha estat des de fa temps una línia d’investigació força utilitzada tant per historiadors de la ciència, com professionals del ram. Alguns exemples els trobem en la monumental obra del Doctor Ramon Jordi, (7) el mateix Diccionari Biogràfic de Metges Catalans de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (8) o en nombrosos estudis publicats en aquesta
Revista, (9) així com en diverses Tesis Doctorals. (10) De tots ells cal destacar l’interès com a estudis de cas, el treball de recerca d’arxiu i la confecció de la història des de baix, molts cops poc valorada ja que tracten de personatges de relatiu relleu científic però que han estat els que han vertebrat el sector sanitari en el territori en el nostre país. En paraules de Ramon Jordi, és la necessitat de dotar-nos del coneixement de la microhistòria, el substràtum humà, per tal de poder construir la macrohistòria.

La nissaga Forès-Carulla, la situarem en dos marcs diferents. El primer serà dins l’enfoc de la sociologia de la ciència i el segon, en el context de la història de la farmàcia. En primer lloc, i de forma molt general, la sociologia de la ciència ens defineix una estructura bàsica de les Comunitats científiques dividint-les en tres cossos: (11) un estament minoritari de caire capdavanter; un de majoritari de difusor i un de variable, resistent a tot canvi evolutiu.

Per les seves diferents característiques evolutives, que veurem més endavant, cal situar la nissaga Forès-Carulla en el segon grup, al costat d’altres famílies com la dels Cuatrecases de Camprodon, (12) els Rabassa de Calella, (13) els Arsaguet de Manresa (14) i tantes d’altres que arreu de Catalunya conformaren la xarxa professional de la farmàcia en el territori. Amb alguna excepció, com el cas de Josep Cuatrecasas, botànic de gran relleu, cap del seus membres exercí un paper molt destacat i de primera línia en el món de la farmàcia, ni exercí cap tipus d’altes responsabilitats de caire administratiu, formatiu o científic. No foren nissagues d’avantguarda, però sí un grup que es mantingué fidel a la professió i a la realitat que aquesta visqué en cada moment. La seva importància rau justament en aquest paper de pervivència, d’implementació i d’institucionalització dels canvis que s’operen.

Són clars representants d’un conjunt molt ampli, la majoria de la comunitat professional, que té la funció de difusió del saber i l’experiència arreu de Catalunya. De fet, sense aquest estament de reraguarda, els canvis operants en l’avantguarda no haguessin pogut assentar-se ni esdevenir una realitat en si mateixa. D’aquí la gran importància de l’estudi d’aquests grups socio-professionals que a primer cop d’ull poden semblar insignificants, ja que no aporten grans elements innovadors i no tenen un relleu científic notori, però que al cap i a la fi esdevenen l’instrument de sedimentació del saber i de la professió. L’estudi en profunditat d’aquest grup ens ha de permetre conèixer quins eren els coneixements que es transmetien, de quina manera i amb quin resultat. Tot un projecte de futur.

Al costat de les inquietuds i de les iniciatives de la comunitat que es mobilitzava tant per restaurar, conservar o avançar, una majoria del col·lectiu es mantenia al peu del taulell, massa preocupat per la seva botiga i de cobrar els deutes pendents. Seran tan sols els farmacèutics amb un cert relleu social i econòmic a ciutat, i de forma especial aquells que figuren en les altes instàncies corporatives i universitàries, els que es podran preocupar pel seu esdevenir professional. Seran aquests els que intervinguin a nivell polític i científic i en els mitjans de comunicació corporatius. (15) I ho faran tant des de l’avantguarda com des de la resistència. Tots ells sota la mateixa preocupació: la crisi i la pèrdua d’un model. Uns voldran obrir per adaptar-se i els altres tancar per conservar.

L’altra dimensió en la qual cal situar l’activitat d’aquestes nissagues, la veurem en el marc de la història de la farmàcia. A grans trets, i sense voler ser exhaustius, entre els segles XVIII i XIX, s’institucionalitza un nou model d’estat i amb ell l’entrada d’una nova corrent política i administrativa de base francesa però amb tots els components legislatius i estructurals de Castella. És la Il·lustració. Encara que de forma molt lenta i desigual, totes les estructures socials, polítiques i administratives se’n veuen afectades i de forma molt especial les lligades a les professions del sector sanitari. I dins d’aquest, el canvi es concreta, d’una forma molt genèrica, en el pas de l’apotecari al farmacèutic.

El model medieval d’apotecari-aromater-candeler-especier-pharmakopulo -i tants d’altres termes que hi podríem afegir- de caire molt heterogeni i complex, evoluciona vers l’especialització al llarg del Renaixement i l’Edat Moderna, de forma lenta i conservant essencialment els mateixos components fundacionals. A grans trets, és un procés tendent a l’homogeneïtat de la professió. Pel camí s’abandonen competències com la de la cereria. S’alliberen del lligams que tenien amb altres comunitats com serien la dels propis candelers de cera, els adroguers, els herbolaris i, en general, tot un conjunt de sabers i persones practicants de la medicina anomenada popular, que es queda fora dels estaments més avançats.(16)

És difícil, avui, mantenir la idea de les Revolucions en el món científic, enteses com a un canvi sobtat, homogeni i radical d’estructures. Més aviat cal parlar d’una evolució que en un moment donat pateix un canvi de ritme. Però un canvi de ritme no significa un trencament sinó una acceleració d’aquesta evolució. Els elements integrants de la professió continuen essent els mateixos, però la intervenció de factors externs com els de caire polític, cultural, social i econòmic fa que aquests s’adaptin a les noves realitats. Aquest canvi de ritme evolutiu, com qualsevol tipus de canvi, es produeix després d’una llarga etapa d’estancament progressiu que porta a un període de crisi. Si una comunitat sap modificar els factors crítics, en surt reforçada i construeix una alternativa. Aquest esquema es produí de forma clara en el món de la professió farmacèutica des de finals del segle XVIII a ben entrat el segle XX.

Però, a més, aquest procés evolutiu d’estancament-crisi-renovació, es viu també a diferents ritmes, depenent de la distància del centre administratiu-formatiu. A ciutat, i sobretot a la universitat, els canvis i els factors de crisi són més evidents. No es pot parlar de desconnexió entre món rural i urbà, ja que els joves apotecaris tornaven arreu amb el debat i les novetats sota el braç. Però sí parlarem de la incapacitat d’assimilació per part de les velles estructures corporatives, de l’allau de novetats que apareixen al llarg del segle XIX. És el resultat d’aquest canvi de ritme, d’aquesta acceleració sense precedents. Són anys de col·lapse institucional. Aquest fet es demostra clarament si observem l’estancament en el que viuran els apotecaris de l’Espluga de Francolí des de mitjans de segle XVIII a mitjans segle XIX. Tot el debat i la renovació que fa sobre la necessitat d’una nova farmacopea (17) o els intents d’un nou sistema formatiu, passaran inadvertits per aquests professionals, com ja hem dit, massa preocupats per mantenir el seu propi negoci.

A més, aquest canvi no es realitzarà de forma homogènia: per una part podem observar elements d’evolució ràpida, com els que tenen lloc a nivell polític; i d’altres de canvi lent, al costat de factors resistents i que perseveren, com la pervivència en les farmacopees espanyoles de la Tríaga. (18)

I parlem de canvi lent, per exemple, prenent el cas de la reforma del model de formació dels apotecaris. Un model que anirà evolucionant lentament des de mitjans del segle XVIII i al llarg del segle XIX, i que s’institucionalitza, després de llargs debats i polèmiques, amb la creació del Col·legi de Sant Victorià i sobretot amb la Llei Pidal de 1845 i la Llei de Moyano de 1857 i les progressives reformes que es donen, quan es creen les primeres Facultats de Farmàcia. (19)

O per què, no parlar d’un altre procés de molt progressiva i polèmica instauració. Just quan s’havia començat a dibuixar un model contemporani de farmàcia, s’inicia un altre gran esdeveniment, resultat, com sempre, de fets anteriors. És l’aparició del medicament industrial, primer fet en laboratoris annexos a les farmàcies i després ja com a una indústria independent. (20)

El factor que actua com a punta de llança i de dinamitzador en el sí de la Comunitat, serà la possibilitat de sintetitzar els principis actius dels simples, que abans calia extreure per mètodes tradicionals. És la química moderna la responsable d’aquest factor. (21) I aquí és on es pot observar millor la dialèctica mantinguda entre el sector d’avantguarda i les maniobres de resistència del sector escolàstic, dels que parlàvem abans. Mentre
que els primers són partidaris d’una ràpida instauració dels mètodes que aportaven la química i la farmacologia, els altres estarien essencialment preocupats per mantenir privilegis i sistemes de caire corporativista com a única resposta a l’aparició d’aquests factors de crisi professional. Al final però, i com acostuma a passar en debats maximalistes, s’imposa un camí intermig.

Els primers aconsegueixen introduir els principis i mètodes químics, dels que en sortiran nous camps d’actuació i noves figures de professional; i els segons, unes ordenancesforça restrictives amb elements altament corporativistes. Així, finalment es consolida el nou model de farmacèutic: un professional de nivell universitari, que monopolitza el sector de la preparació i venda del medicament i sota una legislació i unes estructures professionals pròpies.(22)

Al costat d’aquests canvis, evolucions i resistències, dos elements definidors d’aquestes famílies perviuen i es mantenen inalterables al llarg de la seva existència: el seu caràcter de botiguers i la seva estreta vinculació amb la realitat social, econòmica i política local, en el cas de la nostra nissaga, a l’Espluga de Francolí.

Tota aquesta evolució, des de la rebotiga de l’apotecari de model medieval al laboratori farmacèutic que fabrica medicaments de forma industrial serà el que d’una forma directa i continuada viuran els Forès-Carulla. Vegem-ne les fases concretes i els seus protagonistes.

DE LA REBOTIGA AL LABORATORI

Fase fundacional: Francesc Forès (1725-1753)
El primer apotecari del que en tenim notícia amb cognom Forès és Francesc Forès, pel que el considerarem com a creador de la nissaga. Francesc Forès va néixer al Vilosell el 7 de gener del 1679 i morí a l’Espluga de Francolí el 16 de juliol de 1753, als 74 anys d’apoplegia o feridura. El seu itinerari professional s’inicia al Vilosell, continua a Vallbona de les Monges, fins el 1704, després a Linyola, del 1704 al 1725, on se’l cita ja com a apotecari (23) i acaba a l’Espluga de Francolí, establert ja com apotecari i candeler de cera.

Justament per aquesta doble funció se’l pot considerar encara dins del model medieval en tots els seus elements, per l’heterogeneïtat professional i pel seu procés formatiu. A l’Espluga s’estableix i obre botiga al carrer d’en Canós, en una casa que havia estat seu de la Castlania de Malet o Guimerà. (24) A partir del 1737 ja el trobem plenament establert socialment, figurant com a procurador de les Confraries del Roser i posteriorment de la Minerva. (25) Això ens dóna la dimensió ja d’un burgès, un apotecari amb relleu social i amb capacitat econòmica com per comprar una casa de renom i algunes terres i deixar quantitats importants de diners i de blat a veïns de l’Espluga. Eren temps de successives crisis alimentàries, fruit de períodes de forta sequera, estralls de desastres naturals i de confrontacions militars, que havien portat a l’escassetat de gra, la base productiva de l’Espluga. Molts pagesos als que Francesc Forès dóna blat, no havien pogut plantar permanca del cereal.

A grans trets representa una etapa de fort creixement econòmic, social i professional. Amb ell s’inicien les anotacions en els diferents llibres de comptes, de les que en destaquem les referents a les Conductes de caire privat, entre d’altres amb tota la Comunitat de Preveres de la parròquia de l’Espluga, cessió de Censals, establiment d’un sistema de comerç de blat; (26) i tot el referent a la funció com a candeler de cera. De fet seran aquests negocis paral·lels els que ajudin a mantenir en bon estat el propi negoci d’apotecari.

Fase d’institucionalització: Ramon Forès, Ramon Anton Forès, Josep Carulla i Ramon Carulla Forès (1753-1884)
La segona etapa de la nissaga segueix un procés discontinu d’estancament i d’institucionalització com a tal. La integren quatre generacions d’apotecaris que representen una etapa d’assentament a nivell local molt important arribant a les més altes instàncies polítiques i administratives de l’Espluga. Tots ells segueixen el sistema de formació establert, amb pràctiques a casa d’apotecaris de Barcelona (27) i evolucionen lentament cap a una especialització de l’apotecaria. Això es concreta, per exemple, en l’abandó de la l’activitat de candeler de cera, que de forma paral·lela havien estat exercint des de l’edat mitjana els apotecaris i els especiers. (28)

L’única excepció al sistema formatiu esmentat, és Ramon Carulla i Forès, que obtingué el títol de Batxiller en Farmàcia per la restaurada Universitat de Barcelona, el juny del 1850, als 21 anys. (29) Malgrat això, continuà dins el mateix paradigma dels seus antecessors, basat en l’oficina d’apotecaria de caire artesanal i de tot el sistema comercial tradicional basat en les conductes. És la generació que farà de pont entre aquesta concepció i la que protagonitzarà la posterior, en el nostre cas, el seu fill Artur Carulla i Ambròs. Per això encara l’hem volgut mantenir dins d’aquest grup.

El fet de mantenir el sistema de formació antic, suposarà un retrocés substancial en l’escala professional, quedant d’aquesta manera ancorats en el model antic. Durant aquests anys diversos fadrins apotecaris passaran per casa seva seguint el seu procés formatiu. També acolliran diversos apotecaris que regentaran la botiga en períodes intergeneracionals. (30) Al manteniment del sistema comercial de Conductes particulars heretades del fundador, hi afegiran una altra modalitat al ser aconductats ells per l’ajuntament per subministrar medicaments a l’Hospital de Pobres de l’Espluga de Francolí. El sistema, però, s’observa com a deficient com a tal donat l’alt grau d’endeutament que els provoca, arribant a una situació de fallida.(31) En general, és una època d’alts i baixos de caire econòmic, ja que es veuen obligats a comprar censals, empenyorar terres i a endeutarse molt. Però també, en un període de bonança, i quan sumen al negoci d’apotecari altres línies de negoci (32) i aportacions econòmiques fruit d’estratègies matrimonials amb famílies hisendades, aconsegueixen reflotar-lo, desempenyorar terres i adquirir-ne de noves, ampliar i restaurar la casa i adquirir mobiliari i altres béns de consum que els situa dins la classe benestant de l’Espluga. (33)
·
Fase d’expansió: Artur Carulla (1884-1944)
Amb Artur Carulla i Ambròs (1868-1944) s’inicia la tercera fase d’evolució de la nissaga que representa un canvi d’orientació complet respecte dels esquemes dels seus antecessors. Seria el que abans citàvem com a canvi de ritme evolutiu. I es demostra com una evolució molt substancial:

- l’any 1894 es llicencia en Farmàcia a la Facultat de la Universitat de Barcelona (34)
- l’any 1902, es col·legià en el Col·legi de Farmacèutics de Tarragona (35)
- el 1908, trasllada la farmàcia del carrer d’en Canós al centre de la vila
- el 1913, crea els Laboratoris Bioquímics Carulla,
- i finalment, el 1923, trasllada la farmàcia i el laboratori a la Gran Via de Barcelona

Es tracta de 5 fets de crucial importància en l’esdevenir tant de la família com de la botiga. Amb aquests canvis recupera el camp i el temps perdut en les generacions anteriors. Aquests fets el situen altre cop en l’esquema avançat de la professió. És el pas definitiu de l’apotecari al farmacèutic.

Però també cal destacar un canvi de concepció essencial i que el situa en la modernitat: de la vivenda-botiga com a casa pairal i de negoci passa a la botiga-negoci independent. Si sempre l’apotecari havia tingut un nivell de mobilitat professional molt reduït a causa de la càrrega infraestructural que arrossegava, Artur Carulla demostra com els temps havien canviat: en 15 anys canvia dos cops la seu del negoci i el separa físicament de la vivenda familiar. Primer, el 1908, de la casa situada al límit del poble es trasllada al centre neuràlgic, al costat de la plaça major i després, el 1923, a Barcelona, a la Gran Via, al centre del nou eixample. D’un petit burgés de medi rural, passa a burgés urbà, una evolució molt important que l’acosta a nous cercles de negoci. Però al mateix temps, d’un nivell de privilegi en el que vivia a l’Espluga, passa a un nivell d’anonimat a ciutat. És el preu del canvi d’època i de mentalitat.

I encara un canvi que creiem encara de més transcendència: la creació del laboratori com a centre de fabricació industrial de medicaments. (36) Ja hem apuntat abans el context d’aquest canvi. Amb aquest laboratori farmacèutic puja un nou graó en l’estament corporatiu, ja que transforma la botiga d’elaboració artesanal de compostos oficinals, en empresa industrial. (37) En aquest fet, hi intervenen de forma directa i decisiva dues persones: la seva dona i el seu cosí, el Dr. Valentí Carulla i Margenat. (38) Aquest l’ajudà a introduir-se en el món de la professió a ciutat i li procurà la fórmula del medicament que més relleu tingué, dels que ell fabricà: la Vigorina Carulla, registrada ja com a marca, el 1914 i que no deixaren de fabricar fins el 1954, quan els retiraren la llicència.

I per altra banda, la seva dona. Es tracta de Montserrat Canals i Nubiola, que es casa amb Artur Carulla el 1898. Filla d’industrials dels vins i caves Canals i Nubiola de SantEsteve Sesrovires, fou formada i educada en una casa de classe benestant del barri de Sants. Amb un nivell d’iniciativa i una mentalitat molt moderna poc comunes en una dona del seu temps, fou capaç de motivar i empènyer el seu marit, amb una mentalitat
molt conservadora, propera al carlisme, a realitzar tots aquests canvis i realment trencar amb les línies essencials mantingudes per la família al llarg de més de 200 anys. Realment fou la Vigorina Carulla, normalitzador de l’organisme amb retard nutritiu, el producte que més relleu donà a aquest laboratori i el que els va empènyer a fabricar altres complexos vitamínics i recalcificants com el Iodorgan, el Citokal o l’Histocalcium Carulla.

A més s’inicien en tècniques de marketing i de publicitat modernes. Anuncis de la Vigorina Carulla apareixen en alguns mitjans de difusió professionals, (39) s’elaboren estands artesanals i objectes publicitaris com targes postals amb imatges del Monestir de Poblet (40)  i iconografia típica de l’època.(41) Però l’element publicitari més notori i innovador, fou sens dubte l’Agenda mèdica “Carulla”, a la que hi afegien un cistell de peres de l’hort de la família i una carta personal del farmacèutic al metge. Aquesta agenda, fou creada per Lluís Carulla, que la preparava de forma artesanal a casa seva amb una encunyadora inventada pel seu pare Artur Carulla. Era un tipus de dietari format per 12 fascicles mensuals amb pestanyes per a cada dia. Tenia una versió rústica, per als metges i clients habituals i una de luxe, relligada amb pell fina i cantoneres daurades per a personalitats i clients selectes com per exemple Miguel Primo de Rivera o Indalencio Prieto. Uns personatges que ens diuen molt de les intencions i l’eclecticisme de Lluís Carulla.

Un altre element definidor de la seva política comercial fou l’ús de la llengua catalana en tots els seus opuscles i publicacions destinats al mercat català. No podem oblidar que Artur Carulla fou un dels fundadors de Clam Catalanista l’any 1902, la primera entitat d’aquesta tendència de la Conca de Barberà.(42) En aquesta línia, cal destacar que la rebotiga de l’apotecaria s’havia convertit en lloc habitual de reunió d’intel·lectuals i polítics catalanistes, entre els que hi trobaríem, per exemple, a Enric Toda, Lluís Domenech
i Montaner i fins i tot Francesc Macià i el cardenal Vidal i Barraquer.(43)

Fase de tancament: Josep Maria Carulla (1.944-1.954)
La darrera fase significa el tancament de la nissaga com a farmacèutics. Josep Maria Carulla i Canals, després de llicenciar-se en farmàcia i realitzar les pràctiques a Algete (Madrid), continuà la tasca de farmacèutic a la farmàcia de la Gran Via i dirigint el laboratori farmacèutic. Però al casar-se amb Aurèlia Capdevila, pubilla d’una família de paperers de Molins de Rei, anà deixant el negoci farmacèutic per a integrar-se en la direcció de la fàbrica de paper. Aleshores, al morir el seu pare Artur, la vídua, sense titular, hagué de vendre’s la farmàcia el 1946, per 425.000 pts.

El negoci però, s’intentà recuperar, amb la creació d’un nou laboratori farmacèutic, els Laboratoris Carulla “In-Ter” (Investigació Terapèutica), de la mà de Josep Maria Carulla com a Director Farmacèutic, Lluís Carulla, l’emprenedor i responsable comercial, i Ricard Carulla, el metge i Director Biològic.

Durant aquesta època, gràcies a Lluís Carulla, l’aspecte comercial del negoci es modernitzà i professionalitzà, creant una xarxa d’agents comercials per zones, que visitaven els metges, amb el suport de l’Agenda Mèdica “Carulla”. (44) Amb aquest sistema es dóna un salt molt important ja que la seva dimensió passa de Catalunya a tot l’estat espanyol, arribant a més de 20.000 metges. (45) En 30 anys, s’havia passat de vendre compostos receptats per metges als espluguins a vendre medicaments fabricats en el seu laboratori a tot el mercat espanyol.

Malgrat això, el futur del sector anava per un altre camí: era la indústria química i de l’adrogueria al major, les que havien guanyat la major part del mercat de la preparació industrial de medicaments. En general, la majoria dels petits laboratoris annexos o ja independents es veieren limitats a produccions molt reduïdes, doncs la implantació de la indústria suïssa i alemanya ja era manifesta. D’aquí que foren aquests anys, cap a
mitjans de segle XX, en els que desapareixerien una gran quantitat d’aquestes micro marques farmacèutiques. (46) El poc mercat que els quedava havia quedat molt atomitzat i les seves condicions impedien competir amb el poder de l’esmentada indústria química. (47) Tan sols els laboratoris que saberen vincular-se amb aquests dos altres sectors aconseguiren implantar-se i créixer. L’exemple més clar és el dels laboratoris Uriach, que havia crescut lligat a l’adrogueria al major.

El laboratori Carula In-Ter, continuà elaborant els medicaments creats per Artur Carulla, però també en creà de nous. (48) Entre d’altres, podríem citar el B-neurin Carulla (indicacions neurològiques i encefalopaties i neuràlgies), el C-escorbutin Carulla (afeccions d’escorbut manifest i estats pre-escorbútics), l’Acetilcolina Carulla (per a afeccions vasculars generals, arterials perifèriques, venoses i neurològiques), Acetilcolina papaverina semi fuertes (per a crisi hipertensiva i embòlia, entre d’altres), Corinter (per a poliartritis, carditis, afegiren una estructura directiva i tècnica poc estable, fortes discrepàncies entre els socis fundadors, la pèrdua de la llicència de la Vigorina, el seu producte estrella, i també la instauració del Seguro Médico. (49) D’aquesta manera es tancava una línia de continuïtat professional iniciada a principis del segle XVIII. Set generacions al servei de la sanitat del país.

CONCLUSIONS
Per acabar, i a tall de conclusions, malgrat esquematismes i simplificacions obligades, dels que parlàvem al començar, aquesta és la petita història d’una petita família de casa nostra. Una família que sense ser rellevant dins el marc de la seva professió, si que es mantingué fidel a la botiga, al país i a la Farmàcia amb majúscules. Ja ho hem dit, són aquestes nissagues les que al cap i a la fi han escampat arreu la ciència de guarir al llarg del temps. Serveixi aquest article com a homenatge a la seva tasca anònima però vital en l’esdevenir de la salut de moltes generacions.

BIBLIOGRAFIA
- Closas i Mestre, Ramon: “La nissaga d’apotecaris Forès-Carulla de l’Espluga de Francolí a través dels seus llibres de comptes”. Revista de la SCHF. Any 3. Núm. 9. Desembre 2008.
- Closas i Mestre, Ramon: “Les conductes de l’apotecari Ramon Forès i Monfar a través del seu llibre de cobrança (1754-1774)”. Revista de la SCHF. Any 4. Núm. 10. Abril 2009.
- Closas i Mestre, Ramon:“L’activitat de candeler de cera de l’apotecari de l’Espluga de Francolí, Francesc Forès, (1729-1742): el seu entorn simbòlic, productiu i comercial”. Revista de la SCHF. Any 4. núm. 12. Desembre 2009.
- Roca i Armengol, Jordi: Història de l’Espluga de Francolí. Vol. IV. L’Edat Moderna. Pagès Editors. L’Espluga de Francolí. 2002.
- Roca i Armengol, Jordi: Història de l’Espluga de Francolí. Vol. V. Segle XIX. Pagès Editors. L’Espluga de Francolí. 2000.
- Rodríguez Nozal, R.; González Bueno, A.: Entre el arte y la técnica. Los orígenes de la fabricación industrial del medicamento. CSIC. Madrid. 2005.
- Torres i Sans, Xavier: Els llibres de família de pagès (segles XVI-XVIII): memòries de pagès, memòries de mas. CCG Edicions. Universitat de Girona. Girona. 2000.

NOTES
(1)- El present article és una adaptació de la conferència llegida en el marc de l’esmentada sessió. Vull aprofitar aquest espai per agrair a ambdues Societats el fet d’haver-me convidat a participar en aquest acte.
(2)- El mateix títol d’aquest article és un exemple clar i volgut d’esquematisme. Vegi’s com un recurs literari per significar els dos extrems d’un llarg camí evolutiu.
(3)- Closas i Mestre, Ramon (2008) i Closas i Mestre, Ramon (2009. números 10 i 12)
(4)- Vegeu Torres i Sans, Xavier (2000).
(5)-Vegi’s l’ús d’aquests dos mots tan sols com a recurs literari per diferenciar dues èpoques prou enfrontades.
(6)-Les anotacions que van del 1704 al 1725, les realitza durant la seva estada a Linyola.
(7)-Entre la seva extensa bibliografia destaquem la monumental obra “Colectanea de “speciers”, mancebos boticarios, boticarios, farmacéuticos practicantes de farmacia y farmacéuticos en Cataluña (1207-1997)”, publicada per la Fundació Uriach 1838.
(8)- Aquest monumental Diccionari, obra de Josep M. Calbet i Camarasa i Jacint Corbella i Corbella, es pot consultar telemàticament al web de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (http://www.ramc.cat/diccionari.asp )
(9)-Alguns exemples, entre molts d’altres, serien els articles de Ramon N. Cornet i Arboix o Ramon Jordi González, publicats en diversos números de Gimbernat: revista catalana d’història de al medicina i de la ciència.
(10)- Des de fa anys, destaca l’interés per l’estudi dels aspectes sanitaris d’arxius com els de Lleida o Berga o la Tesi Doctoral d’Alfons Zarzoso (2003) sobre la pràctica mèdica a la Catalunya del segle XVIII (consultable a internet al web http://www.tdx.cat/TDX-1230103-115544)
(11)- Per aprofundir en la dinàmica i definició d’aquesta estructura sociològica vegeu l’article de Raúl Rodrígez Nozal “La industria del medicamento como motor de cambio profesional de la farmacia española decimonónica” , publicata Historia de la farmacia hoy: proyectos y perspectivas de futuro. Actas de las Jornadas celebradas por la Sociedad de Docentes Uiversitarios de Historia de la Farmacia de España (SDUHFE), pags. 93-103, Madrid , 2003.
(12)- Vegeu el llibre de Josep i Maria Cuatrecasas “L’apotecari de Camprodon: la nissaga dels Cuatrecasas” editat per Meditània (2007)
(13)- Vegeu l’article de Josep Maria Massons i Esplugas “La nissaga dels Rabassa, apotecaris de Calella”, publicat a Gimbernat: revista catalana d’història de al medicina i de la ciència, 1988, volum 10, pags. 227-235.
(14)- Vegeu l’article de Ramon N. Cornet i Arboix “Algunes nissagues d’apotecaris manresans dels segles XVII-XVIII” publicat a Gimbernat: revista catalana d’història de al medicina i de la ciència, 1991, volum 15, pags. 71-73
(15)- Vegeu op. cit. nota número 11.
(16)- Malgrat tot, serà un d’aquests sectors, el de l’adrogueria, el que més endavant empenyi i provoqui un procés de renovació sense precedents en el món de la farmàcia, el de la fabricació al major de medicaments.
(17)- Vegeu el discurs llegit per Joseph Antoni Savall i Valldejuli (1788) “Discurso sobre la necesidad de una nueva farmacopea en la ciudad de Barcelona y el Principado de Calaluña” a l’adreça http://www.fu1838.org/biblioteca_pagina.php?p=4 de la Fundació Uriach 1838.
(18)- La fórmula de la Tríaga Magna encara es podia veure en farmacopees espanyoles i franceses en ple segle XX. De la Tríaga Magna es pot consultar una extensa bibliografia, de la que es pot destacar, pel seu caràcter general, la “Historia de la Farmacia. Los medicamentos, la riqueza y el bienestar” de Juan Esteva de Sagrera, editat per Masson (2005), pags. 178-180.
(19)-Una visió global de l’evolució del model formatiu el podem trobar en l’article de María Dolores Cabezas López “Evolución histórica de la formación académica del farmacéutico y su incidencaia en la diferenciación del ejercicio profesional”, publicat en el volum Cordialero de libros y medicamentos. Homenaje al Dr. José María Suñé i Arbussà, editat l’any 2009 per la SDUHFE sota la direcció de Juan Esteva de Sagrera i Antonio Gonazález Bueno (pags. 313-360).
(20)- Sobre la gran importància del fet de l’aparició dels laboratoris i dels medicaments industrials, hi ha una extensa bibliografia, de la qual en destaquem el llibre de Raúl Rodriguez Nozal y Antonio González Bueno (2005). Pel que fa a Catalunya, vegeu la sèrie de tres articles publicats al volum 90, número 2 (abril-maig-juny) d’Annals de Medicina De la rebotiga al laboratori: una nissaga d’apotecaris entre dues èpoques (1704-1956) (2007). També en fa referència María Dolores Cabezas (op. cit. nota número 19, pag.336-341)
(21)- Vegeu Rodríguez Nozal, op.cit. nota número 11, pag. 93.
(22)- Una visió més àmplia d’aquest procés es pot trobar en l’article de Maria Dolores Cabezas (2009) op. cit. nota número 19.
(23)- Vegeu Jordi González, R.(2003), pag. 538 .
(24)- Per aprofundir en l’origen i poder de les Castlanies a l’Espluga de Francolí, vegeu Roca i Armengol, Jordi (2002), pag. 87
(25)- Sobre la definició i funcions de les Confraries a l’Espluga de Francolí, vegeu l’estudi de Roca i Armengol, J. (1984),“Les Confraries religioses de l’Espluga de Francolí”. Arrels, Miscel·lània d’aportacions històriques i documentals de l’Espluga de Francolí, núm.4. Centre d’Estudis Locals del Casal de l’Espluga de Francolí
(26)- Es tracta d’un sistema de comerç que adapta el que havien estat les botigues de blat però canviant l’objectiu de beneficiència pel de lucre. Francesc Forès organitzava un grup amb responsabilitat compartida, al qual cedia una quantitat determinada de blat amb el compromís que li fos pagat el proper any al preu que sortís del mercat de Tàrrega o Montblanc, menys quatre sous.
(27)- Segons Ramon Jordi (2003), la majoria realitzaren les seves pràctiques en l’apotecaria de Josep Fina a Olost i Pere Fina Ferrussola a la plaça Santa Anna de Barcelona
(28)-Vegeu Closas i Mestre, R. (2009), núm. 12.
(29)- En el seu expedient, que es pot trobar en el Libro de Registro de Grados de Bachiller de la facultad de Farmàcia, llibre II (1844-1850), consultable a la Biblioteca Universitària de Barcelona, consta que obtingué l’aprovat amb la totalitat dels vots del tribunal examinador. És de les primeres generacions de farmacèutics que gaudirien de la implantació de la Llei Pidal.
(30)- En el Llibre de Crèdits, consten diverses anotacions en les que es fa referència a Ignasi Oriol Casany i Antoni Pàmies, joves apotecaris (que rebien com a paga “2 lliures al mes, 3 parells de sabates, 2 camises, una jupa, una camisola i pell per calças” i “54 lliures de soldada per tot lo temps he habitat en sa casa”) respectivament; i els regents Bonaventura Olivé i Antoni Pàmies. Aquest darrer, primer es formava com a apotecari i després exercia com a regent de la farmàcia Forès.
(31)- Sobre aquesta problemàtica vegeu Closas i Mestre, R. (2009) núm. 10.
(32)- Entre d’altres negocis paral·lels, destaca la botiga com a oficina de correus de l’Espluga de Francolí o la elaboració de gasoses .
(33)- Ramon Antoni Forès, al fer-se càrrec de la botiga, paga més de 4.000 lliures de deutes deixats pel seu pare i 1.000 lliures per restaurar la casa. D’una situació de fallida, redreça i fa créixer la botiga al casar-se amb una pubilla d’una família benestant de la Selva del Camp.
(34)-Al Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí se’n conserva l’Orla de la seva promoció.
(35)- Vegeu Jordi, R. (2003) pag. 375-V
(36)- Seguint l’esquema que Rodríguez Nozal detalla en el seu article “Origenes, desarrollo y consolidación de la industria farmacéutica española (ca.1850-1936)”, publicat al volum LII-1 del 2000, pag. 131 de la revista Asclepio, aquest laboratori es podria inserir, dins la tercera fase de la implantació de la indústria farmacèutica a Espanya, “...marcada por el proteccionismo de los años veinte y por la aparición del registro obligatorio de especialidades farmacéuticas...”.
(37)- Per les característiques pròpies del laboratori se’l pot incloure en el que Rodríguez Nozal (2005, pag. 134) ha anomenat com a model mediterrani.
(38)- Sobre la figura de Valentí Carulla i Margenat, vegeu l’article dels Doctors J. Fuster i S. Ripol “Contribución al estudio biográfico-médico de las más ilustres familias de academicos. 1. Los Carulla”, publicat al volum LVIII, núm. 253, pags. 171-224 d’Annals de Medicina de l’any 1978.
(39)- Per exemple en “El Eco Médico. Revista médica mensual” de Lleida, de setembre del 1934
(40)-Una d’aquestes targes guanyà un premi en el marc del Tercer Congrés de Metges de Llengua Catalana, que es celebrà a Tarragona el 1919.
(41)- Són habituals en moltes de les targes postals de propaganda del ram, imatges que avui podrien semblar
truculentes, on s’observen un esquelet presidint la intervenció d’un metge atenent una pacient, i tot amb una estètica de caire modernista.
(42)- Una descripció més acurada d’aquesta entitat i en general de l’ambient sociopolític a l’Espluga al llarg del segle XIX, es pot trobar Roca i Armengol, J. (2000).
(43)- Vegeu la Nadala de la Fundació Jaume I de l’any 1989, “Museu de la vida rural. L’Espluga de Francolí”, pag.14.
(44)-Per exemple, el Dr. Martí Casals de Sant Feliu de Guixols, començava a anotar les seves visites amb l’Agenda Mèdica Carulla. Vegeu la nota 40 de l’article de Jordi Gaitx Moltó “La col·lecció d’objectes mèdics i el fons documental del Doctor Martí Casals” publicat a Gimbernat: revista catalana d’història de al medicina i de la ciència, 2007. Volum 48. núm. 2. pags 171-189.
(45)- Vegeu l’opuscle escrit per Ramon Muntanyola (1970) “Montserrat Canals de Carulla 1879-1952. Esbós biogràfic” pag. 24 .
(46)- Segons informes de mercat del moment, encarregats per Lluís Carulla, tan sols a Madrid, tancaven aquell any més de 100 laboratoris.
(47)- Per una visió molt més àmplia vegeu Rodríguez Nozal (2005).
(48)- Molts d’aquests medicaments es poden trobar en la base de dades de medicaments antics consultable a Internet ( http://www.ub.edu/crai/pharmakoteka/index.php )
(49)- També cal dir que Lluís Carulla havia ja iniciat, des del 1937, un altre camí, el de l’empresa de preparats alimentaris Gallina Blanca.